Pregó de la Festa Major de Vilaplana de 2014 a càrrec de Pere Valentí Mora

El divendres 10 d'octubre de 2014 es va cel·lebrar l'acte de presentació de la Festa Major, i el Pere Valentí Mora va ser l'encarregat de fer el pregó. Aquí teniu el text del pregó complet i el video de l'acte per poder recordar l'esdeveniment.


Alcalde, regidors, vilaplanencs, bona nit a tothom,

En primer lloc, moltes gràcies per confiar-me l’honor d’inaugurar la Festa Major de Vilaplana, que és el meu poble. Perquè, encara que n’hagi marxat de ben jove, aquí és on vaig néixer. Justament, pels volts d’aquestes dates fa 49 anys que vaig marxar del poble per anar cap a Barcelona i començar el que semblava una gran aventura, sense que aleshores sabés que estaria tant de temps vivint fora. Era el 8 d’octubre de l’any 65; tenia 17 anys i em va canviar la vida. Abans de marxar cap a la capital, el Morenet em deia “Ara que te’n vas a Barcelona, t’oblidaràs de Vilaplana”, “no voldràs ser de Vilaplana”, i jo sempre ho negava amb contundència. Però ell tenia certa raó, encara que no del tot: per la meva feina no he pogut ser tant com m’hagués agradat al poble, però m’he mantingut amb el convenciment de la meva resposta i, evidentment, no he oblidat mai les meves arrels.

Aquí, a Vilaplana, és on vaig forjar els valors que més endavant m’han estat útils durant la vida adulta i professional. A vegades em pregunten parlant de valors adquirits, si jo vaig estar a la Masia del Barça, perquè diuen que allà els inculquen, i sempre responc que jo vinc de “La masia del meu poble”. Perquè a Vilaplana és on vaig aprendre la importància del sentiment de germanor, de la solidaritat, la humilitat, l’amistat, el respecte i la convivència.

És per això, que quan vaig acceptar la invitació per fer aquest pregó el primer que em va venir al cap van ser les festes de la meva infància. El meu record és el d’una Vilaplana que vivia uns dies de fervor i caliu inusual i que, si la collita de l’avellana havia estat bona, es vestia amb les seves millors gales. De petit, era sobretot per mi un dia especial: hi havia la Missa Major amb tota la seva solemnitat, hi havia sardanes a la plaça i després a casa hi havia un àpat molt millor que el dels dies normals. Era també una festa de la família que jo gaudia molt amb els meus germans, el Josep Maria, el Joan Maria i la Maria Mercè, i després va arribar el Mingo que va ser un més de la família. Sortíem de casa a les 12 menys 5 per anar per avall a l’església. A casa hi havia la Brígida i la Maria Castellana, que eren com de la família i quan sortíem al carrer ens trobàvem la Peirona, els de cal Carxot i els de cal Moreno i els altres veïns, la gent del meu carrer vaja, tots mudats i fent goig. Hi havia sobretot, durant la festa major, un gran sentiment d’alegria i germanor.

Sobretot, d’aquelles festes majors el que em va quedar va ser molta alegria i bons records, i també algunes petites lliçons. Per exemple, un any, a la plaça de l’església va pujar una parada de tir. Després de missa m’hi faig aficionar: amb un duro tenies tres o quatre balins i havies de tocar una diana que feia baixar un carretell. De premi, et donaven un vermut amb una oliveta. Jo tenia bona punteria, així que amb un duro el feia baixar tres o quatre vegades i, encara que anava convidant els amics, ja us podeu imaginar com vaig arribar a casa, només arribar-hi em vaig posar al llit vestit i em vaig quedar adormit mentre la mare tenia el pollastre al forn i la família em buscava per dinar sense trobar-me. Vaig aprendre, doncs, que calia anar amb compte i saber-se controlar, aquesta lliçó la vaig tenir sempre present després al llarg de la meva carrera professional.

Un altre any va pujar una ruleta. Et podia tocar un puro, un bolígraf, però també un duro, deu duros, vint duros… tu hi posaves una o dues pessetes i allò rodava i com que a vegades et tocava la veritat és que t’anaves emocionant. Aquell any, justament, havia anat a plegar avellanes pel Joan Moreno pare amb el meu germà, era la primera vegada que tenia una feina i que podia guardar alguns calerons per mi. Em pagaven un duro la senalla i jo els anava posant en una capsa ben guardats. Recordo que també hi venia la Pepeta Cendós i que ens va agafar carinyo, tant, que ens anava posant grapats a la nostra senalla mentre ens explicava endevinalles perquè les hores ens passessin més ràpid. Doncs davant la ruleta em vaig quedar fascinat de la facilitat amb què semblava que es podien multiplicar els meus estalvis, Però, caram, no era tan fàcil com semblava! Al cap de tres dies els meus estalvis havien minvat tant que vaig aprendre una altra lliçó.

