Cartes a Lo Pedrís | Revista 1104/03/2003

Transició i urbanisme

El 27 de febrer de 1974 la junta directiva del Futbol Club Barcelona lliurava la medalla d´or de l´entitat al General Franco.
Pocs dies més tard, concretament el 2 de març del mateix any, el dictador signava la pena de mort a Salvador Puig Antich i Heinz Chez, que morien a garrot vil a les presons de Barcelona i Tarragona respectivament.
Un any més tard encara, el règim afusellava opositors fent orelles sordes al crit popular contra la tortura i la pena de mort.
Finalment, el 20 de novembre de 1975 el dictador moria, i deixava darrere seu centenars de morts, exiliats, torturats i empresonats.

Poc temps després començava la transició monàrquicoconstitucional vigilada pels aparells de l´exèrcit espanyol i l´ambaixada nord-americana. La legalitzacio dels partits portava implícita la subordinació a la monarquia i l´oblit de la memòria. En definitiva, s´escrivia la història amb més oblit que memòria. Per desgràcia, gairebé tots els partits varen jugar fort a la desmemòria i a la renúncia de plantejaments que fins aleshores havien estat sagrats als estatuts interns respectius. Alguns partits, com Convergència, varen reciclar antics franquistes o persones que no havien tingut cap dubte a l’hora de col·laborar amb les antigues administracions del franquisme. Podríem citar casos propers com Josep Gomis a Montblanc, Olesti a l´Aleixar, Ferrer a Vilaplana, Primitivo Forastero a Camarles, i tants altres arreu de Catalunya .
Altres partits, com el PSC, varen dedicar molts esforços per catalanitzar amplis sectors d´immigració tot intentant frenar el més que probable espanyolisme a l´interior de les seves files, també varen domesticar una emergent sindicada classe obrera.

Aquestes actituds, juntament amb la renúncia a demanar el dret a l´Autodeterminació dels pobles, la seva aposta a favor de l´OTAN i el suport incondicional que varen donar a la LOAPA, varen fer veure als poders financers, militars i a la pròpia ambaixada nord-americana, que els socialistes podien accedir al govern de l´Estat amb les garanties suficients que res canviaria en aquelles coses substancials per al país.
Inicialment, semblava que a les administracions locals aquests efectes de la política estatal no havien d´afectar, però ràpidament la possibilitat d´estar a les Diputacions i més tard als Consells Comarcals comportava que hi haguessin empentes per entrar a la graella de sortida en qualsevol procés electoral.

Als pobles petits ràpidament les sigles útils de CiU i PSC varen estar ocupades per gent que simpatitzava amb aquests partits i que volien fer política en l´àmbit local
Altres apostes més programàtiques i ideològiques com ICV, abans PSUC, o Esquerra Republicana tenen més dificultats per trobar candidats en el despolititzat món rural català.

Personalment, sempre he pensat que és un repte força difícil estar al capdavant d´un municipi per petit que aquest sigui. He tingut les meves idees i simpaties, però durant els primers anys vaig confiar bastant en els diferents governs municipals, perquè les obres i l´enfocament que tenien no alteraven massa, al meu entendre, el ritme, el paisatge i el creixement de Vilaplana. El projecte urbanístic a la Mussara va ésser el primer element que va disparar un alarmisme fins aleshores inexistent. Sortosament, i després d´una intensa campanya informativa i de pressió comarcal encapçalada per la nostra associació Terrasud, aquest projecte va ésser desestimat.

Un fet novedós en l´àmbit estrictament local també ha sigut l´aparició d´una nova força política municipal Units per Vilaplana –ERC, que malgrat ser l´opció guanyadora ha tingut la mateixa sort que altres candidatures guanyadores en nombre de vots però desbancades per pactes electorals posteriors o lleis electorals injustes. En aquest sentit, cal recordar que els resultats dels socialistes a la Generalitat o els Demòcrates a la Casa Blanca varen obtenir millors resultats que els que avui són al govern.
Units per Vilaplana, doncs, passava a l´oposició. Una oposició que està lluny del que jo hauria desitjat, però més lluny encara hi ha l´obra de l´equip de govern. L´urbanisme, la nineta dels ulls de l´actual equip de govern, amb l´assessorament i direcció de l’aparellador Prous, s´ha caracteritzat per cimentar qualsevol indret o racó sense tenir en compte la ruralitat i l´entorn de la nostra vila. Lluny queden aquelles etapes en què l´equip del batlle Ferré feia construir marges de pedra lloats i admirats per tanta gent, entre altres el dirigent pagès Pep Riera en una recent trobada que vàrem tenir aquí a Vilaplana .

La concepció urbanística de l´actual equip de govern i el model de creixement que a mi m’agradaria és tan distant com la urbanització Portugal i els pobles d`Argentera o Guimerà.
La plaça de la Riba em sembla el paradigma d´aquests despropòsits, els pilons i les jardineres dibuixen un paisatge forçat damunt dels tremolosos adoquins que veuen perillar la seva continuïtat a la vila, la ubicaciò del dipòsit de gas tan a prop del nucli habitat, el dipòsit d’ aigua de l´Argilera que limita el creixement del poble per la seva part nord, el segon dipòsit tan a frec a frec amb el cementiri, etc.

No sé si només uns quants veiem les coses d´aquesta manera, però, ara que tanquem un cicle electoral i en comencem un altre, volia amb sinceritat fer una reflexió en veu alta de cara al nou cicle. Aquesta reflexió no seria altra que la de buscar la complicitat del màxim de gent possible a l’hora de dissenyar el futur de la nostra vila compaginant tegnologia amb patrimoni i ruralitat .Per molt distants que siguin les postures, busquem diferents visions sobre un mateix projecte i que cap administració ni cap tècnic ens imposi criteris que no estiguin avalats pel gust i el desig dels que hi hem de viure .
Sempre he desconfiat d´aquelles administracions que donen molts diners només per construir tal o qual cosa imposant a vegades criteris autènticament vomitius i soporífers a poblacions i administracions locals que se’ls posa en la disjuntiva d´acceptar o renunciar totalment un projecte com el de la Riba.

Per concloure, si una administració supramunicipal dóna només diner per omplir de ciment tal o qual poble , no serà que té interessos econòmics en la construcció d’ aquella obra?

Fa 29 anys ens hauria semblat impossible tractar aquestes coses d´aquesta manera. La dictadura persistia ferotge i eliminava qualsevol escletxa de dissidència. Avui, com a mínim, tenim dret a la paraula .Utilitzem-la en benefici del nostre entorn i les generacions futures tindran una herència millor que la que vàrem tenir nosaltres en iniciar-nos en les activitats socials.

Xavier Joanpere