Recerca - De cinema | Revista 91

Va de cine: Estrenes i guardons

Quina bona anyada de pelis!!! N’hem parlat d’unes quantes a l’anterior Lo Pedrís, però ara n’estem veiem el reconeixement, tant per l’èxit de públic com pels premis que reben, tot i que ja sabem que a vegades ni una cosa ni l’altra són garantia de res.

En els Gaudí d’enguany, els guardons més preuats van confirmar les previsions. El de millor pel·lícula per Alcarràs, de la que ja no en parlarem perquè s’ha dit tot al llarg d’un any d’excel·lència arreu. La segona pel·lícula que va triomfar és Suro, també n’havíem parlat: “Una parella a punt de tenir la primera criatura canvia la vida urbana per recuperar una antiga explotació familiar d’alzina surera (...) Una peli que cal veure i que de ben segur tindrà llarg recorregut”. Ho vam encertar. Mikel Gurrea va rebre el Gaudí a millor direcció novella i els dos actors principals, Vicky Luengo i Pol López, els de millors protagonistes.

Igualment previstos els guardons de La Maternal, de Pilar Palomero, per les dues interpretacions femenines, el de Carla Quílez, la nena, millor interpretació revelació i el de l’Angela Cervantes, la mare choni, merescudíssim premi a la millor interpretació secundària. En el darrer número destacàvem precisament aquests dos treballs que han estat premiats.

I per acabar amb els Gaudís, el premi a millor pel·lícula no catalana per Pacifiction. Aturem-nos i parlem-ne. Es tracta d’una pel·lícula difícil, per poc convencional, dirigida per l’Albert Serra, un director polèmic que pot arribar a generar aversió (tot i que potser és ell qui gaudeix provocant amb el seu posat prepotent). És necessari, per tant, deixar de banda el personatge que representa i disposar-se a contemplar una peça lloada a França i escollida com a millor pel·lícula de l’any 2022, segons la revista Cahiers du cinéma. Poca broma!

Dit això (i confesso que m’hi he hagut de posar en dues ocasions) la pel·lícula ens situa a Tahití, a la Polinèsia francesa, a dia d’avui, on un representant de l’Estat francès es mou entre la població local, enmig del rumor d’un inici de proves nuclears a la zona. Sembla doncs un film polític, on s’hi entreveu una certa crítica al postcolonialisme i a la falsa idea dels paradisos d’ultramar (Significarà Pacifiction, fantasia o miratge de pau?). Sigui com sigui, no hi ha opinió, ni tan sols hi ha un relat estructurat. Els personatges, sense pràcticament guió, es passegen per la peli, desplaçant-se entre espais i paisatges hipnòtics, amb colors irreals, totalment artificials, però d’una bellesa captivadora. Per mi, salvada de la crema a què alguns l’han condemnat. És una pel·lícula diferent, que necessita ser mirada fora de les convencions clàssiques, com un desafiament a una altra manera de fer cine. Potser cal esforç, però és realment estimulant.
Després de triomfar a Cannes, San Sebastián i Sitges, va arribar As bestas, inspirada en la història real d’un dels crims més truculents de la crònica negra gallega. Una molt bona pel·lícula. En realitat potser en són dues, la primera, entre homes, sobre l’etern conflicte amb el foraster (l’altre, l’intrús) i la segona, sobre la perseverança d’una dona, malgré tout. Va arrasar als premis Goya: millor pel·lícula, millor direcció a Rodrigo Sorogoyen (si se’m permet, aquí potser hi hauria de ser la Carla Simón), millor actor protagonista a Denis Ménochet i especialment ben premiat Luís Zahera, millor actor de repartiment, per una magnífica interpretació.
L’altre èxit dels Goya va ser Cinco Lobitos (també n’havíem parlat), que es va endur el premi a millor direcció novella per Alauda Ruíz de Azúa i els de millor actriu protagonista per Laia Costa, i de repartiment per Susi Sánchez, esplèndides les dues.

I la tercera pel·lícula en nombre de guardons, sobretot els de tipus tècnic, va ser Modelo 77, situada a la presó Model de Barcelona per mostrar la vida dins del sistema penitenciari en el postfranquisme. Podria ser interessant com a document històric, sobretot per a qui li quedi lluny aquell període, però després de tantes històries de presons i presoners, motins i fugues, Modelo 77 no diu massa més.

Per alguns, una aposta fallida va ser Los renglones torcidos de Dios, en la que una investigadora privada ingressa en un hospital psiquiàtric simulant una malaltia mental amb la intenció d’obtenir proves sobre la mort d’un pacient. Sembla ser que en la novel·la es descriuen vides reals dels interns. Aquí no es tracten aquestes històries, que probablement en siguin la gràcia. Recordo haver llegit en algun lloc que el guió s’oblidava precisament de “los renglones torcidos de Dios”. Una pel·lícula del tot prescindible.

