Pregó de la Festa Major de Salvador Juanpere Huguet, Octubre de 1994

Sr. Alcalde, Srs. Regidors,

Vilaplanencs i convidats:

Fer el pregó de l’inici de la Festa major és un honor per a mi com a fill del poble. Sé que hi ha moltes persones de Vilaplana que per davant meu mereixen aquest honor i agraeixo molt al Sr. Alcalde Agustí Ferré i a l’Ajuntament en ple i a tot el poble la confiança que m’han concedit.

Primer de tot –i com a pregoner- voldria tenir un petit record per al PREGONER més autèntic que ha tingut la Vilaplana de quan érem petits: el Pep Cinto, que tots vèiem dalt d’aquell ruquet dòcil amb l’aixada i la trompeta dins la sàrria.

I després, des d’aquí dalt que no és un ruquet sinó el vestíbul de l’Ajuntament, vull recordar que en aquest mateix espai i quan existia l’antic edifici, en unes dependències del darrere, hi havia l’Escola del poble.

En aquella vella classe els nois de Vilaplana i jo mateix vam anar a “estudi” per primer cop. Potser la meva generació devia ser l’última, però el cas és que molts vam fer aquí la primera ullada al món, fora de les faldilles de la mare. El pare sempre recorda que aquí havia disfrutat d’un mestre excel•lent, el Sr. Gomis. Jo recordo un mestre vell que escopia a les parets, darrere del mapa d’Espanya i el Mapamundi i recordo “el recreo” aquí a la plaça, i com als quatre o cinc anys creuar-la d’un extrem a l’altre semblava ja tota una aventura.

També recordo com el meu cosí Hilari m’havia d’estirar cada matí perquè es veu que jo no volia venir a l’Escola...

D’això han passat vora de quaranta anys. Quaranta anys no són res dins de la història del poble. Però segurament en aquests últims quaranta anys el nostre poble –i el nostre món- han canviat més que en tota la seva història anterior.

Alguns canvis eren urgents per a millorar les condicions de vida del poble, com la construcció d’unes noves escoles, la casa del metge, les clavegueres i l’aigua corrent, l’empedrat dels carrers, la construcció de la Cooperativa, la Caixa Rural...o d’altres ja coincidents amb la recuperació democràtica i molt més recents com la construcció d’un nou Ajuntament, l’obertura del carrer Nou, o la construcció del Casal i d’aquell “bon pavelló esportiu” que el Joan Maria Peirones i jo vam demanar cantant a les cobles d’uns pastorets a Cal Rito fa molts anys.

Aqueixes millores en la qualitat de vida del poble també han portat, inevitablement i com a tot arreu, aspectes negatius. Només cal que ens acostem a contemplar l’estat actual del nostre riu.

Però segurament en allò que Vilaplana ha canviat més és precisament en el seu aspecte més essencial, en aquell punt on es sustenta la seva història i la seva identitat socioeconòmica: EN LA SEVA RELACIÓ DIRECTA I DEPENDENT DE LA TERRA.

No podem oblidar, ara que encetem la Festa Major d’enguany –i això cal  explicar-ho als més joves del poble-, que si bé celebrem la Festa Major el 12 d’octubre, ni tenim com a patrona la Marededéu del Pilar ni festegem –evidentment- “el dia de la hispanidad”. A Vilaplana tenim com a patrona la Nativitat de la Marededéu i per coincidència del calendari amb l’inici de la collita de les avellanes, l’any 1919 es va traslladar la celebració –primer- a la festa de la Mercè i l’any següent al dia 12 d’octubre, un cop ja es podia considerar “la plega” enllestida. Des de llavors, fa 75 anys, els mateixos que té la mare, arrosseguem aqueixa “singularitat” en la Festa Major i la podem considerar avui una prova de la nostra històrica dependència exclusiva de la terra.

Retornar la celebració al seu dia originari possiblement no suposaria ara cap dificultat ni per la festa ni per la collita.

Qui no recorda aquells setembres de quan érem petits? (Oh, anys enrere...canten Els Pets). Aquell nerviosisme que li agafava a la gent; la vinguda de tants “plegadors”; tants forasters...les colles marxant cap al tros quan el sol apuntava per Mascabrers; el moviment dels carros i de “corets”amunt i avall; les corrioles als vespres. Sacs, senalles.

Els transistors a la soca.

Ni festes ni diumenges. Missa primera i cap al tros.

I l’atzar dels aiguats, sempre com una amenaça per a la subsistència i l’esforç de tot un any.

