Recerca - De cinema | Revista 101

Tothom a taula

Definim el cinema com un art audiovisual. Ens expliquen històries d'amor impossibles, narracions èpiques o senzills relats del dia a dia. I aquests es desenvolupen en grans paisatges, ciutats reals o imaginades, en luxoses mansions o cases modestes i, en moltes ocasions, decisions importants o fins i tot el clímax succeeix al voltant d'una taula plena de menjar o amb un cafè o una copa a la mà.

El menjar és un element quotidià en el cinema, molt més que l'excusa per una escena o un simple attrezzo secundari. Ja sigui un cafè solitari pres en un bar de carretera, un banquet opulent o un plat senzill compartit a casa, el menjar apareix constantment a la pantalla, i gairebé mai és innocent tot i que pugui passar desapercebut.

El cinema ha sabut convertir els àpats en molt més que simples moments narratius: un dinar pot revelar una relació familiar, l'inici o el final d'un amor, un plat pot evocar records d'infància, i un banquet pot servir per denunciar excessos socials o econòmics. Menjar és un acte universal i quotidià, i per això té una força simbòlica que connecta immediatament amb l'espectador.

Òbviament, no ometrem que hi ha una gran mancança: el sabor. Aquí encara no hi ha arribat el cinema, però la manera de filmar el menjar —el color dels ingredients, la textura, els primers plans d'una cullera que remena, el so d'una carn que es cou— ens pot fer venir salivera, ens desperta sensacions sensorials i emocions, donant al menjar un paper narratiu i estètic fonamental. Posem exemples?

Menjar és la major part de les vegades un acte social, sigui amb família, amics o coneguts. Per això quan aquest acte es fa sol, un fet cada cop més habitual en la nostra hiperconnectada societat, el menjar reflecteix absències i silencis. A Lost in Translation (2003), els personatges mengen sols en hotels i restaurants impersonals i així els àpats il·lustren la seva solitud i la sensació de desconnexió. El menjar, lluny de ser un plaer compartit, accentua l'aïllament emocional.

Malgrat tot, hi ha una infinitat de matisos i un sopar en solitari ens pot permetre reflexionar, no sobre la nostra solitud, sinó de l'enyorança i el record d'un temps suposadament millor com a Ratatouille (2007), una d'aquelles meravelles que abans feia Pixar, on el crític Anton Ego, tan dur i distant, retroba la seva infantesa gràcies a un plat senzill. El menjar funciona aquí com una clau emocional capaç de trencar cuirasses i retornar la tendresa, amb uns records que ens acompanyen més que qualsevol acompanyant.

En companyia, un dels exemples més clars és El festí de Babette (1987). La protagonista, una cuinera francesa exiliada en un petit poble danès auster i religiós, prepara un banquet exquisit per agrair l'hospitalitat rebuda. El menjar esdevé un regal que transcendeix el pla físic: allò que es posa a taula és amor, generositat i reconciliació. Cada plat és una invitació a obrir-se a la vida i a l'altre.

A l'altre costat trobaríem The Menu (2022) on els plats servits pel xef no són per nodrir ni delectar, sinó per castigar. Cada recepta està carregada d'odi i retrets contra els comensals, convertint el menjar en un mitjà de revenja.

L'amor? No hi podia faltar. Segurament tenim gravada l'escena icònica dels espaguetis de La Dama y el Vagabundo (1955), però més enllà dels múltiples exemples d'una taula on una parella manifesten sentiments, siguin d'amor o d'odi, preferiria destacar Chocolat (2000), on la protagonista obre una xocolateria en un petit poble francès marcat per la rigidesa moral i religiosa. La seva presència i els seus productes trenquen amb la rutina de privacions i autocontrol que imposa la comunitat.

Aquí, la xocolata és molt més que una llaminadura: és temptació, plaer i llibertat personal. Cada personatge que entra a la botiga i s'atreveix a tastar els dolços experimenta una transformació íntima. Per alguns és recuperar el desig, per altres és superar pors, i per a d'altres, un gest de rebel·lia contra les normes establertes.

I acabem amb la família. On, sinó, és on es reuneix més sovint la família? Al voltant d'una taula, d'un banquet, d'una celebració de la vida... o de la mort. I no, no seré massa original i l'exemple que inclouré serà una pel·lícula que serveix gairebé per tot com és El Padrino (1972). Segurament l'heu vista. Us hi heu fixat quantes escenes amb el menjar acompanyant?

El gran banquet de noces al voltant del qual s'estableixen relacions de poder; aquells sopars de negocis que poden acabar amb un cap de cavall al llit o segellant el destí del fill destinat a polític i finalment capo de la màfia, el Michael. Totes aquestes escenes són rodades amb molta cura per Coppola, mostrant molt més que uns individus endrapant. Dibuixa relacions, passions, odis, pors i moltes altres sensacions, totes elles al voltant de la taula.

S'acaba l'espai. Segur que teniu molts altres exemples al cap i és que aquest escenari tan habitual i comú ha donat i donarà molt de joc. Forma part del nostre dia a dia, d'un escenari conegut, amb el qual ens podem identificar fàcilment i permet entendre els personatges, els seus sentiments i les seves emocions per molt que tinguin vides extraordinàries perquè, en aquells moments, en aquell escenari, ens hi sentim partícips. Podeu parlar-ne tot sopant, si us ve de gust.