Entrevistes | Revista 912/10/2002

Sebastià Besora Cabré, president de la Cooperativa Agrícola de Vilaplana

Vigilats per unes esplèndides vistes dels cingles, el Sebastià ens ha rebut al menjador de casa seva.
Després d’una serena xerrada equipada amb contundents càrregues de profunditat, hem pogut anar deduint una anàlisi de la realitat de la circumstància més propera que envolta l’incert món de l’avellana.
El futur no es dibuixa pas gens clar, potser per això la paraula “esperança” ha anat planant en tota la conversa, com a moderador d’un desequilibrat diàleg entre el passat recent i el futur proper d’aquest fruit sec.

Quin és el primer record que té d’anar al tros a plegar avellanes?

Recordo anar tota la família, tots junts amb el carro i el matxo, a plegar avellanes, i passar el càntir. També m’agradava molt traginar amb l’animal.
Ha canviat molt la manera de fer feines, pensem que del primer record que tinc es cavava tot amb aixada, i fins que no vaig tenir 12 o 13 anys no vam començar amb les primeres hacorettes i totes aquestes màquines. Ara és molt més fàcil de treballar.

I aviat arriben els millors anys per a les avellanes i la mecanització de l’explotació...

Sí, devien ser els anys 60-62, que jo començava a treballar. La producció va anar en augment fins els anys 80, a la cooperativa es van arribar a fer nou o deu mil sacs d’avellanes, quan ara se’n fan quatre mil, la meitat. Més tard, pels volts de l’any 70, es va començar a “ensufatar” l’herba, a escombrar, a bufar, etc

Durant aquells anys d’esplendor, va fer falta l’ajut dels plegadors. A casa vostra no devíeu ser una excepció, no?

A casa érem molta colla, però ens trobàvem que a l’hora de la collita havíem d’arreplegar bastanta cosa. Als primers anys, venia gent de la muntanya, de Prades, després ja va venir gent del Rossell, Tortosa, i més tard en van venir bastants d'Andalusia, fins i tot també van venir gitanos a plegar.

I arriba el moment en què les coses es compliquen...

La cosa es va començar a enredar cap a l’any 88 o 89, després d’allò de Txernobil (que havia fet pujar els preus) fins arribar a l’actualitat. Ara estem passant un moment dolent, però tot i que els preus són avall del tot, estem pendents dels ajuts, a veure què passarà, sense perdre l’esperança. La perspectiva no és massa clara, sembla que per part dels polítics no hi hagi massa voluntat d’arreglar-ho, tot i que de la mateixa manera que ara va malament, podem esperar que s’arregli una mica.

Amb tot aquest panorama, quin paper creu que hi juga la Cooperativa?

Per desgràcia, la Cooperativa d’un poble tampoc pot fer molt. Lluitar per una millora dels preus passa per una capacitat de producció elevada, i la comercialització és molt difícil. Amb tot, em penso que el fet de pertànyer a la Selva ens ha pogut ajudar una mica, però sempre ha estat just. És molt petit el marge amb el qual pot jugar una cooperativa d’un poble petit.

És, però, massa agosarat pensar que sense la Cooperativa això no hauria tirat endavant?

La Cooperativa ha fet que s’aguantés, però tampoc veig que hagi pogut fer gaire cosa per la senzilla raó que no té prou autonomia, depèn massa del comerç, la prova de tot això va ser la feinada que va tenir per sobreviure a la crisi de la Unió. I quan la gent se’n va adonar, molts ens van anar abandonant. Cada vegada sembla més clar que fer inversions és més complicat perquè no saps qui hi ha darrere.

No obstant tot això, hi ha hagut qui s’ha atrevit a fer inversions fortes a les explotacions...

Sí, és veritat, però moltes vegades no se’n treu el profit que se n’esperava perquè, tot i l’esforç, amb uns preus baixos (per anar tirant) les inversions ho compliquen tot, és difícil!

Amb aquest ordre de coses i com a president, quins creu que són els objectius de la cooperativa a curt termini?

Ara estem concentrats amb la premsa nova de l’oli. Pràcticament ja està fet. Després d’això, que ens portarà dos o tres anys, ja veurem què passarà.

La gent sembla que ho espera bastant, no?

Tothom prefereix l’oli del seu poble, encara que no tingui olivers, és una bona compra o fins i tot pot ser un apreciat regal als familiars.
Aquests darrers anys havíem notat que, amb l’oli actual, havien baixat força les vendes, per això vam pensar que si era oli del poble potser se’n vendria més, a més de contribuir a l’escassa indústria que hi ha. Si el poc que tenim ho anem perdent, no quedarà res!

I arriba la pregunta del milió: Quin futur li veu a l’avellana? Què creu que pot passar?

Jo diria que aquest és un moment molt difícil: els preus no han variat des de les caigudes de l’any 92, la gent s’ha fet gran i al darrere no segueix ningú..., però no hem de perdre l’esperança i mirar si es pot arreglar alguna cosa. Però si no hi ha voluntat política perquè això s’arregli, és difícil.

Però no li sembla que el problema que té el pagès de l’avellana és que es preocupa molt de la collita però no tant (o gens) d’on fa cap o què se’n farà finalment?

El fet que moltes avellanes van a “resultes” pot haver estat la causa que la gent no visqui tant el dia a dia del preu del mercat. També pot ser degut al monocultiu. Potser per això no han sortit productors que comercialitzin ells mateixos el seu producte. A més, allí on tot són avellanes difícilment es podrà trobar a prop un mercat per vendre. Algú ho ha intentat i la prova és que actualment les tres o quatre empreses que s’hi dediquen a fons, treballen més amb l’avellana turca que amb la del país...

I els turcs en tenen la culpa?

És clar que no! Però la producció estimada per enguany ja supera la demanda mundial, a banda de la producció nostra i la italiana. Tots aquests excedents provoquen una baixada de preus tremenda.

Com creu que es podria arreglar això?

Doncs l’única manera seria controlant o regulant aquests excedents. També valdria la pena tenir en compte l’alternativa que es presenta amb l’ametlla, que porta en aquest moment un preu més raonable.

El futur passa, doncs, per l’abandó del monocultiu?

Sí, però també cal canviar una estructura productiva que té una mà d’obra a la ratlla dels cinquanta anys, o més. I és prou cert que la diversificació pot ajudar a aguantar una miqueta més.

Quant a les mobilitzacions dels pagesos, creieu que les queixes arriben d’aguna manera on han d’arribar?

Alguna cosa arriba. El que passa és que estan dient que sí, quan sembla que en el fons ens estan fent passar amb raons perquè la cosa s’acabi. Potser fa falta donar un cop de coll, ja que si tot i queixar-nos no ens fan cas, ni naltros no diem res...
Tot plegat és una lluita diària contra el preu, el temps, les polítiques...
Els problemes s’acumulen.