Literatura - Contes | Revista 85

Tant se val d'on venim - 2a part

INTRODUCCIÓ

L’any 2002, el programa “Café Baviera” de RAC1 dirigit i presentat pel Xavier Bosch va convocar el I Premi de Contes del Barça. Pere Illa Mauri s’hi va presentar al segon any i el seu conte Tant se val d’on venim va ser inclòs a la selecció dels deu millors contes.

Des de Lo Pedrís, volem publicar aquest conte de nou perquè estem convençuts que agradarà als nostres lectors, tant per la seva qualitat literària com perquè a qui agradi el futbol i tingui ànima culer s’hi pot sentir identificat. A causa de la seva extensió, així com pel format dels articles que acostumem a publicar hem cregut adient dividir-lo en dues parts. Des d’aquestes pàgines, volem agrair a Pere Illa Mauri, natural de Sant Antoni de Vilamajor, situat al Vallès Oriental, que hagi tingut la gentilesa de deixar-nos publicar el seu conte.

A Lo Pedrís nún. 84 vam publicar la 1a part.

Moltes gràcies, Pere.


-III-

En Cintet de can Cros va tot el dia d'ací cap allà amb la mobilet. Ara s'atura a ca l'Enric, demana un vermut negre amb olives i salsa picant (l'especialitat de la casa) i repassa l’alineació d'aquesta nit a El Mundo Deportivo. Els nervis se'l mengen, pressent que aquest diumenge sí que pot ser un gran dia. L'Enric mira de seduir-lo amb la seva veu de granota en dejú per atreure’l cap al niu de xafarderies que auguren els culs de vidre de les seves ulleres. Però en Cintet no està de romanços, s’abaixa la visera de la gorra vermella, on hi oculta el poc cabell que li queda, i es dispersa amb un "Au, fins al vespre!". Mira, sense veure-la, una hortènsia de la vorera. Porta espardenyes d'espart, pantalons de teixit pàl·lid, camisa de quadrets i una caçadora curta. Fuma caldo i Celtas llargs. És prim i té la cara demacrada. Unes Ray-ban d’imitació li apaguen els ullets vius i inquiets, però li encenen un inoblidable somriure esquerdat.

Ara ha aparcat la moto al carrer Nou i entra al cafè Nyoca. Demana un altre vermut a la Nita i s'ensorra a les planes marrons, com la terra que llaura cada dia, del Dicen. Dina amb prou feines. Tant de bo es fes fosc ben aviat. A l'hora de la migdiada, segur que no perdrà de vista l'escut del banderí que es gronxa a la paret de la seva habitació. És com una olla on hi cap tot: a dalt, la creu vermella, les quatre barres, F.C.B.; a sota, la pilota de cuiro sobre un mar blau i un vermell de sang. Recorda l'equip de les Cinc Copes, el mag H.H., el Czibor, el Kocsis, el Besora, el César, el Ramallets, el Suárez, el llegendari Samitier, el gran Laszi Kubala… La inauguració del Camp Nou, entre la vida (la Maternitat) i la mort (el cementiri de les Corts), el vol de l'Evaristo, la final dels pals de Berna… El bar del Centro, al costat de l'estanc, que va arribar a portar l'Eulogio Martínez en persona… La tarda no acaba de passar per més garrafines i botifarres que faci al bar de la carretera.

A les vuit en punt salten per fi aquells futbolistes de colors grisos, amb franges verticals a les seves samarretes, gris més clar per al blau i ratlles gruixudes més fosques per al grana. Les mateixes ratlles, però horitzontals, a les mitgetes; amb una tonalitat fins i tot més clara per als pantalons curts.

- Deixeu-lo fer solet. Deixeu-lo a ell!
- Goita’l amb quina delicadesa toca la pilota. Sembla que balli un vals!
- Deixeu-lo. No el destorbeu!!
- Com bota! No el cascareu pas, malparits!!!

Tenim el coll enlairat, asseguts amb les cadires posades a l'inrevés i absorts per la tele de ca l’Enric. El cabell fi a la cara, el nou a l'esquena: en Johan Cruyff passeja el seu carisma pel Santiago Bernabeu de la dictadura i de les porteries amb els pals rodons i els suports d'arc… "Cruyff…, se va por la banda derecha…, centra al área… y, gol, gol… de Hugo Cholo Sotil, que de cabeza supera a García Remon… Real Madrid, 0; F.C. Barcelona, 5." ¡Mamá, campeonamos!


-IV-

"¡Se jodió lo de París!", criden els meus companys d'internat manyos, valencianets i finolis de ses illes als pobres culers que, amb la bandera blaugrana entre cames, abandonen el Camp Nou (entre la vida i la mort) després d'haver estat eliminats pel Leeds United a les semifinals de la Copa d'Europa, fent estèril el gol de Clarés.

