Entrevistes | Revista 4608/12/2011

Ricard Llauradó Pellicé (54 anys) - President de la Cooperativa de Vilaplana i pagès. “Molts diuen que la pagesia està acabada, però jo encara m’entesto en veure-hi un filet de llum.”

Amb el Ricard podríem parlar de moltes coses, però avui volem saber com veu un empresari agricultor jove el que li està passant al nostre camp. Ens hem preguntat quin ha estat el motiu que l’ha fet tornar al born i hem descobert com han estat les mateixes arrels que l’han conduit cap a aquella olor de la terra que mai s’oblida, cap a la llum del sol que mai no es cansa de ruixar-nos l’ànima, per nodrir-la. Potser ha estat una metàfora de la regeneració que tot pagès acaba descobrint cada dia mentre treballa. Parlant, a poc a poc, hem anat descobrint que hi ha un filet de llum, ben a prop, a l’abast. És una ocasió, potser només un afany, no pas exempt de sacrifici, que ens obliga a ser optimistes. Hem descobert el Pagès Emocional? Ah, alerta! No ens equivoquem: Tot i que ens sembli haver descobert la recepta de la sopa d’all, estem parlant del pagès de tota la vida!

Què fa un pagès jove en l’entorn actual?
La majoria de pagesos tenim 50 anys o més. És lamentable, però la majoria pensem en jubilar-nos. I lo maco és aixecar-te al matí i veure les sortides del sol! Tot i que d’això, evidentment, no en vius!
Molts diuen que la pagesia està acabada, però jo encara m’entesto en veure-hi un filet de llum.
Les perspectives de les noves plantacions d’avellaners (que són uns arbres que no fan plançons i que, per tant, no cal esporgar) poden ser una resposta davant d’aquesta situació. És força esperançador per al jove que s’hi vulgui dedicar. Però, és clar, es tracta d’una (gran) despesa en nova inversió.

Quins canvis en els tractaments i en les eines podeu mencionar que creieu que són o han estat destacats o influents? Quines són actualment les noves maneres de fer les coses al camp?
Jo ja he vist “girar la gleva”, després van venir els motocultors i els herbicides. Avui en dia aquests tractaments ja no són tan nocius com els d’abans..., ja es tornen a veure “tabans” i papallones, que quasi ja s’havien eradicat!
Veient el què es fa pel món, te n’adones que la cosa no està pas parada, que es trinxa la fullaraca, en lloc de cremar-la, que les màquines es van fent cada vegada més industrials i extensives... En trobades amb gent de La Selva del Camp hem estat parlant sobre la possibilitat de que una manera que no s’abandoni la terra o de trobar-ne podria passar per crear una borsa de terres per “deixar” o alguna cosa similar. És clar, però, que tot ha de passar per fer fortes inversions i que, per això se n’hauria de cuidar una cooperativa. Tot plegat encara està tot molt verd i encara se n’ha de parlar molt...

I què ens en podeu dir de la nova fornada de gent jove que pot accedir al camp?
Potser si es mantingués el preu de l’avellana, amb aquestes noves plantacions, tot i que evidentment porta molta feina, com que el que encareix més és l’esporgar, s’elimina un component de cost que podria fer més rendible l’explotació. Com ja hem comprovat amb l’ametlla, que requereix molta mà d’obra en poda i els preus tampoc no han acompanyat, no ha resultat tan bé com ens esperàvem però potser ara hi poden haver més sortides diversificant amb l’agricultura ecològica.

Parlem d’inversions. Com a pagès, ens podeu fer un petit balanç dels canvis que heu viscut?
Jo vaig poder acollir-me al pla “Jove Agricultor”, pel qual s’ajudava a la compra de la primera vivenda i per al camp, a interessos baixos. Em va semblar que m’aniria bé i, la veritat, si no hagués estat pels ajuts no hauria pogut fer quasi res...
De tot el que vaig invertir n’estic content i crec que m’ha anat bé. Realment, pel jove que vol començar, és el que l’ajuda més. Encara que saps que ho has de tornar, és un recolzament que anima...
A més, entre quatre o cinc joves, vam muntar una SAT, per tal de poder disposar de la maquinària que ens feia falta i, al mateix temps, mirar de rendibilitzar una mica els costos d’inversió, que eren ja de per si molt elevats.

