Vilaplanencs exteriors | Revista 2827/06/2007

Sefa Ferré, pintora

Cada entrevistat és un món. La convidada d’avui també ho és, és clar. El què m’ha sorprès d’ella és que, tot i no haver-hi conversat mai, tan bon punt vaig entrar a casa seva va semblar que, simplement, continuéssim una conversa del dia anterior, tanta ha estat la seva cordialitat...


“Des de sempre vaig voler pintar. Des de sempre vaig tenir –no clar- claríssim, que volia ser pintora. Ja era una cosa que anava amb mi, que formava part de mi mateixa.”


Ets una dels “Vilaplanencs Exteriors” que viu prop del poble, a Reus, la teva ciutat de tota la vida. Quant et vas traslladar a viure-hi?
Doncs mira, no ho sé. Ara m’adono que aquest punt no va sortir mai a les converses que teníem de nit amb el meu pare, de vegades fins les 4 i les 5 de la matinada. Però suposo que més o menys, un cop acabada la guerra.

Quin records tens del teu primer caminar per Reus?
Com que jo era molt petita, encara que no pugui situar-ho en un temps massa determinat, els meus records, i com tu dius “el meu primer caminar per Reus”, va ser davant d’un paper blanc i un tros de llapis als dits. Això sí que t’ho puc ben assegurar. Perquè jo no tinc cap record de jugar amb nines, ni pujat dalt d’un arbre, ni tampoc jugar al carrer dels avis, a Vilaplana.
També guardo el bell record d’aquelles passejades a la Font de la Boca de la Mina, on la meva mare ens portava i un cop allí, sota la fresca dels arbres i el dringar del rajolí de l’aigua damunt la pedra, que tenia un color verdós per l’aigua que no parava mai de caure-li sobre, ens comprava uns anissos d’un gust que mai no he oblidat, un gust boníssim que m’ha quedat per sempre entre els més vells i bells records d’infantesa sobretot quan l’aigua fresca semblava que trenqués les boletes blanques que saltironejaven dins la boca amb un gust autènticament exquisit.

Com va ser la teva època d’estudiant?
Plena de bons records. Tots molt bons i molt entranyables. Als 4 anys vaig començar al Col·legi de “Donya Maria Cortina” on vaig aprendre tantíssimes coses i encara les que em devien passar, perquè tinc la impressió de que allí no es perdia ni un segon dels 360 que té l’hora. Treballàvem moltíssim, però molt, i ens feien estimar el treball. Hi anàvem els diumenges i tot. Recordo que el meu pare que s’enfadava molt perquè, com que havíem d’anar a classe, no podíem anar a Vilaplana ni els diumenges. “Ni per la segona Pasqua no podem anar a veure els avis”, deia, cada any, molt enfadat contra el col·legi.
Aquest és un dels trets que trobo que falta en aquest món, no importa la feina que un fa: la professionalitat. I el mateix puc dir de l’Institut, sobretot pel què fa a uns quants professors determinats que encara avui recordo amb gran respecte i estimació.

Quan vas descobrir que volies pintar?
En el fons, tot el què em preguntes podria anar junt, una idea rera l’altra. Perquè de veritat és que jo no vaig descobrir mai quan volia pintar. Des de sempre vaig voler pintar. Des de sempre vaig tenir –no clar- claríssim, que volia ser pintora. Ja era una cosa que anava amb mi, que formava part de mi mateixa. Recordo que quan tenia 3-4 anys, més o menys, no ho sé, de petita, vaja, quan els pares t’havien de castigar ho feien posant-te de cara a la paret. A mi aquell càstig em semblava una meravella perquè em donava l’ocasió de dibuixar a la paret tant de temps com volia. Com que jo no em queixava, ells, de vegades, s’oblidaven de mi. “On és la Sefa?” I allí em trobaven al cap de temps i temps, davant de la paret, dibuixant. Naturalment aquell càstig es va haver de suprimir perquè totes les parets de casa a l’alçada de mig metre estaven dibuixades. Gràcies a Déu en aquells temps no hi havia retoladors i jo amb el llapis en tenia prou per ser feliç.
Quan tenia 7 anys el meu pare era professor de dibuix de l’Escola del Treball i cap allí vaig fer cap, però no perquè m’hi obliguessin.

