Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
La nostra gent - Literatura - Records - Narrativa - Portada | Revista 82

TE’N RECORDES, NEN?


Va ser en aquell cine, te’n recordes, nen? On Reina i Golf compartien amorosament un plat d’espaguetis llarguíssims i suculents, mentre escoltaven amb els ulls brillants la melodia Bella Notte, aquella mateixa nit que tu i jo, embadalits a la gran pantalla, vam perdre el darrer tren cap a París. 

Només faltaven nou dies. Sí, sí, només nou dies, amb les seves nou nits seguides, perquè es fes realitat el concert que tant havíem somiat. I sabíem que no teníem temps d’agafar-ne cap d’altre perquè seria massa tard. No hi havia temps per lamentar-nos, ni per fer-nos retrets, ni de trobar cap explicació de per què collons havíem pogut perdre l’últim tren nocturn des de Barcelona a París, mentre badàvem al cine contemplant La Dama i el Rodamon, una pel·li de dibuixos animats de Walt Disney. Sí, és clar, m’agradaria més dir que recordo que miràvem Sacco i Vanzetti o Senderos de Gloria, quedaríem més bé entre la penya. Però la veritat és que, si no em falla la memòria, vam veure aquella història ensucrada d’amor entre un gos de món, Golf, i una gosseta de casa bona, Reina. Què hi farem... gent jove pa tou.

Fos la pel·li que fos ja ens era ben igual. Calia mirar endavant i solucionar-ho. Havíem d’actuar ràpid o seria massa tard per arribar a aquella cita ineludible que maquinàvem sense previ avís amb el nostre interlocutor idolatrat. Només teníem, com aquells guerrillers desesperats, l’efecte inesperat de l’emboscada per guanyar aquell combat que feia més d’un any que lliuràvem contra un destí que s’obstinava maliciós en posar-nos més i més obstacles en un camí llarg i costerut. Ens caldria sort, però sobretot fe en la nostra joventut combativa, insolent i alhora, càndida i tendra; i també molta, molta persistència.   

Des de l’estació de França, ben entrada la nit, vam trucar un taxi perquè ens portés amb urgència a l’aeroport del Prat. Ens havíem informat que a trenc d’alba d’aquella mateixa nit sortiria un avió directe a la Ciutat de les Llums. No recordo si teníem prou pressupost per enlairar-nos. Només sabíem que no podíem fallar als nostres companys, al poble, a la comarca, a la nostra idea persistent de canviar el món... No podíem tornar a casa capcots, desencantats, derrotats. Ens hi jugàvem un any de feina, d’il·lusions compartides, de reunions i més reunions fins altes hores de la nit, de perfilar rutes i fer llargs viatges arreu per enganxar cartells amb el rostre del cantant famós de poblada barba blanca, de fer mil i una trucades aquí i allà, de netejar herbes i matolls de l’hort on faríem l’espectacle, de muntar amb un grup de hippies madrilenys la barra del bar, de carregar i descarregar l’escenari, de deixar-nos-hi la pell en cada detall per complir el nostre somni.

Te’n recordes, nen? Tu estaves en període militar i t’havies declarat feia poc objector de consciència. Devies ser dels primers del poble, no? Estaves orgullós de ser-ho i nosaltres també. Només per això, per renegar de formar files al tot poderós exèrcit, el més probable és que no poguessis traspassar el control policial on havíem de fitxar el passaport per collons. Una vegada més se’ns complicaven les coses. Però mai t’atabalaves i em vas dir que no patís, que ja t’empescaries alguna fórmula per pujar a l’avió i volar junts fins a París. El primer que et va venir el cap va ser que diries que tenies un germà més gran que hi vivia. Que t’havien trucat, des de París, per informar-te que estava molt greu. Vaja a punt de morir, i que l’havies de visitar abans no la palmés. Quins ous, nen. I així ho vas fer, és clar. Recordo que vas posar cara de corder degollat, amb els ulls tristos, mig plorosos i que el policia de torn es va apiadar perquè li vas colar aquella escena tendra que vas representar. Sempre has estat un gran artista, amic. Encara que després de traspassar el control, un Guàrdia Civil, que potser sospitava alguna argúcia, ens va cridar per dir-nos alguna cosa. Però vam seguir endavant pel corredor llarg i fred sense girar-nos, ni fer-li ni puto cas. Potser ens ho va semblar i cridava uns altres viatgers o només era una paranoia nostra. Potser teníem por de convertir-nos en estàtues de sal si ens giràvem. Potser...

Aquella nit recordo que el teu cap anava a mil i nomes rumiava què havíem de fer per convèncer l’artista perquè vingués sí o sí al nostre petit racó de món. Entre les moltes idees que anàvem discutint, recordo que se’t va acudir fer un escrit on deia que tot el poble - petits, mitjans i grans- havia col·laborat amb el que modestament havia pogut perquè aquell cantautor francès vingués a cantar. No sé si algú havia col·laborat fins i tot regalant una gallina que ponia els ous d’or. En fi, fa molt de temps i potser era un conill o un xai amb el toisó platejat, és ben igual. El document fet de forma informal i matussera amb fulles de llibreta anava ple de noms, cognoms, de les aportacions que feien i de les firmes de la major part de la gent del poble que acreditaven l’autoria. També anava condimentat de les empremtes de la gent que nosaltres estampàvem per fer veure que no sabien firmar. Aquell detall deies que era infal·lible i que l’emoció de veure aquelles petites taques morades dels suposats vilatans analfabets colpiria al cantant de forma definitiva. El que no recordo és com vas aconseguir la capseta que duia incorporada a l’interior l’espuma impregnada de tinta on es suca l’empremta del dit.

A trenc d’alba del 12 de setembre de 1980, sense més entrebancs tu i jo, asseguts l’un al costat de l’altre, atribolats però contents de ser allí dalt, ens vam enlairar amb Air France rumb a l’aeroport d’Orly. Per la finestra rodona veiem com despuntava un sol ataronjat i preciós. L’aventura, que feia més d’un any que havia començat al Palau d’esports de Barcelona, prenia rumb a París per viure un devessall de noves emocions. El vol ens va costar nou mil set-centes seixanta-dues pessetes a cada u. Ho sé del cert perquè tu vas guardar els dos bitllets d’avió, com un tresor per preservar aquella història comuna que de tan rocambolesca podia semblar una faula farcida de mentides. Llavors, per nosaltres, dos joves de prop de 20 anys, era una autèntica fortuna pagar gairebé deu mil pessetes per cap. Però, vist amb la perspectiva del temps, va valer, i molt, la pena. Ja volàvem, i tan sols faltaven vuit dies.

Te’n recordes de la primera nit d’hotel a París? I tant que sí, no? Com podríem oblidar aquell paper pintat horrorós ple de flors estrafolàries, de colors cridaners i deslligats, que lluïen de forma grotesca les parets d’aquell meublé picant? Recordes que era propietat d’un familiar llunyà meu que es deia Montoya? Però abans d’arribar-hi, amb un francès macarrònic, vam preguntar a un vianant, que no recordo el seu rostre, si coneixia un hotel que regentava un francès d’origen espanyol anomenat Montoya. Ell, per sort, ens va dir que sí, que curiosament coneixia un cabronàs amb aquest nom. Però ens va especificar que no regentava pròpiament un hotel sinó que era el propietari d’un local on les prostitutes s’hi allotjaven ja fos de dia o de nit amb els seus clients amb ganes de companyia, carícies o pur sexe. Recordo que quan li vaig dir a la meva àvia paterna, al tornar de París, em deia que no podia ser. Que el seu parent, fill d’una cosina germana seva, tenia un hotel com cal i no un tuguri de mala mort.

En fi, sigui com sigui, el fet és que vam allotjar-nos en una habitació comuna les dues nits que vam pernoctar a París. I és clar, a més a més, vam dormir de franc ja que els propietaris eren de la família. El parent, el tal Montoya, i la seva muller, no ho tenien tan clar ja que ens van reclamar la pasta per dormir allí, però no els vam fer ni cas. Els vaig dir, mentre baixàvem les escales, que ells i tots els familiars francesos que teníem en comú sempre que havien vingut al poble havien dormit de gratis a casa dels avis i que per tant nosaltres dos faríem el mateix. No sé si ens van beneir o maleir quan sortíem al carrer, carregats amb les motxilles de viatge.

Te’n recordes d’aquelles passejades llargues i fantàstiques que fèiem pel costat del Sena, acompanyats d’aquell vell amic del nostre poble? Ell havia hagut d’exiliar-se per evadir el servei militar i feia molts anys que vivia a París. Aquell home tan singular, de grat record, era molt més gran que nosaltres. Diria que del mateix any que el meu pare, el trenta-quatre.  Però tot i tenir més o menys quaranta-sis anys posseïa la mateixa vitalitat i empenta que la d’un jove adolescent que li batega el cor a mil pulsacions. Encara que amb la gran diferència que era un savi madur i experimentat. Ell ens feia de Cicerone particular ja que es coneixia aquella ciutat tan immensa com si fos casa seva. Ens anava explicant sense parar ni un moment, gairebé sense respirar, cada forma de vida en detall de la fauna i la flora que poblava aquelles aigües verdes i fosques del riu. Sort que abans d’aquella explicació exhaustiva li vas preguntar què en sabia d’aquell gran riu que veiem a sota nostre. Ell va pensar i ens va dir: - Res, nois no en sé res -  Tenia uns ulls petits i una mirada entremaliada. Era viu com una centella, divertit, foteta... i sota la seva aparent modèstia s’hi amagava un pou de saviesa.

I d’aquella tarda que ens va convidar a casa seva, mostrant-nos orgullós aquell llum de ferro espectacular que havia forjat amb les mans? Ens va explicar que havia sigut mestre serraller, no? Em ve present que el tenia penjat al mig del menjador. Diria que hi tenia esculpides les quatre barres catalanes. S’estimava la seva terra catalana com pocs, malgrat que havia hagut d’emigrar. I se li notava als ulls quan en parlava, ja fos per criticar o alabar. De com gaudia explicant-nos com era el nostre poble abans, quan ell hi vivia, i fins i tot del present o de l’esdevenir que ens augurava. Ens adonàvem que en sabia molt més que nosaltres tot i viure’n ben lluny. O de com ens explicava fil per randa, els carrers, les places, els edificis, la conurbació, el trànsit, la història, les revolucions, la filosofia de cada pintada que hi havia estampades a les parets o al metro de París. Que orgullosos ens sentíem de tenir un ambaixador del poble tan savi i tan bona persona. No que sí, nen? Recordes que tenia un nom poc comú, fora del santoral i que ens sonava a antic i llegendari?

El que estic segur que recordaràs és aquella llum diàfana d’aquell migdia de finals d’estiu parisenc quan vam arribar per fi davant d'aquella casa preciosa del cantant francès que buscàvem. Crec que portaves la seva adreça escrita en un paper mig rebregat, a la butxaca. No sé, ni recordo haver sabut mai com la vas aconseguir o qui te la va proporcionar. Sempre tenies recursos i enginy detectivesc per trobar el que et proposaves. Ell vivia en un dels llocs més bonics i amb més glamur de París: la famosa Ille de Saint Louis. Te’n recordes de l’edifici? Jo no gaire. Suposo que era d’un estil sobri, elegant, neoclàssic com els que hi ha escampats arreu d’aquella ciutat tan elegant i cosmopolita.

Mentre pujàvem per les escales, la llum del sol dels finestrals ens il·luminava, fent-nos pampallugues, i ens encoratjava a seguir fent camí. Quan per fi vam arribar al replà de la porta, jo estava una mica nerviós i esporuguit. Cagat de por, vaja. Tu feies aquella cara de jugador de pòquer madur i avesat que sempre has sabut fer com ningú. Vam trucar al timbre i ens van obrir la porta sense dilació. Sí, sí, sortosament era ell. Uf! Uf! Quin descans, que bé, vam respirar alleugerits. T’imagines nen, que hagués estat fora de viatge, que no ens hagués volgut obrir en veure per l’espiell aquell parell de joves desconeguts de xolles llargues, o que no fos l’adreça correcta?  En fi, no puc, ni vull imaginar-ho. La sort, aquesta vegada, estava de la nostra part. Sí, davant nostre hi havia aquell senyor de barba blanca i de cabells llargs que tant desitjàvem veure per explicar-li el motiu d’aquella visita tan inesperada com desesperada. Era alt i molt prim i jo diria que anava vestit de blanc. No era així, amic meu o el que era blanc eren les parets interiors de la casa? El que és segur que estava sol. És clar, acompanyat amb la seva grata solitud, com diu la lletra d’una magnífica cançó seva.

Recordes que ens va fer passar amablement, que ens va fer seure al gran saló com els seus convidats i que ens va dir amb educació que què volíem. Tu que portaves la veu cantant, mai millor dit, vas començar a explicar del lluny que veníem, perquè érem allí i què volíem. Ell, el cantant, escoltava amb respecte i molta atenció, sense dir res. Estava tranquil·lament assegut en una cadira de fusta. De tant en tant, es tocava els llargs cabells blancs i canviava la posició d’aquelles cames llargues que tenia entrellaçades. No parlava, però ho deia tot amb el posat distès i amb aquella mirada atenta i cordial.

Tu, com havia de ser, vas començar pel principi. Parlant d’aquell vespre d’estiu de 1979, on tots els companys i tu i jo vam al·lucinar amb la seva música, els seus cants i aquelles lletres contestatàries que ens colpien molt endins en un Palau d’Esport de Barcelona ple de gom a gom. De com li havíem dit en persona, després de la seva actuació brillant, que volíem que vingués a cantar al nostre poble; que volíem descentralitzar la cultura i que aquesta arribés a cada racó de món. De com el seu representant ens havia dit que sí, que no hi havia cap problema i que l’any vinent, si complíem el contracte, el seu representat junt amb els seus músics estaria entre nosaltres. Tu anaves explicant i detallant, amb la gestualitat inoblidable de les teves mans, els fets que ens havien portat allí. Li vas detallar com el seu representant basc, d’infausta memòria, ens havia pres el pèl i menystingut, li vas ensenyar els fulls plens de signatures junt amb les empremtes de la gent del poble, li vas mostrar un exemplar del cartell que ja havíem publicitat, li vas parlar de la il·lusió que aquell col·lectiu de joves havia dipositat en aquell concert... I jo veia com a ell se li anaven il·luminant més i més aquells ulls verds de mirada felina. 

Quan vas acabar, no recordo si vaig dir o fer alguna cosa, ja que portaves les negociacions a les mil meravelles. Jo crec que vaig respirar profundament alleugerit. Diria que fins i tot vaig anar directe al lavabo. Massa emocions juntes. Llavors, ell va començar a plantejar els dubtes o problemes que podrien sorgir. I tu, un a un, els hi anaves resolent sense vacil·lacions. Que si l’hotel, que si els músics, que si els bitllets d’avió, que si l’escenari, que si el contracte... Res, cap problema; tot ho faríem com ell volia. Llavors es va aixecar lentament fins on hi havia el telèfon fix i va anar trucant un per un tota la tropa del seus músics prestigiosos. També vam escoltar com parlava per l’auricular amb el promotor que ens havia ensarronat. No enteníem ben bé el que li deia, ja que parlava ràpid i ho feia en un francès que no acabàvem de comprendre del tot, però vam intuir pel to alt i enfurisma que li etzibava una bronca per haver-nos ensarronat sense pietat.