I, com a president, quines inversions s’han fet o són previstes de fer a la Cooperativa?
Fa uns 15 anys, quan vaig ser president, ja vam comprar el toro i la ventadora/triadora d’olives, de fet, va ser entre la sortida de l'antiga Junta i l'entrada de la meva... També es va comprar la premsa d'oli nova i es van instal·lar unes sitges a la planta superior, per les olives.
Fa poc, vam creure que era oportú de fer la caixa més accessible a tothom i concretamnt a la gent més gran, instal·lant-la a la planta baixa.
Actualment, potser l’agrobotiga podria anar bé per mirar de promocionar els productes propis, sobretot (a més dels habituals en un establiment d'aquest tipus). També tenim previst mirar la triadora d’avellanes, perquè no hi hagi d’haver tantes persones pendents. Després, potser una sitja o similar, a l'exterior, per portar les avellanes, com fem amb les olives.

Quina experiència teniu o heu viscut en el traspàs de poders o en la convivència entre joves i vells?
He de dir que és força acceptable. La gent gran aporta experiència i naltros, potser hem de dir que hem aportat la “modernitat”. Molts segueixen fent com han fet tota la vida, alguns altres s’han adonat que s’havien de modernitzar.
Alguns joves s’han hagut de sentir “On vas amb tanta terra!”, jo li responia al meu “Hem de fer més quilos per sobreviure”.
La veritat és que s’ha d’agrair, i molt, a tots els socis que han passat per la Junta, sense anomenar ningú en concret. Cal valorar tots aquells que han col•laborat, del primer a l’últim, voluntàriament i sense cobrar cap sou. Si no fos per aquest fet cada quatre anys (tinguem en compte que a tots ens agrada ser a casa en lloc de descarregar un camió d’adob o fer lliures!) la Cooperativa no hauria pogut seguir tirant endavant com fins ara. Realment és molt d’agrair i molta gent no s’adona que són moltes hores, molt productives i que generen un intangible, en forma de benefici, del qual se’n beneficia tothom.

Les recents protestes de la pagesia en general van ser molt importants, tant com les coses que s’hi reclamaven. Com vau viure aquells fets i com veieu els resultats que se’n van sobrevenir?
De fa vint anys cap aquí és evident que l’avellana no genera tant com abans... Alguns pensaven que s’havien d’haver encès més focs del que es van encendre, la gent estava molt forta! Alguna cosa es va aconseguir però el cert és que et van dient que sí, que sí!, però finalment, quan el “paquet” torna de Brussel·les o a Madrid, tot acostuma a quedar tal com estava abans de les eleccions... Amb bones paraules sí que es van aconseguir coses, però al final s’ha quedat amb ben poca cosa... Què en queda, en definitiva? Doncs que la pagesia ara està molt més unida que abans.
A més, si tenim en compte que al 2013 és previst que s’acabin els ajuts els plans de la UE, sembla clar que haurem de fer canvis i que amb la crisi actual el més convenient potser sigui pactar un “recomençar de nou”.

Quin és el present de la Cooperativa de Vilaplana?
Estem molt orgullosos de l’oli de Vilaplana, el "Soldó"! Actualment estem veient que una nova via de sortida sigui l’exportació. És una cosa que pot anar bé. En aquests darrers dos anys hem pogut exportar oli a agrobotigues d’Alemanya, Bèlgica o Àustria.
Amb els alemanys, van ser ells els que ens van venir a buscar. Cercaven una cooperativa petita i un soci els va donar l’oli per tastar, van venir, els va agradar i van acabar fent una comanda de 6000 ampolletes de 1/4 de litre.
Amb els francesos ha estat un pèl diferent: la campanya passada, van comprar llaunes per vendre a França.
Tot plegat potser és poca cosa però sembla que va a més...
Ara, amb tot això, volem mirar de fer una mica de promoció de l’oli als mitjans. Entenem que ha de passar per un saber promocionar el producte i, al mateix temps, saber vendre’l. A més, les festes de l’oli han aconseguit millorar l'eficiència en la promoció de l'oli, cada any augmenta el nombre de persones que hi assisteixen i, és clar, les vendes.

Com veieu el futur de tot plegat?
No sé pas com imaginar-me el futur de la pagesia. Cada dia estem veient com gent de 40 i 50 anys ho van anant deixant. Clar, tot és molt bonic però s’ha de pagar la llum, les despeses, els col·legis i no mengem pas del “que maco que és el camp”! Potser és una mica llastimós això que he dit però cada vegada es va fent una miqueta més fosc... Potser si es fa el Parc Natural ens pot acabar ajudant, els boscos es podrien mantenir, però tots sabem que, a diferència d’Europa, només és quan es cremen que s’hi aboquen els diners!
De cara al futur, doncs, m’agradaria donar ànims amb les noves plantacions que ja hem parlat, a veure si podem tornar a veure els camps verds i conreats, això sí, amb costos menors!. Espero que no sigui massa tard i que pugui sortir una remesa de gent nova/jove que torni a conrear la terra de l’avi...