En anar passant els anys vaig anar vivint l’evolució del poble i anava participant més de les diferents activitats. Recordo el ball i recordo també els mals de caps del jovent que s’encarregava de contractar les orquestres i les seves discussions amb el Jaume Rito, (la meva admiració per aquest empresari que va mantenir tots els festius amb la possibilitat de tenir cine i ball durant molts anys, i també pel Pep Sintu que va ser el “maquinista” que feia possible visionar les pel•lícules amb molta habilitat. Encara que a casa no érem massa balladors, amb els germans i els amics anàvem al ball a celebrar les festes. La gent ballava molt, tant els joves com els més grans. però jo aviat vaig aprendre que no em convenien gaire els balls (com tampoc la beguda i el joc) en el món del futbol, que és on em vaig moure professionalment.

I ja que parlem de futbol, he de dir que recordo molt especialment el partit del tercer dia de les festes, que normalment era contra l’Aleixar, Alforja o Maspujols, Hi anava, una mica sense saber-ho encara, amb l’afany d’una afició que creixia dins meu i que aleshores veia projectar-se en aquell camp del bosc de l’olla. Volia sentir l’ilimentoslogan, veure com portaven els jugadors la gasosa a la mitja part, mirava i animava amb fascinació els que aleshores eren els meus ídols, els ídols de Vilaplana: l’Agustí Mallol, el Pitxi, el Sastre, el Carxot i tota aquesta colla. Recordo com em mirava sobretot el Sastre, que aleshores era el porter, i el veia com un gran porter que un dia volia substituir. Allò es va convertir en la meva meta d’aleshores: substituir el porter del poble, i al final ho vaig aconseguir, Però un altre de les lliçons que el poble m’ha ensenyat és el de la humilitat. Els dilluns hi havia tertúlia esportiva a les escales de l’església i, a vegades, després d’haver jugat un partit, en sortia mal parat, Però això va ser un bon antídot perquè no em pugessin els fums i per procurar mantenir-me sempre humil.

Un cop vaig marxat, no vaig deixar de venir al poble, Però poc a poc les obligacions professionals em van mantenir més allunyat de les Festes Majors i no he pogut participar-hi tant com m’hagués agradat. El dia 12 d’octubre del 68, per exemple, no era a Vilaplana perquè desfilava a l’estadi olímpic de Mèxic amb només 20 anys. Però he de dir que tot el que feia en aquell moment a nivell professional ho feia tenint Vilaplana al cap, perquè era ben conscient que tot aniria a parar a la tertúlia de les escales de l’església…

Després vaig tenir la sort de casar-me amb la MªClara, que també és descendent d’aquestes terres i no va ser complicat continuar venint cap aquí. Em sento també molt orgullós d’haver sabut inculcar als meus quatre fills una gran estima pel poble i que s’hi hagin integrat tan bé, sobretot el Pere Valentí, amb tots els amics que tenia, el José Mari, el Llorenç, el Gallissà i tota la colla. En certa manera, allò que la vida m’havia dut a perdre a mi, el Pere Valentí ho va recuperar, com si agafés el meu relleu. A més a més, quan era petit sempre deia: “com és que hi ha nens que no tenen poble?”. Doncs quina sort, penso ara, és haver pogut donar als meus fills, i ara també als meus set néts, aquest poble.

Ara, que estic en una altra etapa de la meva vida, he tornat a Vilaplana i gaudeixo molt podent estar aquí i treballant al tros. La Vilaplana que jo vaig conèixer de petit sense aigua corrent ni cotxes ha canviat molt i no podem dir que abans fos millor. Ara és un poble molt més ben preparat, molt ben comunicat i connectat amb el món i n’ha sortit molts vilaplanencs que han destacat en diferents àmbits i ens en fan enorgullir: hi ha arquitectes, músics, pintors, escultors, professors, mecànics, metges, advocats, etc. Però avui el meu homenatge especial vol ser cap a la gent que es va quedar aquí a cuidar la terra: els pagesos que amb el seu esforç també han fet gran Vilaplana. Vull expressar doncs la meva admiració cap a ells i celebrar la continuïtat d’aquest meravellós i tan necessari ofici. També un record especial per tots aquells que ens han deixat, uns abans de temps i els altres perquè els hi tocava, però tots ells estaran sempre presents amb nosaltres i el nostre record.

Avui iniciem les festes d’un any i és també un moment de retrobament, malgrat les diferències entre nosaltres, les diferents creences i ideologies, ens ajuntem per a mantenir ben despert l’esperit d’aquest poble i celebrar tots junts l’alegria de ser a casa i l’estima que tenim a Vilaplana.

Per tot això, us desitjo molt bona festa major i que gaudim i siguem una mica més feliços.

Visca Vilaplana! Visca la Festa Major de Vilaplana!