Recerca - De cinema | Revista 79

Tres Gales i un regal

Tres Gales i un regal

Com ja sabeu, la temporada cinematogràfica comença l’any amb el lliurament dels premis de les Acadèmies, catalana, espanyola i nord-americana, una darrera l’altra i sempre en aquest ordre. Comencem.

L’austeritat dels Gaudí

A mi en general els Gaudí m’agraden, potser perquè és la primera gala de l’any, sense excessos de glamour sempre l’he trobat un acte força digne. Enguany, a més, hi ha hagut molt bones pelis.

El premi a millor pel·lícula se’l va endur Els dies que vindran, una història que transcorre durant l’embaràs real d’una parella real que tindrà una criatura sense haver-s’ho plantejat. Ja havia guanyat el premi a millor llargmetratge al FIC-CAT, el festival internacional de cinema en català a Roda de Berà, on Carlos Marqués-Marcet, autor també de 10.000 km, explicà l’origen de la idea de fer el seguiment de l’embaràs d’una parella, amics seus, María Rodríguez i David Verdaguer, que en són els actors protagonistes.

És un relat de pors, de canvis anímics i de discussions, que sense explicar coses extraordinàries, s’expliquen molt bé. Barreja invenció o mentida i realitat però et dóna una sensació de proximitat que sorprèn... realment creus que estàs tafanejant pel forat del pany en la vida d’aquesta parella. Dir també que els dos protagonistes estan fantàstics, i ella, María Rodríguez Soto, va rebre el premi a millor protagonista femenina.

La millor pel·lícula en llengua no catalana va ser per La hija de un ladrón, opera prima de Belén Funes que va rebre també el premi a millor direcció. Protagonitzada per Eduard i Greta Fernández, pare i filla, és una mostra de cine social que relata la batalla del dia a dia de moltes dones.

Karra Elejalde va rebre el premi al millor protagonista masculí per Mientras dure la guerra, dirigida per Amenábar, i que no he vist... per mandra. Una peli historicista sobre les dues Espanyes del 36 a partir de la posició d’Unamuno a la Guerra Civil, amb molta polèmica sobre la neutralitat de la narració i sembla ser amb alguns defectes històrics, però amb un actor protagonista que, pel que hem vist d’ell, me’l crec perfectament capaç de fer un paperàs i per tant, mereixedor del premi.

La millor actriu secundària va ser per Laia Marull a La Innocència, una pel·lícula deliciosa de la que ja en vam parlar a l’anterior Pedrís. Per mi va ser el millor premi dels Gaudís.

Els Goya a Málaga
La performance de les cerimònies va in crescendo amb els Goyas. També es concedeixen premis però hi ha molta més expectació, més catifa vermella, més escots... i (representa) més enginy... En fi, pongamos que hablo de Madriz, però la veritat és que no me la perdo.

Segons opinions publicades no va tenir massa interès, va ser una mica decebedora, diuen la pitjor gala de la història... francament tampoc es tracta d’estripar sense pietat. No ha de ser fàcil arrodonir un espectacle d’aquests en un país que per segons què se les dóna de refinat però segons com es peta de riure amb bestieses: “No sé cómo dirigirme a usted (Pedro Sánchez). Aquí el presidente es Mariano (Barroso), Pedro es Almodóvar y el guapo es Banderas”, deia el presentador.

Les tres pelis estrella de la gala van ser Dolor y gloria, que triomfà, amb set estatuetes, i dues de la Guerra civil, Mientras dure la guerra que se’n va endur cinc, tot i ser la peli amb més nominacions, i La trinchera infinita, amb dos premis.

En general tot força previst. Millor pel·lícula Dolor y gloria, millor director Almodóvar, millor actor Banderas. Fins aquí premis als stars. I a partir d’aquí reconeixement als locals. Millor actriu protagonista a Belén Cuesta per La trinchera infinita, que tampoc he vist, pel mateix motiu, la mandra a les pelis de la Guerra Civil però de la que ara, després d’aquest premi important a una actriu fonamentalment teatral, n’estic encuriosida.

Un altre pes pesant del nostre cinema, l’Eduard Fernández, va rebre el premi a millor actor de repartiment per Mientras dure la guerra. Karra Elejalde aquí no podia endur-se el de millor actor protagonista perquè la competència en la seva nominació era ferotge.

Però la Gala també va tenir moments emotius i esplèndids. Per exemple, la recollida del premi de dues actrius octogenàries, el de millor actriu revelació a Benedicta Sánchez, que als 84 anys fa un paper extraordinari a O que arde. Te la menjaries a la peli i te l’hauries tornat a menjar a l’escenari quan rep l’estatueta i desdentegada (ja havia anunciat que es presentaria així a la festa), no sap què dir, demana al públic que l’ajudi i acaba amb un “¿Me puedo ir ya?”. Boníssima.
L’altre va ser el moment del premi a millor actriu de repartiment a Julieta Serrano per Dolor y Gloria. També molt merescut, ja que després d’una llarga dedicació al cinema i al teatre, fins als 87 anys no li ha arribat un Goya. Entranyable en les seves paraules, emocionada... em venia al cap la seva imatge a Mujeres al borde de un ataque de nervios, com una possessa, amb un vestidet jaqueta Chanel de color rosa i la melena al vent damunt d’una moto.

També va ser un pèl commovedor el lliurament del Goya d’Honor a Pepa Flores, la Marisol. Suposo que per mantenir una mica d’intriga, corria que no estava clar si l’actriu aniria a recollir-lo o no (en realitat, sembla ser que des del primer moment va excusar la seva presència, òbviament). I dic òbviament perquè viu retirada dels focus mediàtics i allunyada des de fa molt de temps del mundillo del cine... Un entorn on, des que tenia vuit anys va patir vexacions, abusos... tal com revelava en una mena de projecte de biografia explicant-li a Paco Umbral: “Me llevaban a un chalet de Viso y allí había gente importante, gente del régimen, a verme desnuda, a mí y a otras niñas”.

