Història - Història local | Revista 87

Restauració de la Làpida del Pont Vell

Quan feia poc que vàrem venir a viure a Vilaplana, solia anar passejant cap al Pont Vell amb la canalla petita, doncs el lloc tenia (i té) un encant especial a més de ser un bon espai on anar a jugar i imaginar increïbles aventures.

A cada visita, em mirava la làpida que hi havia al seu llom, mig ajaguda i bruta, completament colonitzada de líquens i algues pel pas del temps, que gairebé no en permetien llegir el què hi deia. Però el que més em preocupava és que un gran escòrrec en aquell punt (degut a l’estat decadent en què es trobava el pont) ja estava soscavant la base de la làpida a punt de poder baixar rodolant cap al seu peu i que, per tant, fos molt fàcilment sostreta.

És per aquest fet que vaig sol·licitar a l’Ajuntament que fos retirada d’allà, pel temor a poder-la perdre per sempre. Poc temps després, la brigada municipal així ho va fer, deixant-la al magatzem municipal a bon resguard dels possibles lladres, però no de la intempèrie, ja que hi seguia exposada, en un tancat a l’exterior amb la cara epigrafiada mirant al cel, amb la qual cosa el seu estat de conservació tenia tots els números d’anar a pitjor.

Dotze o tretze anys després, amb la irrupció de la pandèmia de la Covid, la meva empresa ens va enviar a casa “gustosament” durant uns quants mesos, a sou pagat, i va ser llavors que, entre d’altres projectes que un no té mai temps de fer en la vida quotidiana, vaig pensar que era el moment de restaurar la làpida del Pont Vell i, a poder ser, retornar-li la dignitat que es mereixia.

Comentat de nou amb l’Ajuntament, de si em permetien restaurar-la, altruistament, aquest em va respondre amb un evident “a bodes em convides”. El procés va ser senzill: biocidat de tot el film vegetal que la cobria, i un cop mort i assecat, neteja de tota la seva superfície mitjançant un raspallat i un suau sorrejat i en les zones més compromeses mitjançant bisturí. Vaig voler respectar les restes de morter de calç que encara quedaven a la seva base, testimoni del seu antic ancoratge al Pont Vell. Finalment, el segellat d’un parell d’esquerdes i el posterior hidrofugat amb un producte d’última generació a base de nanopartícules de sílice, que n’ha de garantir la protecció contra la intempèrie durant força anys.

No va ser fins uns mesos més tard que vaig proposar a la resta del grup Recuperem el Patrimoni, de retornar-la al lloc d’origen, com una activitat més del grup creat recentment, i que d’aquesta manera tothom en pogués gaudir. Per a tal propòsit, vaig tallar i adaptar un malecó (que l’Ajuntament va tenir a bé recuperar de l’oblit, llençat a peu de carretera de la Mussara) per tal que li fes de basament i així aïllar-la de les humitats del terra.

Finalment, durant les festes de Nadal, tota una colla de voluntaris vam procedir a la seva col·locació al mateix lloc d’on feia anys n’havia sortit, i amb una lluïda inauguració, el dia 2 de gener d’aquest any 2022, vam presentar-la en societat.

A tot això, segurament us preguntareu: “I què coi hi diu i commemora aquesta làpida?”. La resposta és la commemoració d’un tràgic succés ocorregut en aquest punt ara fa 256 anys. L’escrit diu el següent:

AQUI MORI OFE
GAT FRANCESCH
MARINE Y AYXALA
DE XIX DE NOBRE
DEL ANY 1766

Aquí morí ofegat Francesch Mariné y Ayxalà el 19 de novembre de 1766.

I qui devia ser, aquest tal Francesch?

Després d’una intensa recerca documental per part del nostre company Joan Serra, poc o molt sembla que alguna referència n’ha pogut trobar. Adjuntem l’escrit que el Joan va fer sobre dita recerca i que va ser llegit el dia de la inauguració.

Esperem, doncs, que pugueu gaudir durant molt de temps d’aquest petit patrimoni que tenim i que ens relata part de la nostra història.