Tenies el mestre a casa. Va ser fàcil?
Sí, és cert, tenia el mestre a casa, però el fet de tenir el “mestre” tan a prop no va tenir la més mínima influència en el fet de que jo dibuixés sempre i decidís que la meva vida només podia ser viscuda a través de la pintura.
Ara bé, el fet de tenir el mestre a casa em va ajudar moltíssim, a part de tot el que ja he explicat abans, en una cosa: a aprendre a distingir ja des de ben joveneta, amb claredat, l’obra bona de la dolenta. Sovint, els dies de festa, el meu pare i jo agafàvem el tren i anàvem a Barcelona a veure exposicions. Em portava a veure tot el millor que en pintura i escultura s’exposava en aquell moment. Vaig arribar a veure ja des de ben jove dotzenes d’exposicions i només parlàvem de tot aquest món. Segurament que cada conversa, cada paraula que el meu pare em deia, era, potser sense que jo me n’adonés massa, una classe magistral.

El teu estil és molt diferent al de Josep Ferré Revascall, el model que tenies al davant. Com hi arribes?
Sí, és ben curiós que tot i treballar al mateix estudi, els nostres estils siguin tan diferents. Jo sempre vaig veure roses, moltes roses a l’estudi, però no em va passar mai pel cap pintar-ne una. Es podria dir que les nostres maneres de “veure” el món com a pintors, són quasi bé oposades. La pintura del meu pare és una pintura basada més en l’impressionisme, mentre que la meva té com a base el cubisme. La pintura del meu pare busca en gran manera ser agradable, agafant aquell toc de color i de llum que busca la impressió del natural. La meva pot tenir, o no, una base agafada del natural, però que pot acabar essent totalment diferent del que la natura m’ha ofert per arribar, a base d’un treball més intel·lectualitzat i una profunda simplificació i síntesi de forma, a una obra que, segons paraules del gran crític d’art Cesáreo Rodríguez Aguilera, “és l’antítesi de la frivolitat”. En tots els aspectes de la vida m’horroritza la frivolitat. També em captiva treballar les textures, cosa que no existeix a la pintura del meu pare. Em preguntes com hi arribo, però no et sé contestar. Senzillament pintes i sense fer-te masses preguntes, el cor, el cap, la sensibilitat, en fi, tota tu, vas pintant i el més segur és que així que els anys passen, tot en tu també vagi canviant, a l’igual que també canvia la teva pintura, de manera que en el meu cas, per exemple, fa 40 anys els colors que jo feia servir eren entre el torrat fosc i el negre, passant pels grisos, i els d’ara tenen un clar domini del blanc, per dir-ho en dues paraules.

En recordes alguna anècdota divertida?
N’hi hauria moltes per poder explicar, però ja sento que m’estic allargant massa. Per exemple, quan jo era petita –vull dir a partir del 6 anys o 7- el meu pare feia les cintes de les corones dels morts que havien de lluir amb la corresponent lletra anglesa damunt d’un morat o negre, tal com manaven els cànons. Això era en plena postguerra i tot valia per guanyar-se quatre rals. Cap el tard el trucaven a la porta de casa i un noi mig pansit, de la Floristeria Parisi, es presentava amb el text i la cinta corresponents, que el meu pare havia de pintar. A mi allò m’encandilava. Es que se m’anava el cor cap aquells pinzells i aquell color de purpurina de plata i aquella lletra anglesa, tan perfecte... “I si un dia li demanés d’ajudar-lo...?” pensava plena d’il·lusió. I un dia ho vaig demanar i vaig pintar la cinta jo sola. A partir d’aleshores i com que l’insomni ja començava a treballar dintre meu, totes les cintes les feia jo. Només necessitava, per a què el dia fos del tot complet, i alhora feliç, que a mitja tarda es presentés el noi ensopit amb una o vàries cintes per als morts d’aquell dia. El sol fet de sentir a aquelles hores el timbre de la porta, ja em feia pressentir la millor de les vetllades.

Que vas sovint a Vilaplana?
No gaire. Més aviat hi sento tristesa que alegria. Quan més hi vaig és a l’època dels rovellons, a Ca la Peirona. El Joan M., que és un bon amic, sempre m’avisa quan en té. Però també sento una certa tristesa interior, perquè molts diumenges hi anàvem a dinar tots dos. Fins i tot em va explicar un dia el Joan M. que a la taula on sempre dinàvem, li diuen “la taula del Povill”.


La tarda ha passat volant. Ja es fosc. Ara, a través dels grans finestrals de casa la Sefa (a deu altures per sobre la plaça) ja no es veu, al fons, pel damunt dels taulats de Reus, el blau del mar. Poc a poc, les llums blanquinoses de la plaça s’han anant encenent. La conversa amb la pintora, bona parladora, hagués pogut durar molt més. De fet, ens ha explicat moltes més coses de les que podem encabir en aquest reduït espai. Esperem que, en una propera ocasió, puguem relatar tot el seguit d’anècdotes que ens ha explicat i que, de moment, han quedat desades al bloc de notes...
Raquel Virgili



+ Publicar el meu comentari