Finalment, com a gran amfitrió i millor persona, va parar la taula i ens va convidar a dinar com si fóssim vells amics de tota la vida. Te’n recordes de la il·lusió que ens va fer i de com vam al·lucinar al tastar aquella mil i una classe de formatges deliciosos que només havíem vist als anuncis de la tele o quan anàvem de viatge a Andorra amb autobús amb els pares i mig poble? Entusiasmats, no ens en vam poder estar de trucar als nostres companys per dir-los que tot havia anat bé i que el concert per fi se celebraria. Quina passada, no que sí, nen? Però encara ens quedava molta feina per fer i només teníem set dies.

Enguany fa quaranta anys d’aquell viatge inoblidable a Paris que vam fer tu i jo. Te’n recordes, nen? Qui ho diria, no?  Quaranta anys que estàvem tu i jo,  en aquell cine proper a l’estació de França, asseguts, aliens al temps, badant amb una pel·li entre dos gossets que senzillament s’enamoren i que passen de pertànyer a dues classes socials antagòniques. I sí, com deia el títol de la cançó, que cantava al compàs d’un acordió aquell cuiner generós, amic de Golf, el gos Rodamon, va ser una Bella Notte. Bellíssima nit, afirmaria jo, malgrat perdre aquell tren.

Però ara que hi penso, el que més em dol a l’ànima, amic meu, és que ja fa un any que tu, company de lluita incansable, viatger de memòria prodigiosa... malauradament,  ja no hi ets ni de nit ni de dia per compartir-ho i per recordar-m’ho de nou. 
 

Aquest text sobre el viatge del Xavier i jo a París, el dia 12 de setembre de 1980, per intentar convèncer a Georges Moustaki que vingués a fer aquell mític recital a Vilaplana vuit dies després, s’inspira i pren forma a partir d’un dels dos bitllets d’avió que vam comprar aquell dia. La Montserrat Foraster, esposa i estimada companya del Xavier, me’l va regalar fa poc temps, com a mostra d’amistat. A través d’aquest regal tan entranyable he intentat rememorar tan bé com he pogut i sabut el que vam viure junts aquells dies tan importants i transformadors en les nostres vides de joves adolescents.
Moltes gràcies, Montse.     
A la Montserrat, la Mar i la Montsant, i a tots aquells amics/es del nostre estimat i inoblidable Xavier Joanpere Olivé.


Pitxi, setembre de 2020, amb afecte




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Història, Masos, Portada

MAS DE MORENET

SITUACIÓ Aguaita sobre el Cingle de la Conca, és proper a la cova dels...
Passatemps, Portada

Passatemps 82: Juguem de nou amb les 500 millors cançons de la història del rock

Història, Història, Portada

IMPRESCINDIBLES

Un home o una dona imprescindible és per a mi aquella que per la seva voluntat de...
Recerca, Tradicions, Cuina, Portada

FRICANDÓ DE VEDELLA

Ingredients: (per a sis persones) 12 talls prims de vedella de la garreta (podem demanar...
Què passa, Activitats, Portada

La petita ja té 2 anys

Durant la primavera del 2018 es va començar a gestar la idea d’un espai de joc...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR 2020

Bon vespre, gent de Vilaplana! Ja hi tornem a ser! Com cada any, quan comença a...
Recerca, Literatura, Tradicions, Lingüística, Portada

Frases festes i dites de Vilaplana

Estic fent el Treball de recerca de Batxillerat sobre frases fetes, dites i comparacions que...
Què passa, Recerca, Entitats, Activitats, Natura, Escola, Portada

EL PROJECTE RIUS

L’escola Cingle Roig de Vilaplana participa per quart any consecutiu al Projecte Rius....
Què passa, Recerca, Activitats, Natura, Escola, Portada

