Assaig | Revista 4308/03/2011

Torna el PP amb una croniqueta cabal, de vostès amb permís i dispensa si cal

UNIVERSAL

Un servidor és força afeccionat a la i l'astrofísica, tot i que els seus coneixements teòrics i matemàtics estiguin en un nivell que hom pot qualificar -com m'agrada aquest mot- d'amateur... Aquest mot francès vol dir que el subjecte en qüestió no és un professional, ans un afeccionat, un “amant”; oh! aquest mot encara m'agrada més...! és tant musical i evocador... “amannnnnn”, així, amb so nasal... tanmateix, el que em té una mica mosca, és l'ordre universal. Ep, fascinant! però d'una contundència contumaç, insuportable. Assumit el fet, l'actitud més assenyada és d'admirar aquest univers amb fruïció però amb calma, amb tota la prudència del món, amb tota la modèstia i, en el cas de qui els parla, amb la gosadia del llec. Podem maleir-ne la complexitat, podem maleir la nostra limitació -o sostre- intel•lectual, però també, perquè no? estudiar-ne el garbellament, al•lucinar amb els descobriments dels astrofísics i provar de treure-li'n algun entrellat... Entrellat ve d'estrella... (mentida home, no siguin tant crèduls) El cas és que les estrelles són com forns de ceramista on s'hi cou la matèria i s'hi elaboren tots els elements, de manera que, diuen, tots nosaltres som pols d'estrella -o d'estel-, que bonic! Venim de la pols? o venim del fang? doncs es veu que més aviat venim de la pols i, qui no s'ho cregui, que provi de traduir la frase a la llengua dels barruts, tothom en sabrà, segur, que és prou coneguda per tots nosaltres, “ha, ha, ha ...” que és com un servidor considera que hem de representar l'onomatopeia de la rialla franca que els espanyols grafien amb la forma “ja, ja, ja...” Ep! venim del fang, diu el Gènesi. Bé, escolti, quina diferència hi ha? el que compte són els resultats i, què coi els explico jo ara...?

Conyes apart i sense perdre el fil temàtic, els científics diuen que han localitzat la partícula de Déu o millor dit, l'han calculada, l'han intuïda, però compte, és molt esmunyedissa i, en realitat, encara no l'han trobada, i no l'han trobada perquè està consubstanciada amb la matèria. Aleshores, per localitzar-la, s'ha de desfer una petitíssima part de metèria, han de descomposar unes partícules amb massa (no totes en tenen) tot fent-les col•lisionar a velocitats properes a la llum, destruir-les literalment en un accelerador de partícules de darrera generació que ha costat un ull de la cara, un ronyó, un ou i una fortuna. I quan el miracle es produeixi, aleshores... tatxaaaaan!!!... haurem trobat l'origen de la matèria i per extensió, Déu!!. Estrany tot plegat, però és el que hi ha, els qui no s'ho creguin que ho mirin a la biquipèdia... Va, provaré de ser més rigorós: La presumpta partícula divina també es coneix com el “Bosó de Higgs” i la màquina que s'ha construït perquè la cerqui (la més potent del món) es coneix com LHC, i és a Ginebra. Tot plegat pot semblar una bestiesa, una historieta estrafolaria, però no n'és tant; si més no, proporciona un bri d'esperança als esperits turmentats per allò tant cobejat com la resposta a l'etern interrogant que suposa l'origen de l'univers.

La partícula de Déu explicaria moltes coses. En primer lloc, en el supòsit que l'origen de tot sigui l'obra d'un creador (acceptem-ho com a premissa), per tal d'entendre la matèria i, per extensió, l'univers, tan sols necessitem Déu com a factor del cot de “PARTÍCULA”; per identificar-la, per racionalitzar-la, per pair-la. I poca cosa més, perquè totes les altres eren partícules fantasma, no tenien massa. Em ve al cap aquell concepte tan rebregat i tan cristià que en diuen “la Veritat”. L'acceptem prefabricada o la cerquem per lliure? Un servidor és dels que s'estimen més cercar-la i en aquestes estem. Mirin, tot són aproximacions, però d'acord amb el mètode cartesià (per cert, gens ateu, eh?), per assolir una fita de coneixement una mica sòlida, cal descartar tot allò que no ens serveix com a premissa. Per iniciar tota recerca metodològica cal un punt ferm on recolzar el peu, i donar el primer pas, cal la fe...! en una realitat evident dita "axioma". En aquesta línia, permetin-me que els ho digui, allò dels sis dies feiners, l'esgotament post-creacional i el dissabte festa, és un altre conte de la vora del foc, creguin-me, una mena de mite, com ara la depressió post part i, com a axioma, l'hauríem de desestimar.
De fet, si bé aquesta partícula explicaria el món, no explicaria la causa primera aristotèlica (era intuïtiu aquell home...). Ara per ara però, el més plausible és concebre el cosmos com una mena de màquina que va sola (per allò de la gravitació universal...), com si fos un gran rellotge, potser un rellotge desgavellat sí, però, tot i el destarotament, la màquina va fent tota sola i per fer-la anar no cal implicar-hi ni déus ni diables ni donar-li corda cada dia, perquè es mou per una força primigènia: el Big Bang. (Déu?) Uf, quin vertigen... Tan se val, mirin, si no troba la fotuda partícula, la comunitat científica ni es rendirà ni caurà en la desolació perpètua; senzillament, haurà de configurar un nou “Model Standard” i, siam sincers, si no la trobessin, tampoc no se'ns ensorraria el món, ens hauríem de ben conformar amb el que tenim, amb el que sabem i amb el que creiem que som. Al cap i a la fi, sempre ens quedarà l'Edèn, no troben?

Vinga, salut i bona Pàsqua...

Lo Pep Pelat