M'he fet gran. El blanc i negre dóna pas al color. La palma el Generalísimo i les portes de la independència s’obren de bat a bat. Xampany a les habitacions d'un Col·legi Major a Pedralbes per festejar-ho com cal. Estudio Dret. Ensumo el rastre de les pijas universitàries com un depredador i esquivo els descapotables dels seus xicots com una sargantana. He trencat un pacte secret, però sóc del Barça. Aviat s'esvaeixen els vells somnis de llibertat. El desencís ens ofega. La vida és fugissera, crua, i guanyar-se-la significa ni més ni menys que perdre-la, si no ets capaç de no fer res que no vulguis fer. Som esperits que cavil·len i vacil·len per sobre de l'extinció contínua del temps, el sentit perdut, el moment no recuperat, el rostre esborrat, fins al cop final que acaba amb tots els nostres moments i ens xucla cap al buit d'on procedim. Vés a saber si ni tan sols quedarà aquest sentiment invisible de tantes tardes i tants vespres patint noranta minuts, més el temps afegit, per un miserable resultat, per una trista eliminatòria, per quatre copes de llautó… Potser tot plegat només és un pretext per excitar una mica la feliç mediocritat de la vida quotidiana.

Entre els llums de cotó del quiròfan, el cor obert d'en Ramon deixà de bategar. I quan això va succeir se’m va amputar una insubstituïble part de mi mateix. Al setembre, quan vaig tornar a Can Colapi per fer cinquè, no podia deixar d'escrutar el seu seient buit com esperant que aparegués amb el plec de cromos repes i els dos bonys de les orelles per prémer-los i desfer aquell malson.

Una altra tarda, a l'Enric se li escapà la vida, no va ser a temps de pinçar-la entre l'índex esgrogueït i el polze i es desplomà d'esquena contra els testos de les hortènsies. Quants van? U a zero, perden.

La mobilet d'en Cintet de can Cros ja no va d’ací cap allà com si quelcom tingués sentit. Un pòster del Flaco vola arran de terra i el banderí amb l'escut del Barça es descoloreix sense que sembli importar-li al santcrist de plata ennegrida de l'habitació. En algun indret del més enllà hi ha d'haver una ràdio d'abans de la guerra, d'aquelles que xiulaven encara que no es canviés d'emissora, on la veu d'en José Luís Fernández Abajo (¡con la verdad por delante!) canta, inesgotable, "gooooooooool!!! del Club de Fútbol Barcelona, gooooooooool!!! de Cruyff. Marcial Pina recibió de Charly Rexach, lanzó un pase en profundidad al área y cuando el esférico ya se perdía por la línea de fondo junto al poste derecho de la portería defendida por el cancerbero Reina; el Holandés Volador, de un brinco prodigioso, lo ha alcanzado y, de tacón y sin ángulo, lo ha alojado en las redes atléticas".


-V-

Acluco els ulls i enfoco les òrbites en un punt clar que s'estén i m'abraça. Sempre he cregut que aconseguir un desig, qualsevol desig, és possible. Els equips de somni poden fer-se realitat i les alegries, encara que no siguin veritat, valen més que la certesa de les tristeses. Taronges per a la nit més màgica… Stoitchkov toca en curt, Bakero clava la pilota i Tintín Koeman llença un canyardo que val la Copa d'Europa, la primera en colors que guanya un equip de l'Estat espanyol. Instants com aquest són superiors per la seva intensitat, per la seva força, i graven a la nostra identitat un senyal indestructible. Sobretot a la dels il·lusos que quan les coses no van bé ens ensopim, no sopem i se’ns fa difícil agafar el son; però que encara ens sentim més culers que mai.

Potser només som herois quotidians que cerquem la veritat entre tant miratge acceptat com a certesa. Vaguem pel propi pensament i barregem sense ordre records, veus i sons. Tenim la memòria, el territori on, per algun temps, resideixen els desapareguts, els morts, on fins i tot s'hi instal·la l'oblit. Tant se val d’on venim, a on anem. Som un clam. Que saltin al camp els nostres futbolistes amb les seves samarretes de franges verticals blaves i granes, disposats a suar-les fins a l'extenuació. Sí, que respectin en tot moment l'adversari, però quan s’enfrontin a l’imperialisme blanc, que el menyspreïn i l'odiïn tant o més que nosaltres. Que mai amaguin l'esfèrica, ni reculin, que no s'entretinguin amb enrocs estratègics, ni maregin la perdiu, que arrisquin i es rebel·lin contra l'infortuni, que siguin imprevisibles amb el punt just de rauxa i de lucidesa… i que, inesgotables, cerquin el gol i el triomf amb l'elegància dels valents.
Desenterrem la destral del misteri que fa pampallugues al límit de les nostres vides, amb llampecs fugaços d'oportunitats per traspassar el filtre de l'evocació i emergir dels oceans de la rutina. Endinsem-nos, bandera al vent, escut al pit, cap a l'enigma i cap a les il·luminacions que donen claredat al nostre destí. La calma es fon amb el vertigen, els somnis sense temps suren arran del sostre, on el fum embolcalla de cotó les bombetes foses. Les taules de marbre…

Pere Illa Mauri



+ Publicar el meu comentari