SORTIDA A €LES TOSQUES€

El passat dimecres 11 de novembre, els i les alumnes de Cicle Mitjà de l’Escola...
Què passa, Notícies, Portada

El Pulsòmetre

Baixa L’incivisme: Després d’una jornada de neteja de diverses...
Recerca, Casos i coses, Portada

ARQUITECTURA EFICIENT. Materials sostenibles (I): Pintures ecològiques

La preocupació pel medi ambient cada vegada està més present en la nostra...
Recerca, Cuina, Portada

FEM ARR'S!: ARR'S AMB BACALL€ I ESP€RRECS

Al número 81 del Pedrís us vaig parlar de l'arròs que es fa al Delta...
Opinió, Editorial, Portada

EDITORIAL

L'any passat, quan celebràvem l'entrada de l'Any Nou, a la Plaça de...
Literatura, Narrativa, Portada

AIGUA A LA LLUNA

Des d’allà dalt, es veia girar com planeta blau: distant, estrany,...
Història, Masos, Portada

MAS D€EN COLL

ALTRES NOMS En una ocasió en el Registre s’hi refereixen com a mas del...
Recerca, Natura, Portada

Rutes per a caminar: els Avencots

Tothom coneix els Avencs de la Febró, però no tothom ha recorregut el petit...
La nostra gent, Literatura, Records, Narrativa, Portada

TE€N RECORDES, NEN?

Va ser en aquell cine, te’n recordes, nen? On Reina i Golf compartien amorosament un...
Història, Portada, Fem memòria

L€EXILI DELS PRESIDENTS

Ara fa 81 anys va começar un exili que aplegà, durant la matinada d’un...
Notícies, Portada

Les comarques del sud són el cul de Catalunya

Les comarques del sud de Catalunya són emprades per instal·lar-hi tot el que no...
Què passa, Notícies, Portada

LES DEIXALLES S'APODEREN DEL PLANETA! WORLD CLEAN UP DAY! LET'S CLEAN UP! NETEGEM!

Al llarg de les últimes dècades, el consum ha embogit. Quantitat d'envasos i...
Literatura, Ressenyes literèries, Portada

OLIVERES FARGUES, EN UN VIATGE SENSE RETORN

(Escrit de presentació del poemari El bres de les oliveres de Conxita Jiménez)...
Què passa, Activitats, Portada

El dret a viure en pau

Aquest octubre s’ha constituït l’associació MUSSAGATS, una...
Passatemps

Passatemps 81: Autodefinit

La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevista a la Jéssica Bonet Bonet

Un dia, a la Carnisseria, comentaven que la Jèssica estava corrent una Marató...
Què passa, Activitats, Portada

Lo Pedrís per Vilaplana

Com que a Lo Pedrís no l'han pogut portar pel món, ell solet ha sortit per...
Què passa, Notícies

Pulsòmetre Lo Pedrís 81

PUJA Puja el grup Fridays for Future Vilaplana . Aquesta agrupació...
Què passa, Entitats, Notícies, Escola

L€escola de Vilaplana guanya un premi del Consell Esportiu del Baix Camp

Uns dies abans del confinament de les escoles, el 13 de març, els nens i les nenes de...
La nostra gent, Què passa, Homenatges, Notícies

Salvador Simó Gomís. Vilaplanenc de l'Any (2020)

Abans de res, creiem necessari que cal fer un incís: En aquesta situació que estem...
Opinió, Què passa, Articles, Música, Teatre

Un oasi cultural anomenat MUSSART

Recordarem l'any 2020 per molts motius, però indiscutiblement per la xacra que ha...
La nostra gent, Homenatges

EL PACO I LA VICTORINA, GENEROSOS AMBAIXADORS DE VILAPLANA

Des del primer dia que va sortir a la llum Lo Pedrís número u, 12...