La nostra gent - Records | Revista 101

RECORD D’ALBERT ARAGONÉS

Albert Roig
Aquí estem tots junts per a acompanyar la Dolors i la família d’Albert: son germà Josep i sans germanes, Maria Pilar i Blanca, ses nebodes Laura, Núria, Begonya, Cristina, Maria, Joana i sons nebots Josep i Albert, sa cunyada Carme i sons cunyats Xavier i Javier. També les germanes de Dolors, Loreto i Cinta Rosa, i ses filles, que són també les nebodes d’Albert, Carla i Gina, i els seus hòmens, Josep i Raül, que també són sons cunyats. Tots ells vos donen les gràcies per ser aquí i per totes les paraules de condol, d’amor i de dol, que els hau escrit quan estaven a Fes vetllant el cos d’Albert.

No mos ho esperàvem. Ara ells dos, Dolors i Albert, eren tan feliços a Vilaplana amb sons germans. Albert estava tan feliç d’haver tornat a Fes amb la Dolors. Van ser lliures i feliços a Fes, al seu riad, i al desert, on se van fer una casa d’anar sempre descalços, i mos hi van convidar caminar descalços i ser feliços al seu costat. Perquè ells dos tenen la seua família i l’altra família que érem los seus amics. Albert va ser feliç a Xàtiva amb l’Àngels, que canta tan bé, i amb la Montserrat, sempre viatjant amb elles i tornant al Fangar, a la Caramella, a Vall Cervera, a la font del Mascar, als Estrets, al Parrissal amb el Toni, amb l’Andreu, amb el Xavier i la Cristina, amb mi, al maset dels Còdols, on vam fer tantes festes, i vam fundar Lo Parnasso tortosí, cèlebre i alegre, amb mon germà Josep Ramon, l’Andreu, l’Enric i el Lluís. Ell era el nostre poeta-artista i el nostre lingüista. Albert era un home de donar i de callar. Era molt generós. Sempre acudia amb un regal, eren detalls bonics i delicats, singulars, tant que no tenien preu. De vegades era un poema. Art fet amb materials pobres que retallava i refeia per a ell i per a la Dolors i per als amics. Poemes que mos ensenyaven a viure i a somriure i a ensomiar. Al final, gràcies a la insistència de l’editor Marc Romera, va publicar la seua Obra orba. Mireu esta imatge. És una dansa, tendra. Dos caps girats, bescanviats, i els culs, lo cul de la dreta, un cul de dona, hel·lènic, i el cul que hi falta. És una inversió i és una el·lipsi. El centre de la imatge és també una X: dos braços abraçats. L’estructura rítmica de la imatge és àgil, mòbil, hàbil. Ella i ell, ell o ella, són u. La imatge original és estàtica i sense encís. A n’este cul hi ha una taca: és una escopinyada del dia que la van penjar i exposar a Tortosa a Taula de Fotografia. Tortosa és així. Té el bisbe i els canonges, les monges, i l’àguila franquista. Albert va dir: “Has vist què han fet?”. Reia. El veig encara, com si fos anit. Ja hai dit érem molt feliços. Mireu esta altra imatge, el recordatori on diu el dia i el lloc de la mort d’Albert Aragonés: Fes, 3 de setembre de 2025.

Mirem esta foto: És un noi molt magre. La cara xuclada. Les celles fortes i boniques. Lo coll de la camisa desmanegat: mig a dins i mig a fora del jersé. Aquí està despullat de les ulleres. I del seu somriure, que era el somriure d’Antonio Machado: sorneguer i bo. I del color dels seus ulls: blaus. I de la seua veu: de bellut, sensual, greu. La foto mos ensenya un Albert íntim, nuet, una mica vanitós, com ho són tots los jóvens, i molt bonic. Era molt guapo. Jep li va fer esta foto quan vivien junts a Barcelona. Vivien amb man germana Cinta. Albert estudiava gràcies a sons germans, sobretot gràcies a son germà gran, Josep, que treballava de pagès al tros de Mianes. Son pare los havia deixat quan eren massa jóvens. Albert estudiava i quan podia ajudava a son germà i, quan tornava, mos oferia préssecs i taronges del tros i avellanes de Vilaplana. Estimava molt la terra, la pedra seca, les paraules, les coneixia millor que ningú.

A n’esta foto: tenia 20 anys. Era un noi somiador. Albert vivia i no vivia en este món. Vivia al Cel de Venus. Com los àngels. Tenia ales. Les seues ales eren el desig i la Gràcia. La Gràcia és l’esgraó espiritual que està més amunt de la imaginació. El desig és l’esgraó de més amunt del cor: està aquí al cervell i a la pell. I el cor, l’amor, és aquí: un graó més avall del melic. Com mos ho ha ensenyat Albert.

Aquí Albert mira la càmera. De perfil, la cara d’Albert és la de Samuel Beckett: era mig ocell i mig àngel, ja ho hai dit. Quan Beckett va guanyar el premi Nobel, vos ho podeu imaginar, els periodistes lo volien entrevistar. Volien un titular impactant. Beckett ha dit això. Beckett ha dit allò. Ell los convoca a casa seua, hi acudeixen, i no els diu res, cap paraula. Hi ha un vídeo que documenta aquesta acció de Beckett. Lo silenci de Beckett és lo silenci d’Albert. Albert, com tots los poetes, no ho deia tot. Només a la Dolors l’hi deia tot. Recordo que va decidir passar una setmana al Coll de l’Alba, sense telèfon i sense llum, tot sol, al maset de Jep i Cinta. Quan va tornar havia fet una llibreta meravellosa plena de dibuixos de plantes flors, paraules. Dibuixava molt bé. Els seus quaderns de Fes també són magnífics. Allà estava més a tocar del cel.

Avui quan se face fosc al cel brillarà l’Estrella Primera, Venus, i brillarà dins nostre. Venus és una estrella molt tímida i molt fidel i sincera i senzilla i bonica, una mica salvatge i molt sensual. Qui l’ha conegut no pot deixar d’estimar-la.

AL JARDÍ DE LES DELÍCIES
A Albert Aragonés

La mar: tremolor de les mamelles.
La font: aire trencat pel batre de les cuixes.
El prat: la mel.
El bosc: deliri de les dents i de les mosques verdes, la morta.
El cel: la Gràcia.
La pell: nua.
La carn: l’ungla.

I l’ungla estira fils i fils, cames fràgils, càlids pèls, s’eriça,
teixeix parets vegetals i sostres i aranyes de llums tènues
i la gerra a l’espill amb el tall a la gola agonitzant, sagna,
i espiguen a la carn els mals.

I la fruita en terra podrint-se.

— “Sap greu. Se poden aprofitar encara”, penses.

Poema publicat a Obra orba d’Albert Aragonés, LaBreu Edicions, 2025.