Activitats | Revista 301/03/2001

Present i futur del territori. Pep Riera

Pep Riera és un pagès de cap a peus, només cal mirar-li la cara i veure-li el clatell cremat pel sol per endevinar el seu ofici, les seves mans modelades pel treball a l’horta del Maresme confirmen la seva ocupació. Ara bé, aquest home no és un home qualsevol. Quan parla comunica amb una facilitat envejosa i és capaç d’explicar de forma entenedora des de la filosofia de la Política Agrària Comuna fins per què la globalització econòmica facilita l’aparició del problema de les vaques boges. No debades, Pep Riera ha estat el coordinador general de la Unió de Pagesos fins que l’any passat va ser substituït per Joan Cavall.

El Pep sempre ha estat al costat de la gent que té problemes, especialment dels pagesos, i en les mobilitzacions de l’avellana la seva presència no era tan sols institucional, era una adhesió sincera i militant.

Convidat per Terrasud, va omplir la Sala en una xerrada que es va fer curta i en la qual va demostrar ser un conversador incansable a qui agrada comunicar i aprendre d’aquesta comunicació.

El present i el futur del territori s’interpreta generalment com un present ple de problemes i un futur ple d’incerteses. Però per afrontar els problemes cal conèixer les causes que l’han provocat. D’aquesta manera el Pep va assenyalar que la pèrdua continuada de pes del món rural i agrari es pot interpretar des de dues visions: una que significa un avenç de la modernitat i una altra, també evident, que significa una pèrdua patrimonial i cultural inquietant. L’objectiu d’un país modern ha de ser tenir un país ric i equilibrat, ja que l’equilibri és un factor de benestar i qualitat de vida, però la riquesa es mesura no per un creixement quantitatiu, sinó per un creixement qualitatiu.

En aquests moments, a Catalunya la població activa agrària és solament un 2,8% de la població activa total, i, per acabar-ho d’adobar, la major part té més de 50 anys, amb la qual cosa es preveu que d’aquí a deu anys solament quedaran un 1% de pagesos que es concentraran en les zones més productives, accentuant, així, els desequilibris territorials. Per això NO ES POT PERDRE NI UN PAGÈS MÉS.

La solució ha de venir dels poders públics, però la Política Agrària Comuna (PAC) crea desequilibris territorials i socials ja que beneficia més als grans terratinents i afavoreix els conreus atlàntics en detriment dels mediterranis. Aquesta tendència no s’ha aturat, tot al contrari. Actualment el 85% de les ajudes comunitàries van a parar al 15% de les butxaques, i les subvencions haurien de servir per compensar la pèrdua de renda i mantenir els pagesos al territori, afavorint la qualitat i deixant en segon terme la quantitat.

Actualment la PAC està immersa en una gran crisi que es manifesta pel problema de les vaques boges. Aquestes grans crisis han de servir per debatre les grans solucions que han de passar per protegir l’empresa familiar agrària com a factor de reequilibri territorial i de producció de qualitat en front del model pervers que beneficia les grans corporacions i provoca la desertització humana de gran part del país.

La globalització, que es presenta com l’element clau en el comerç mundial dels productes agraris, és una mentida, és un parany, és una fal·làcia. És un discurs hipòcrita que demana el sacrifici dels pagesos catalans per afavorir altres països del tercer món. Aquest sacrifici serveix perquè empreses europees facin negoci al Marroc, per exemple, on deixen uns salaris de misèria però sense que es puguin desenvolupar. Per no pagar no paguen ni impostos, i d’aquesta manera aquests països són cada vegada més pobres perquè cada cop hi ha més gent. No es crea el teixit necessari per permetre-hi el desenvolupament. El resultat és que aquestes empreses són cada vegada més riques, els països pobres cada vegada més pobres i els pagesos d’aquí cada vegada reben menys diners per als seus productes, per la qual cosa cal que rebin subvencions. Això és la globalització, la lliure circulació de capital purament especulatiu i l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs.

Per tot això, cal afavorir un debat sobre el model de desenvolupament que es vol en tots els camps. En qüestions urbanístiques, cal aprofitar les experiències positives i sobretot les negatives, ja que aquestes provoquen situacions irreversibles, passar-se per proteccionista no presenta cap problema, sempre es pot corregir. En cas contrari el procés és irreversible. L’excés de zel pel que fa a l’ordenació del territori és bo i necessari i ha de contemplar tant la protecció dels espais naturals com dels espais agraris.

Veiem, doncs, com l’agricultura depèn cada vegada més de les polítiques i de les intervencions dels poders públics, i menys del mercat, la qual cosa decideix tant el present com el futur dels pagesos. Per aquesta raó s’intenta que les poblacions rurals diversifiquin la seva economia a partir del desenvolupament de noves activitats, entre les quals destaca el turisme. Ara bé perquè això sigui possible cal la conservació dels paisatges i en això els pagesos, la gent que viu i treballa en el territori, han de jugar un paper fonamental. Si es fa malbé el paisatge, el turista amb cultura i poder adquisitiu no vindrà, escollirà altres zones. Amb aquest turista no s’hi pensa perquè no es valora el futur de la terra.

Cal decidir quin país, quin poble volem deixar als nostres fills. Per això cal participar en el disseny d’aquest model i aquesta participació ha de ser activa per part de la gent del propi territori, al cap i a la fi nosaltres en som els protagonistes.

Jaume Salvat