Vilaplanencs exteriors | Revista 2522/09/2006

Salvador Juanpere Huguet, escultor

Coincidint amb el número 25 del butlletí, Lo Pedrís inaugura una nova secció. Una secció d’entrevistes que l’equip de redacció va decidir anomenar “Vilaplanencs exteriors”. Perquè, aquí, qui seran els protagonistes seran els vilaplanencs de cor, i d’origen, que viuen més enllà dels turons que envolten Vilaplana. Uns seran coneguts, d’altres a lo millor només en sabrem el nom. Amb les seves respostes potser construirem, una mica més, la nostra història.

Per estrenar aquest nou espai hem convidat un personatge molt vilaplanenc.

“M’agrada dir que ser escultor és la meva manera de ser pagès. Potser és una llicència poètica. O que n’he fet el meu paradís perdut d’això, dels cinc primers anys de la meva vida viscuts a Vilaplana, descobrint el món sota d’una gran nesprera”

La primera pregunta és quasi obligada: Com va ser que vas fixar la teva residència a Sant Cugat del Vallès ?
Desprès d’haver viscut a Sarrià, a Barcelona, i tenir un estudi al barri del Raval, vam decidir fer el salt darrere Collserola. A una casa on hi puc treballar, en un entorn tranquil i sense allunyar-me de la ciutat.

No hi ha gaire gent que es dediqui a l’escultura. Com va ser que vas triar aquesta professió ?
No és exactament això... triar... A mi ja de ben petit diu la mare que m’agradava dibuixar. És una cosa que fins i tot m’estranya a mi. A la família, per raons òbvies, ni d’una banda ni de l’altra, ningú s’havia dedicat a res artístic. He tingut sort de néixer en aquesta època, sinó, quin remei: cap al tros!

De fet, l’afecció al dibuix em va fer fer l’itinerari habitual: Classes de dibuix al Centre de Lectura quan ja vivíem a Reus, al carrer del Carme; més tard un esporàdic pas per l’Escola d’Art de Tarragona i finalment Belles Arts, a Barcelona. Jo volia ser pintor, era l’objectiu natural a la meva dèria dibuxística, però en acabar la carrera i començar a enfrontar-te seriosament amb el taller i la vocació, surten les autèntiques arrels. I aquí mateix a Vilaplana, els estius, a les golfes de casa, vaig anar afegint a les pintures materials que em sortien al pas, com terra, “pets de llop”, clofolles d’avellana, pinassa, alguna ploma de gallina... un ratolí dissecat. Allò va anar prenent cos i insistència i l’any 83 en una exposició en què vaig participar al Saló del Tinell de Barcelona em van posar a la banda dels escultors: així va ser com vaig ser “triat per l’escultura”.

Tu, bàsicament, fas escultura contemporània, però ets un artista que cultives vàries disciplines, no ?
Contemporània, sí; perquè si treballo ara, i visc ara, he de fer escultura per ara. Jo sempre he volgut fer la “meva” obra, vull dir que de forma molt subterrània m’hi veia capaç. La part de més dificultat no és aquesta, sinó poder aguantar les envestides de la vida, no decaure, tenir la fortalesa, la sort o l’ambició per rebuscar dins teu, sense masses traves.
Respecte de les disciplines, no. Crec que sóc artista “plàstic”; abans de tot dibuixant i escultor i que tinc certes vel·leïtats per escriure que no puc reprimir, res més.

Una biografia teva, a Internet, diu que vas començar a exposar, l’any 1991, a la Galeria Athenea de Barcelona. Què en recordes d’aquella exposició ?
No, molt abans! El maig d’enguany ha fet trenta anys que vaig fer la primera exposició: al Cafè del Centre de Lectura de Reus, una exposició de dibuixos... Era el maig del 76, un temps excitant que vaig viure a Reus. Si el Centre de Lectura no existís l’hauríem de tornar a inventar! Vaig vendre alguns dibuixos i l’any 78 l’Ajuntament de Reus em va donar una Beca per a artistes joves: allò em va permetre estar a Belles Arts. Alguns d’aquells dibuixos els havia fet encara sota la taula de l’oficina a la Reddis. El Sr. Paco Cailà va ser molt tolerant amb mi, va ser un gran home, d’origen vilaplanenc, que em va impulsar a fer el salt; ell també se n’adonava que jo, a la Reddis, no hi tenia futur.
La primera cosa “seriosa” que vaig fer, fora de casa, va ser el desembre del 1980 a l’Espai 10 de la Fundació Miró, aquella mena de llenços i formes que eren com “crostes arrencades directament del tros...”

I una de les teves últimes exposicions ha estat a la Sala Can Mario, de la Fundació Vila-Casas, a Palafrugell. Podríem dir que els que exposeu a les sales d’aquesta Fundació sou artistes quasi consagrats ?
El Sr. Vila Casas és un col·leccionista i mecenes, un industrial amb sensibilitat que estima l’art. Quan hi parlo tinc la impressió d’estar a prop de les grans sagues catalanes que van fer possible el noucentisme, el modernisme, Gaudí, etc... Tot i que Catalunya, per culpa de la dictadura, va veure tallada, dràsticament, aquesta tradició privada de suport a l’art i la cultura, que tant ens apropava a Europa; per sort en tornem a tenir alguns de ben notables, que ajuden nous artistes a mostrar-se, a treballar, a situar-se...