Entre les darreres estrenes que han competit pels Òscars, hi ha de tot, com sempre. Molt bona Almas en pena de Inisherin, de Martin McDonagh (el de Tres anuncios en las afueras). Una tragicomèdia que ens situa a principis del segle passat en la vida d’una petita illa perduda de la costa irlandesa. Un conflicte inexplicable i sobtat entre dos amics desestabilitza l’ordre agònic d’un lloc inhòspit i bonic alhora. Irlanda és un personatge més de la pel·lícula, pels paisatges, per la força de la tradició gaèlica (les ànimes en pena són els esperits de l’illa, Banshees) i sobretot per la permanent confrontació interna en la qual han viscut i viuen els irlandesos. Mentre a l’illa gran es combat en la guerra civil del 1922, Inisherin tampoc viu en pau. Colin Farrell, un bona pasta amb poques llums, i Brendan Gleeson, un intel·lectual rústic i desesperat, ho peten.

Una pel·lícula controvertida i envoltada d’expectació ha estat Tár, la història d’una suposada prestigiosa directora d’orquestra, Lydia Tár, que és acusada d’abús sexual. I dic suposada perquè durant un temps, el suficient per a la promoció de la peli, la campanya de màrqueting va fer pensar que era un biopic (fins i tot es va generar temporalment un fals perfil a Viquipèdia). Lydia Tár no existeix, és un personatge fictici, fet a imatge i semblança de qualsevol director assetjador, i donant per bo que una dona es comportaria de la mateixa manera a l’hora de seduir joves artistes. Cate Blanchett està bé, però menys que a Carol, potser per haver de forçar un personatge masculinitzat, de mentida, o en tot cas, poc creïble.

L’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa va ser per Sin novedad en el frente, alemanya. Una altra història de Primera Guerra Mundial, relatada a través de l’experiència d’un jove soldat alemany en el Front Occidental a França. Recorda una mica a 1917, de Sam Mendes, allà amb dos soldats britànics en una missió suïcida, aquí amb una colla de joves il·lusionats per conquerir París, allà t’atrapava la duresa de les imatges, aquí ho fa la tràgica pèrdua de la innocència de la jovenalla. Una bona pel·lícula, fins i tot per qui no sigui massa amant del gènere bèl·lic.

La darrera peça de Spielberg, Los Fabelman, basada en la pròpia infantesa i família del director, té molt bona crítica. Ambientada entre els cinquanta i seixanta, mostra el descobriment del poder del cinema, i alhora d’un secret familiar, de la mà d’un nen d’Arizona, fill d’una excèntrica artista (personatge i interpretació de Michelle Williams que és de lo milloret de la peli) i d’un informàtic dedicat en cos i ànima a la ciència. L’escena final és un bon resum, de la història i de com fa cine Spielberg.

L’actriu protagonista en algunes pelis d’Isabel Coixet (Mi vida sin mí o El poder secreto de las palabras), Sarah Polley, ha dirigit Ellas hablan, premi al millor guió adaptat. Amb opinions de tota mena: que si és plena de tòpics, que si gira repetidament entorn del mateix tema, que si... No sé, per mi és una pel·lícula valenta, un gran acte de protesta. Vuit dones parlant en un paller, personatges de tres generacions discutint sobre com fer front a la violència masclista. Estem en el moment actual, però podríem situar-nos al segle passat o l’anterior, donat que transcorre en una aïllada i estricta comunitat religiosa en què dones i nenes són sotmeses, amb total impunitat, a abusos sexuals per part dels mateixos homes de la comunitat. Dos dies de converses per decidir què fer: fugir o quedar-se, lluitar o resignar-se, on cadascuna tindrà el seu temps per l’argument.

Basada en un fet real, la història té molt de faula, i també de denúncia i sororitat. No és una peli per a dones, però probablement s’entengui diferent (En la cua de sortida, escolto el comentari d’una parella. Ella diu: “Si és que havia de venir amb ma germana!”).

Una pel·lícula a destacar pel treball del personatge és La Ballena, una tragèdia que succeeix en les quatre parets d’un piset, on Brendan Fraser, Oscar a millor actor protagonista, interpreta un obès amb la vida trencada que s’enfronta al darrer intent de redempció quan s’apropa la fi. No és una pel·lícula sobre l’obesitat mòrbida, si fos així seria un desastre, sinó que n’és l’excusa per parlar de la soledat, del sentiment de culpa pels errors comesos. No hi ha tan sols un addicte, hi ha també un pare, un amant, un amic, un professor... Un paper esplèndid, especialment en l’expressió, amb la mirada de la desolació emocional que et convida a creure en la possibilitat que l’autodestrucció és volguda, tot i ser una mala elecció.

I tocaria tancar amb les lloances a Todo a la vez y en todas partes, una comèdia existencial de ciència-ficció que es va endur la major part dels grans premis Oscar, però no en puc dir res. Sembla que ha representat un gir en la tendència dels guardons de Hollywood que ens tenen acostumats a premiar obres clàssiques i per a tots els públics. Potser aquesta aposta a la raresa i la modernitat sigui suficient per activar l’interès a veure-la, o si més no, a minvar-ne la peresa.