Records | Revista 3630/05/2009

La Mussara hi torna

En el període que va de 1970 a 1990 la colla sardanista Rosa de Reus va organitzar una activitat encaminada a muntar aplecs de sardanes de forma itinerant en diversos llocs de la nostra geografia. Va ser l'única experiència d’aquest estil portada a terme a tot Catalunya i el resultat fou molt millor del que ens esperàvem. L’objectiu no era només portar la sardana a un poble determinat, sinó aconseguir que el grup, entitat o associació que l’organitzava conjuntament amb nosaltres, l’any següent ja fos totalment autònom. D’aquesta manera vam aconseguir fer arrelar força aplecs al Baix Camp i en altres comarques veïnes.

La tardor de 1975, i mitjançant uns amics de les Borges, vam conèixer el grup de joves Cingle Roig de Vilaplana, que volien fer un aplec, i que ja havien sentit tocar campanes sobre una gent de Reus que els podia ajudar.
Tot aquell grup d’entusiastes no passava dels vint-i-cinc anys, amb tot el temps del món, la majoria sense canalla, i amb molta il•lusió per fer coses diferents, per donar un impuls a la cultura popular i a un esperit comarcal que s’anava despertant. Era un any difícil, un any que canviaria la història, i en seguirien uns quants més també ben complicats, amb l’esperança d’un futur polític molt millor del que havíem tingut fins aleshores. El franquisme tenia uns pilars molt sòlids, però nosaltres també.

El nostre llibre d’actes de 2/12/1975 diu: Un grup de Vilaplana està interessat a fer un aplec. Dijous vindran per saber si el poden fer conjuntament amb nosaltres. Així comença la relació de la colla de Reus amb la de Vilaplana, i de seguida vam establir les bases d’aquella cooperació. El dia 10 de desembre es presenta un nombrós grup de joves de Vilaplana, per tenir un intercanvi d’impressions. El lloc que proposen per fer l’aplec és la Mussara i, concretament, la font del Roure.

Ens reunim per buscar fonts de finançament, i per triar el millor dia, que finalment serà diumenge 20 de juny i també per inspeccionar el terreny de la font del Roure, però després de veure alguna altra esplanada arribem a la conclusió que el millor lloc per situar l’aplec és la plaça del vell poble de la Mussara, tot i que ja es començaven a perfilar alguns problemes d’aparcament.

Les preocupacions d’un aplec, que tampoc no han canviat gaire actualment, eren, sobretot, que no plogués! I si plovia, solucionar l’aixopluc. Ho teníem malament, perquè les cases de la Mussara estaven totalment caigudes, no hi havia cap espai tancat on refugiar-nos i l’església era un perill, perquè el sostre no feia gens de bona cara. Una solució fóra baixar a Vilaplana, però en aquell temps tampoc no hi havia les instal•lacions de què avui disposen, per bé que es proposa el Cinema Modern. Per tant, vam temptar la sort i vam tirar endavant el projecte, fes sol o plogués.

Com sempre, les dificultats econòmiques dels aplecs petits –i dels grans també- ens obliguen a pensar i repensar què haurem de fer per pagar-ho tot. Animats com estem, decidim no llogar una cobla sinó dues, i ens vam decidir per la cobla Reus al matí i la Principal del Camp a la tarda.

Els nois de Vilaplana –perquè és així com els anomenem a les actes quan ens hi referim- han posat algun inconvenient a fer l’aplec a la plaça de la Mussara per por a les dificultats d’aparcament. No serà fins més endavant que resoldrem aquest problema.

Vam rebre un escrit del Sindicato Provincial del Espectáculo que deia textualment: No habiéndose recibido hasta la fecha la cantidad de –doscientas pesetas- importe de los derechos de su eventual afiliación en el censo de bolos y festejos populares, le ruego encarecidamente se sirva reembolsarlas antes del dia 27.

Tot plegat per retornar-nos el contracte de les cobles segellat, timbrat, signat, i formalitzat per l’esmentat sindicat. Vam pagar, religiosament, abans que els “bolos” ens perseguissin. Durant la mateixa setmana es trameten els permisos governamentals a Información y Turismo i al Gobierno Civil, per poder fer l’aplec.

I encara teníem, ja no diria preocupació, però sí inquietud pel muntatge, per aconseguir un bon lloc agradable per a tothom. Entre altres coses, calia pensar en el sol que ens cauria a sobre un 20 de juny. Si no ens podíem resguardar de la hipotètica pluja, tampoc ho podíem fer del sol. Però el problema principal no eren els balladors, que podien trobar algun racó ombrívol on dansar igualment, el problema eren els músics, que de cap manera tocarien de cara un sol que batia les pedres. Així que vam inventar uns tendals, agafats entre la paret de l’església, una casa i uns pals que es clavaven a terra. Allí sota hi vam posar un petit entaulat i els músics, calor a banda, suats i negats pel sol i pel vestit, van poder tocar durant tot el dia.

Finalment arriba el dia 20 esperat i fa un sol espaterrant. Llegeixo a l’acta del dia 22 de juny, un cop fet l’aplec: l’aplec va anar molt bé. Hi va haver molta gent durant tot el dia. Les vendes de cintes, barretines, adhesius, llibres, discos i begudes també van anar de primera. El paisatge era molt adient i les cobles, malgrat algun desafinament, van actuar al gust de tothom.

L’aplec de la Mussara de 1976, efectivament va ser un èxit, no només de públic sardanista, sinó també d’excursionista que hi va pujar. I ho va ser també perquè no estava ubicat en un lloc qualsevol. Sentir música allí a dalt i ballar amb l’únic paisatge dels cingles de la Mussara era un espectacle.

Els joves del Cingle Roig van continuar l’aplec durant uns anys, als quals vam seguir, ja com a públic, i sense cap implicació organitzativa. Els de Reus vam desaparèixer de l’organització per dirigir-nos a un altre lloc on requerien la nostra presència.

Aquells nois de Vilaplana n’hi han sumat 30 més i ara han sentit la necessitat de retrobar-se amb la Mussara i amb la sardana. No serà el mateix aplec, en serà un altre, de més madur, però amb el mateix sol que ens va ajudar a fer bronze aquell mes de juny.

Sabíem, tots plegats, que el futur encara no estava escrit i que viuríem uns moments únics de la nostra història i que tastaríem la democràcia. I també, evidentment, que tindríem temps per desencantar-nos-en i per continuar aferrant-nos a l’esperança que un món millor és possible.

Reus, maig de 2009