De totes les exposicions que has fet, de quina guardes més bon record ?
Et diria que aquesta última “Gli strumenti dell’arte...”, perquè la tinc més fresca, però també “Paradigma més-menys” del 1996 al Palau de la Virreina, una exposició contundent però estranya i enigmàtica fins i tot per a mi mateix.

Entre els varis premis que has rebut, l’any 2002, vas guanyar el Primer Premi de la Biennal de Tarragona, el XXXIè Premi d’Escultura Julio Antonio, que atorga la Diputació. Què va significar per a tu aquella distinció?
Ja m’hi havia presentat en alguna ocasió anys enrere. Havia quedat finalista o amb una simple menció d’honor. No era el moment. El 2002, sí. Si no decaus, les coses vénen quan han de venir. El Julio Antonio té bona dotació i un prestigi a les nostres comarques, però, per a mi, en té un d’afegit: el meu avi matern el Pep Mangol, de petit l’havia conegut. El pare del Julio Antonio havia estat mestre a Vilaplana i jugaven junts; el padrí Mangol deia que ell li treia l’argila de “la cacau”, una cova vora el riu, damunt dels rentadors, i que hi “feia unes figures que enamoraven...” Ja veus els tombs de la vida, qui li havia de dir al padrí Mangol que...

Sovint, a les teves exposicions les anomenes “instal·lacions”. Per què ?
Si, és una “especialitat” artística que s’usa quan no volem dir ni pintura, ni escultura, ni espai, sinó de tot una mica. Unes noves relacions de significats també. L’espai que ocupen les obres també és important i el concepte i les relacions establertes entre els objectes exposats i la presència de l’espectador... A mi m’agrada més fer servir el terme escultura, perquè jo tampoc soc tan multidisciplinar com els que usen fotografia, so, llum, vídeo... Però en el nostre món ja ens entenem quan parlem d’instal·lacions. Van més enllà de la simple exposició d’escultura...

Tot i que, vàries vegades, has exposat a les nostres comarques –per exemple, vas inaugurar la Sala Artloft de Reus-, les teves escultures també han viatjat per mig món. En quins països han estat les teves obres ?
No tant, no tant! He fet algunes coses en llocs que per diverses raons s’han presentat. Si que he pogut conèixer llocs i gent i situacions gràcies a aquesta feina i hi he pogut deixar algunes obres escampades.

L’any 2003 vas estar a Corea del Sud. Allà vas muntar una obra excepcional. Explica’ns en què va consistir.
Quan va sorgir l’oportunitat d’anar, amb d’altres escultors, a Corea del Sud vaig decidir que només m’hi afegiria si trobava una idea que trobés que valia la pena de fer. Vull dir una idea d’una obra que pogués tenir un sentit en aquest punt de la meva feina i la meva vida. I al cap de dies de donar-hi voltes i rebuscar en la idiosincràsia d’aquell remot país vaig tenir aquella idea i vaig pensar, doncs sí, la puc defensar, no està mal... Es tractava de senyalar una relació emocional amb aquell país i els nostres llocs. Per un costat indicant el lloc i l’any de naixement de l’arquitecte Gaudí que ells tant admiren i veneren; i d’altra banda un lloc de significat especial per a mi: el poble i la data de naixement dels meus pares. Malgrat la invasió brutal de la globalització, allò que realment és essencial a la vida de les persones són poques coses: els nostres mites, la gent que estimem, els nostres llocs particulars... L’escultura va quedar allà com una reflexió d’això.

Per les raons que has explicat, l’escultura de Corea és especial. Però, de totes les teves obres, quina consideres que és la més aconseguida ?
Si, en realitat ens agradaria que totes fossin especials i aconseguides. Jo no entenc aquesta feina com la recerca d’una “formula” per anar fent sempre el mateix. Per això ja estava bé a la Reddis (amb tot el respecte). M’interessa abordar cada obra, cada projecte des d’unes necessitats, unes motivacions, unes aspiracions sempre noves... i això comporta risc.

La més aconseguida és difícil de triar: totes i cap. Les que tinc més clares son les “fallades”, com les avellanes, aquelles de les quals ara dic: “com vaig poder fer aquella cosa...?”. Per sort algunes d’aquestes desafortunades les he pogut destruir perquè encara eren meves. De les que tenen propietari, en general n’estic satisfet: la gent sovint té sobre tu un criteri més selectiu que un mateix.
... Però el cas és que les obres desafortunades també són necessàries per donar pas a allò millor que vindrà després.