L’Acadèmia li devia aquest premi, un premi que no podia (ni havia de) recollir personalment, ho van fer les seves tres filles, però en cap moment ningú es va atrevir a fer referència explícita a aquestes pràctiques tan habituals en el món de l’espectacle... I és que “la vida es una tómbola, tom, tom, tómbola...”

Una gala llarga, com sempre, carregada d’agraïments i dedicatòries en la que potser el millor va ser l’últim quart d’hora, amb les paraules d’Antonio Banderas en rebre el premi i les d’un Pedro Almodóvar, reaparegut por la puerta grande.

Oscar surprises

La gran triomfadora dels Oscars fou la sud-coreana Parasite, que va rebre guardons en les millors categories. Un reconeixement a una bona peli, de la que també en vam parlar a l’anterior Pedrís; però tot i que les apostes l’apuntaven des de feia temps, per mi era inimaginable pensar que podia endur-se el premi a millor pel·lícula, competint per exemple amb El Irlandés (una gran obra, cent per cent oscaritzable) o al millor director, competint amb Scorsese o Sam Mendes. Jo preveia per exemple un premi al millor guió original i també a la millor pel·lícula de parla no anglesa, tot i la competència de Los Miserables i de Dolor y Gloria.

D’aquesta mateixa pel·lícula, projectada al darrer Festival Internacional de Cinema de Tarragona, el REC, no en dius el mateix si estem parlant dels Oscars, d’un premi a la millor pel·lícula de l’any, arreu del món. Personalment em genera contradicció, d’una banda em satisfà que una peli sud-coreana, o en tot cas, no americana, pugui endur-se un premi d’aquestes característiques i d’altra banda em supera imaginar-me-la com la millor o una de les millors obres cinematogràfiques del 2019.

Les previsions es van complir amb el premi a millor actor a Joaquin Phoenix per Jóker, i el de millor actriu a Renée Zellweger per Judy, una peli biogràfica sobre la Judy Garland, en la que segurament el paper està molt ben interpretat, però no l’he vista. Tinc dificultats amb els musicals de l’època daurada del Hollywood dels 60’s, crec que només m’emociona Singing in the rain, West side story o El violinista en el tejado. Vaig quedar saturada de les pelis de la Judy Garland amb el Mickey Rooney, us en recordeu?, però també he dir que vaig reconciliar-me amb el gènere, amb el musical de la seva filla Liza Minelli, Cabaret, gran obra. Cap sorpresa tampoc en el premi a millor actor secundari a Brad Pitt per Érase una vez... en Hollywood.

Els premis al millor so, efectes visuals i fotografia van ser per a 1917, una peli enmig del fang en un camp de batalla durant la primera guerra mundial, i de la que tothom feia referència a un pla seqüencia llarguíssim a l’interior d’una trinxera. Tot i que ja l’havíem vist amb Kubrick a Senderos de gloria, realment és imponent en les imatges... Si crèiem que ho havíem vist tot, des del punt de vista cinematogràfic, sobre la primera guerra mundial, ens faltava 1917.

La història, una missió suïcida de dos joves soldats britànics a través del camp de batalla, és el de menys, perquè allò realment important és el llenguatge de la càmera. No és tan espectacular el primer pla seqüencia com que en realitat tota la peli sembla una sola escena, sense talls, com si tu, espectador, acompanyessis constantment als soldats a dos pams en un viatge que dura el que dura la pel·lícula. Desconec els entrellats del que això suposa tècnicament però sembla ser que la proesa en aquesta percepció precisament està en haver-la sabut generar falsament. M’explico, el llarguíssim pla seqüencia de l’inici és mentida, i això és el que el fa extraordinari perquè el veus i el vius com un pla únic. Un mèrit compartit entre direcció de fotografia, muntatge i, òbviament, Sam Mendes, el director.

El premi al millor guió adaptat va ser per Jojo Rabbit, una pel·lícula per mi sense cap mena d’interès, amb un doblatge nefast aquí, on tan sols destacaria el personatge entranyable i la interpretació que en fa la Scarlett Johansson.

I per acabar, una immerescuda absència en els Oscars, la d’una de les pelis que més m’ha agradat en els darrers mesos.

El regal: Vida oculta

Una peli del maleït Terrence Malick, el director de El árbol de la vida, una obra mestra, que ara ens presenta una història basada en fets reals sobre un objector de consciència que rebutja adherir-se als nazis a la segona guerra mundial. Interpretada per actors austríacs i alemanys no reconeguts, tan sols apareix Bruno Ganz en un paper molt breu. Només això, en tres hores.

El relat ens situa a Àustria, en un paratge muntanyós espectacular, on una parelleta de joves camperols conviu en un poblet amb les seves tres filles treballant la terra i cuidant el bestiar. Preciós tot, la neu, l’herba, la parella, les nenes, els veïns, la plaça del poblet, les cases... fins i tot la fermesa religiosa i la duresa d’una vida rural estricta.

L’esclat de la Guerra col·loca contracorrent al jove, no pot recolzar el nazisme, les seves conviccions religioses no li permeten pactar amb el Maligne, això el converteix en un antipatriota i la vida dóna un gir.

Tot i que el metratge és llarg i que potser en algun moment s’allarguen les reflexions de les veus en off o les seqüencies semblen repetir-se, captiva com s’espremen les imatges per fer-ne un poema darrera l’altre.

Un regal, només en tres hores.