La nostra gent - Records | Revista 102

Vilaplana: records d’infantesa i comunitat

Vaig arribar a Vilaplana quan tenia tres anys, l’any 1969. Els meus pares havien deixat Saragossa i començaven una nova etapa vital i professional. El meu pare havia estat destinat com a metge del poble i, amb ell i la mare, ens vam instal·lar al cap de pocs mesos a la “casa del metge”, una llar que no era només un lloc on viure, sinó també un símbol d’aquella època en què la vida del metge estava íntimament lligada a la comunitat.

El metge no acabava mai la jornada en tancar la consulta: vivia al poble, en compartia les inquietuds i se sentia responsable, amb d’altres, del benestar col·lectiu. Eren temps en què els horaris anaven més enllà de la seva oficialitat, i en què es visitaven les cases de les persones que eren al llit o estaven impedides, en un exercici a mig camí entre el professional i, per què no dir-ho, el personal, dins del que no deixava de ser una relació de veïnatge.

El pare es va implicar en tot allò que estava al seu abast en el sentit més ampli. Amant del teatre des de la universitat, va muntar fins i tot una obra amb els joves i la mainada al centre parroquial: La muñeca rota, d’Alfonso Sastre (una adaptació infantil i juvenil d’una obra de Brecht). De la seva etapa professional en aquells anys, ell encara recorda l’epidèmia de còlera: es va fer front clorant l’aigua amb lleixiu, una mesura imprescindible però impopular, perquè molts veïns protestaven pel gust que prenia l’aigua!

Més tard, la seva trajectòria mèdica el portaria al Pere Mata de Reus, com a psiquiatre, i la mare, administrativa, a l’escola Montsant de Reus. Els nous treballs ens acabarien allunyant del poble en el dia a dia. Tot i així, els llaços amb Vilaplana es van mantenir durant anys: vam arribar a llogar una casa just a sobre del bar, en la qual les estades s’allargaven molt més enllà dels caps de setmana, de manera que la vida del poble continuava bategant dins nostre.

Per a mi, haver tingut l’oportunitat de créixer en aquells anys en un poble com Vilaplana és una experiència —i una sort— que marca. Aprens el valor de l’autonomia, perquè no tens els adults vigilant cada pas; et toca “treure’t les castanyes del foc” i créixer a base de provar, equivocar-te i tornar-ho a provar. Aprens també el valor de la convivència natural, sense presses ni filtres, on l’aprenentatge sorgeix de l’observació i del joc, i on l’espai públic és una extensió de casa teva. I aprens també el valor del món intergeneracional: conviure amb els grans, escoltar-los, aprendre d’ells, sentir-te part d’un mosaic de generacions que es barregen a la plaça, a les tertúlies, a les festes i a l’escola rural d’aula única.

En la meva memòria, Vilaplana es dibuixa en escenes que encara avui puc reviure. El bar de l’Armando, just a sobre del cinema, on corríem en el descans de la doble sessió per aconseguir un entrepà de pa amb tomàquet i olives, en aquell pa de llengüet que no he tornat a tastar mai igual. Els més grans triaven el clàssic de pop picant, tota una institució. El bar era també la televisió, les partides de cartes i dòmino de la gent gran, els resultats de futbol que s’actualitzaven amb guix en una pissarra. Nosaltres, petits, bevíem Plim (fantasia de fruites) o Zuavo —amb tota la seva cafeïna— i ens sentíem part d’aquell ritual col·lectiu, que sobretot els diumenges feia olor de vermut i berberetxos.

El cinema de Vilaplana em va venir al cap de seguida en veure Cinema Paradiso. La sessió doble, plena de westerns i pèplums, amb el soroll del sac de closques d’avellana caient a l’estufa, alimentant el foc. Les protestes quan la cinta s’encallava, el tacte vellutat de les butaques vermelles. El mateix local es transformava per acollir el ball de la festa major i fins i tot un futbolí, on alguns es convertien en veritables virtuosos.

Les cases dels veïns, obertes i acollidores, on podies anar a berenar o dinar sense més protocol. I les tertúlies infinites dels grans, amb sabor a coc ràpid i fruits secs -amb les avellanes sempre presents-, plenes d’històries, rialles i xafarderies. El local social dels joves, territori prohibit per a nosaltres, on els “Xitxarel·los” deixaven veure els primers discos que anys més tard ens fascinarien. Més endavant, la bodega que es va obrir al mateix carrer i, ja de més gran, el casino, nous espais que anaven enriquint el teixit social del poble.

Les botigues, carnisseries, forns i, sobretot, les persones. Cadascuna d’elles va teixir un tros del retrat d’una infància feliç. I sempre, al fons, la Mussara, amb el seu misteri. De tant en tant hi pujàvem, buscant en aquell poble abandonat una aventura que excitava la imaginació i ens despertava un respecte quasi sagrat. Potser sense saber-ho, aquelles pujades eren també un primer contacte amb la nostàlgia, amb la consciència que hi ha llocs que, fins i tot quan es buiden, continuen plens de vida per dins.

Quan penso en tot això, entenc que créixer a Vilaplana em va donar molt més que records: em va donar llibertat, responsabilitat i comunitat. La confiança de saber-te vigilat de lluny però no controlat de prop. La seguretat que, passi el que passi, hi ha sempre una xarxa de persones disposades a ajudar.

Sí, com deia el poeta Rainer Maria Rilke: «La veritable pàtria de l’home és la infantesa», Vilaplana és un trosset de la meva pàtria. Gràcies, poble estimat, per haver-nos acollit. La mare, la Rosa Pardo Ciprés, ja no hi és, però nosaltres seguim pujant de tant en tant, per veure amics que ja són, literalment, família i per recordar i sentir-nos a prop d’una etapa de vida que sempre ens acompanyarà, i és que encara avui, quan torno a Vilaplana, hi retrobo aquella mirada neta de nen, la sensació d’un món sencer en un poble petit.