Opinió - Articles | Revista 71

Si volem acabar amb la violència, trenquem el silenci

El #MeToo, Hollywood, el Parlament Europeu, els Maristes, Oxfam i tants d’altres han posat recentment sobre la taula del debat polític i social una problemàtica que des de fa molts anys ha estat silenciada i encobrida, l’assetjament sexual.

Socialment tendim a veure només aquells casos flagrants de violència que apareixen als mitjans, quan es tracta d’un assassinat, d’una violació, d’un conflicte quasi o ja irreversible, mentre que normalitzem molt sovint la violència en les nostres formes de relacionar-nos, de parlar-nos, de mirar-nos, des de les edats més primerenques. Normalitzem per exemple les mossegades dels nens i nenes més petites, els tocaments, les empentes, els insults, intentant transformar-ho després, una vegada ja han adquirit i normalitzat aquestes accions. Les principals recerques en l’àmbit internacional demostren que la millor forma de prevenir i eradicar la violència és actuant, i fent -ho també en conseqüència des dels 0, des del moment en què neixen. Actuant sempre de forma coherent entre allò que diem i allò que fem, sense donar missatges contradictoris, ja que pels nens i nenes, com també ho hauria de ser per les persones adultes, sempre té molt més valor allò que fem que no pas el què diem.

El problema que tenim però socialment, no és tan sols la normalització i la confusió respecte la violència, sinó que posem el focus de desig en aquesta. El procés de socialització i aprenentatge en el gust, el desig, l’amistat... de molts nens i nenes va estretament lligat als models més violents, confonent els referents. Quan el què ens atrau són els models i les actituds violentes des de petits, quan siguem adolescents anirem directament a buscar allò que des que vam néixer hem anat aprenent que era desitjable i morbós. Un dels titulars d’un article d’una revista (tan se val el nom) acompanyat d’unes imatges carregades de desig, ens diu sobre un noi: “Desafiante, atrevido y peligroso. Persistente, vengativo y seductor. Dulce, cruel y divertido. Y malo, muy muy malo. Vuelve el personaje más deseado”. Aquests són els titulars i les imatges que molts nois i noies adolescents miren i llegeixen, associant l’atratiu a models violents. Això passa, mentre des de l'ètica els recomanem que tinguin un altre tipus de relacions, amb persones que els tractin bé. Però mentre l'ètica vagi per una banda i el desig per l’altra, poca cosa aconseguirem en els nois i noies, més enllà de la confusió. Una noia adolescent afirmava en una manifestació clara de doble moral: “Mis papás me dicen que me case con un chico bueno. Y yo les hago mucho caso; hasta que me tenga que casar, me dedico a divertirme con chicos malos”. Aquesta cita és un exemple (gens aïllat) clar de la confusió i la poca capacitat de perspectiva.
 
Les recerques científiques apunten que són les primeres relacions sexo-afectives les que determinen les nostres relacions al llarg de la vida. El nostre gust i on nosaltres posem l’atracció. Per tant, si la nostra socialització es basa en un seguit de relacions turbulentes i tòxiques, és complicat que de cop i volta decidim canviar i ens agradin models i relacions totalment diferents. I això, tant és així a les relacions estables de llarga durada, com a les cites i relacions esporàdiques d’una sola nit. És per això que és imprescindible que qualsevol actuació es faci des de les edats més primàries, ja que intentar abordar aquests temes a l’adolescància és tard, perquè la socialització comença en el moment que naixem.

Un dels factors clau en la prevenció de la violència, és potenciar vincles d’amistat real, basats en la solidaritat i els bons sentiments. Avui en dia ens trobem en zones d’oci, o d’altres espais, noies que acaben tenint relacions amb persones, sense haver-ho desitjat, només per la pressió del grup d’iguals. Per evitar sentir-se estretes, carques, ràncies, avorrides o per no ser menys, cedeixen a tenir relacions “perquè sí”, sense desitjar-ho i sense cap sentit. Si qui anés amb elles a les discoteques, zones de festa, o qualsevol altre espai, fossin amics i amigues reals no existirien aquestes pressions, i cada una d’elles se sentiria lliure per estar amb, quan, qui, com i on ella desitgés realment. I aquí, com a societat, tenim un repte enorme. Pensem en quantes joventuts robades tenim al nostre voltant, de noies que s’han enganxat a relacions horribles, per la pressió o els comentaris del seu grup. Pensem en com haurien estat les coses, si enlloc de pressions haguéssim potenciat des de sempre la llibertat i l’amistat.

Dones Lliures (1936-1939), va ser un grup de dones que potenciava entre elles una xarxa de solidaritat real, convertint-se en un dels primers espais on es parlava del dret a escollir de les dones, amb qui volien -o no- mantenir les seves relacions sexo-afectives. Elles deien “somo mujeres libres i no liebres. Libres porque escogemos”. Aquests valors s’han trencat quan ara vinculem la llibertat amb un “quants més millor! No importa qui, sinó quants!” i hem deixat als nois i noies joves a viure en una jungla, on regna la llei del més fort. I d’això malauradament se’n salven molt pocs espais, contextos socials i colors polítics.

Si volem que les noies i els nois puguin viure i descobrir les seves relacions lliures de qualsevol tipus de violència, la feina comença des del primer dia, a partir dels fets i l’acció quotidiana i potenciant sempre vincles d’amistat i solidaritat reals que els puguin salvar i protegir sempre davant cap risc. Si no volem robar la joventut i la innocència a cap nen i nena, cap noia i noia ens toca deixar de donar l’esquena al problema de fons i posicionar-nos radicalment contra qualsevol tipus de violència.

Mar Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari