Escola | Revista 2111/09/2005

Sortosament! deixaré de ser l’últim inquilí de l’Escola de Vilaplana

Els records de l’escola son molts i alguns de més divertits i d’altres de més tristos, però el que si recordo amb molta claredat i alegria són les cares de els professors que he tingut a l’escola, tens aquella imatge congelada a la ment de cada un d’ells de fa quinze o vint anys.

Per exemple recordo, amb molta dificultat i és que era molt petitet, la Mª Teresa, quan estava a la guarderia, d’aquella època em ve en ment, sortir al pati gronxar-me en un arbre molt doble com una alzina, el gronxador tenia de seient un neumàtic i el que més pànic em feia en aquella època era veure una professora de la classe dels grans que sempre anava de negre.

Més tard vaig tenir la Isabel d'Alemanya, em sembla que la anomenaven així perquè havia anat de viatge a tal indret. En aquells moments ja em trobava a la classe dels petits i amb ella vaig estar des de primer fins a tercer. Em ve a la memòria la Rosa una professora xilena que varem tenir per aquells temps, amb el seu fantàstic cotxe “bum bum” un Dyane-6, inclòs al Màrius LLampec de l’Aleixar vaig tindre un parell de dies de substitució.

A l’any següent ja arribarem a quart on canviàrem de professora a professor i a més a més de classe, doncs aquell any ja anava a estudiar a la classe dels grans, amb el Joan Carles de mestre, quins anys aquells, famosos per els seus festivals de Judas Priest, va ser un gran canvi, feia de tot, em ve present una excursió a Penyíscola, on varem llogar unes furgonetes del “Conrado” i una la portava el Joan Carles i l’altre el Pascal, si el del casal, quina rima.

A cinquè vaig tornar a canviar per tant sols un any amb la Maria, quins anys aquells, quin gamberrisme que fluïa per les nostres venes, i qui no ha saltat mai per la finca dels altres a buscar la pilota que amb tanta mala sort et queia, aquell camp de patates tot conreat i les nostres petjades marcades en un terreny totalment esponjós, sempre acabat de treballar tot just el dia següent que nosaltres hi féssim acte de presència, eh Fabians?

I l’última etapa de la meva vida a l’escola de Vilaplana la vaig passar amb la Maribel, de sisè fins a vuitè d’EGB, una de les professores més estrictes que havia tingut fins el moment i és que la dona tenia ganes que aprenguéssim, però gent com jo, quan ets petit, no ho sabem apreciar. Recordo que ens feia memoritzar per cada divendres un tros de poesia en català i un altre de castellà i si no te la sabies te la feia copiar cinquanta vegades. Doncs ja us ho podeu imaginar perquè ho explico, vaig copiar fins a cent vegades un bon tros de la poesia “Canción del Pirata” de José Espronceda.


Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

La luna en el mar rïela,
en la lona gime el viento, (...)

(...) Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.


A lo millor ús pregunteu per què la vaig copiar cent vegades, doncs perquè si no les entregaves el dia que tocava, llavors n’hi havies de sumar cinquanta més i a sobre trucada als pares, aquella nit no vaig dormir les vaig fer totes però per desgràcia la meva mare tampoc ho va fer, va estar al meu costat fent mitja i acompanyada per una sabatilla, per si alguna parpella de les meves volia fer un descans, fins que vaig acabar la ultima còpia, la meva mare no m’havia de comprar jerseis en tenia tota una col·lecció.

Fins fa uns anys estava un pèl trist, res que no em deixés dormir, tant sols que no recordava que vaig fer l’últim dia que vaig anar a l’escola de Vilaplana, doncs jo n’havia estat el darrer inquilí i potser l’últim de la seva història, però ara això ja no em preocupa perquè sé del cert que aquest any tornarem a tenir ESCOLA, gràcies a tota aquella gent que ho han fet possible.

David Aymamí Escribano



+ Publicar el meu comentari