Tens escultures a espais públics de molts llocs, com ara les obres “Nucli”, a Reus; “Columna Rostrata”, a Terrassa i “Fita”, a Vilaplana. Com et vas inspirar per fer la “nostra” escultura ?
La de Vilaplana va ser un encàrrec de l’alcalde Aymamí i el seu equip. Algun amic m’ha fet notar que és l’obra més conceptual que he fet per al lloc més compromès. Segur. I la prova és que ja va generar malentesos acabada de plantar. No els va agradar, i no es va retirar d’un trist. La idea era d’erigir una obra molt senzilla però molt carregada d’intenció: Clavar una gran agulla al terra amb les coordenades espaials de Vilaplana en aquell punt: marcar un lloc en el món. Des de qualsevol lloc del planeta amb aquelles dades a la butxaca arribaríem al nostre poble.

Tot i que cada dia i ha més gent que es mira l’art contemporani amb més interès, encara n’hi ha molta que diu que, per entendre’l, s’ha de tenir a l’abast un manual d’instruccions. ¿Amb quin esperit aconsellaries que es contemplés una exposició d’art contemporani, per poder copsar allò que l’artista vol expressar ?
Entenc gran part del desconcert de molta gent davant l’art contemporani, i el puc compartir. Davant d’una cosa de la qual no som especialistes ens podem angoixar molt. Però l’art és de les poques coses a la vida que encara podem disfrutar lliurement, gratuïtament o a preu d’entrada de museu. I dels pocs llocs on encara queda un marge real de llibertat, de revolta, de dissensió. S’ha de perdre la por a preguntar allò que no s’entén, o el sentit del ridícul, o la vergonya davant de dir “no m’agrada” però també s’ha de fer l’esforç de comprensió, d’informació, d’estudi, d’apropament. L’art, com les altres disciplines del coneixement, té darrera una immensa història i tradició i moltes obres duen un pòsit acumulat de significats que són invisibles a primer cop d’ull. Crec que, davant l’art actual, és molt important practicar la curiositat, les ganes de saber. Tots els artistes fan el millor que saben fer. Si una diferència hi pot haver entre l’art “modern” i l’anterior, és que ara es reclama l’espectador com una part activa dins del significat de l’obra... se li demana una mirada de col·laboració, de complicitat. Això té un paral·lelisme molt estret amb la física moderna...

A més a més de dedicar-te a les teves escultures, ets professor a la Facultat de Belles Arts de Barcelona; pintes; fas poesia; escrius als diaris; col·labores sempre amb els estaments que t’ho demanen; també ho fas amb Lo Pedrís... D’on treus el temps, si sempre ets amunt i avall ?
De fet passo moltes hores a casa, al taller, treballant, imaginant, projectant, esbossant o rumiant... Com que aquesta feina, de tant en tant, agafa visibilitat i alguns cops els diaris en donen noticies, hi pot haver la idea que sempre estem entre gent, anant amunt i avall. Jo, per sort, encara no tinc el volum de demanda que em faci distanciar-me del procés de treball directe de les meves coses. Els dies, les setmanes, els mesos, els anys són llargs i tens tot el temps que cal per a fer allò que creus que valgui la pena de fer-se...

Quin paper hi ha jugat, ser de Vilaplana, en la teva dedicació a l’art, a l’escultura ?
Quan vaig néixer vam viure a Ca l’Aió i de primer record jo sempre havia vist el pare ”fent coses”, sobretot de paleta a “Cal Manco”. Aquell hort va ser el meu parc infantil; el pare i el tiet Mario hi havien aixecat aquell immens galliner amb les seves mans... amb una entrega quasi mítica. En fi, dec dur a la sang la identificació per la matèria, la terra, les pedres, ciment, fustes... ho he heretat d’un sentit de realitat que dóna ser de poble i de la voluntat de fer de la meva família, de la destresa dels “mancos”” i dels “mangols” i també d’una sensibilitat cultural i poètica a les dues cases.
Desprès, vaig tenir la sort de tenir una infància solitària, al mas de Reus; va ser dur però em va anar bé per a enfortir la mirada cap endins.

Quin rastre hi ha, en el teu treball, de les arrels vilaplanenques ?
M’agrada dir que ser escultor és la meva manera de ser pagès. Potser és una llicència poètica. O que n’he fet el meu paradís perdut d’això, dels cinc primers anys de la meva vida viscuts a Vilaplana, descobrint el món sota d’una gran nesprera, entre gallines i conills, vora la bassa i dins els crestalls de l’hort de Cal Manco, amb l’Hilari, mentre el pare i el tiet no paraven mai de feinejar... Però també la meva adolescència a Reus, una ciutat en la qual vaig descobrir la cultura i una empenta energètica impagable. Puc dir que tinc la sort de tenir un bon trípode per a mantenir-me dempeus a la vida: Vilaplana, Reus i Barcelona.

Com porta la teva família aquesta professió teva, tan complicada ?
Forma part indestriable de la meva, de la nostra vida.

I si no fos perquè, aquí, l’espai és qui mana, podria continuar preguntant, sense parar, al Salvador. I és que amb aquest artista sensible, amb aquest home afable, amb aquest vilaplanenc de cor, el diàleg és un plaer.