És evident que això ha canviat. Semblava una estructura eterna, feta de granito. I s’ha anat desfent.

La vida del pagès d’aquí, com el de tot arreu ha estat sempre una lluita heroica dedicada a la supervivència. Aqueixa era la nostra força però ha estat també la nostra debilitat.

Al llarg de milers d’anys i des de l’inici del Neolític, quan les primeres societats caçadores es tornen sedentàries i comencen a conrear la terra i criar animals, l’economia del pagès sempre s’ha basat en la subsistència.

I les societats pageses s’han mantingut mentre podien defensar-se com un petit mon econòmic independent davant l’economia creixent i agressiva de les ciutats.
L’escriptor anglès John Berger a la seva novel•la Porca terra (Alfaguara, 1989) descriu amb molta intel•ligència i sensibilitat la desaparició del món pagès a mans de la societat moderna, “a mans de l’anomenat progrés europeu” –diu.

John Berger escriu al seu llibre “Anteriorment les ciutats depenien del camp per al seu aliment. Els pagesos anaven a ciutat a vendre els seus excedents. Ara cada cop més els apgesos i els pobles depenen de les ciutats fins i tot per al seu aliment”.

Marc Porci Cató escriptor i militar romà que era d’origen pagès i terratinent, dos-cents anys abans de Crist va escriure un tractat titulat DE AGRI CULTURA que volia ser un compendi de consells per als pagesos de l’Imperi (no oblidem que la nostra agricultura és hereva en gran part de la colonització romana), on incloïa aqueixa sentència:

PATREM FAMILIAS VENDACEM, NON EMACEM ESSE OPORTET, que, vindria a dir: El pare de família –pagès- ha de procurar vendre, no comprar.

John Berger en un altre lloc de la seva novel•la “porca terra” diu “les societats pageses amb la seva economia de resistència eren un obstacle a l’expansió de les empreses multinacionals del capitalisme monopolista. Un pagès intacte era l’única classe social amb una resistència interna cap al consumisme. Desintegrant les societats pageses s’amplia el mercat. Al seu lloc s’imposa una estructura del tot rendible: “l’agro-business”, l’agronegoci, mitjançant el qual, empreses nacionals i multinacionals controlen el mercat, el processat, l’empaquetat i la venda de tot tipus de productes alimenticis però no la producció...”.

Efectivament, tal com també va escriure Josep Pla “els pagesos no han tingut mai a les mans les lleis de l’economia”.

Un exemple: aquesta bosseta de 100 grams d’avellanes en gra, (treure la bosseta de la butxaca i ensenyar-la...) procedents del Camp de Tarragona, comprada dijous passat (6,10,1994 al Mercat de la Boqueria de Barcelona: 160pts. !! Mil sis-centes pessetes el quilo!!!

Quant en traurem, enguany, de cada sac i què passa entremig? Els que hem nascut, crescut i viscut aquí, que tenim tota la genealogia familiar lligada a la terra, se’ns fa molt difícil d’assimilar la trampa que aquest anomenat “progrés occidental” ha parat al mon pagès.

I ho vivim interiorment amb un malestar que ens manté dividits entre l’amor i la ràbia.

Com en aquella vella corranda que s’havia cantat a La Mussara:

A la arnilla de tu puerta
Hi ha dos corassons que combaten
Dóna la mano al que quieres
Antes los dos no se maten”

El corasón de l’amor. L’amor a aqueixa terra a la qual ens sentim lligats per tants anys i tantes generacions que l’han treballada i preservat fins avui.

I el corasón de la ràbia. La ràbia per haver de trencar sense solució amb un medi, un sistema de vida, que ja no participa dels programes dels sistemes desenvolupats i que ens escatima fins i tot la llibertat de resistir.

El camp, els pobles, progressivament abandonats per les noves generacions, són relegats al paper de pur escenari bucòlic. El paisatge, el camp, els boscos, no entren en els programes de la cultura de la modernitat que es fabrica a les ciutats només com a “pati de recreo”, on esbravar -a dies i mesos convinguts- el problema de l’oci de les societats urbanes.
...
Avui a Vilaplana encetem una nova Festa Major. La nostra Festa Major tal vegada ha perdut intensitat degut a la pèrdua d’aquella identitat “plenament pagesa” de la qual vivia i en la qual vivia el nostre poble fins fa pocs anys. La Festa Major ha anat oblidant aquell caràcter ritual entre l’excitació per la collita que ens puja de la terra i les oracions que fem pujar cap al cel.

La celebració, la festa, a la societat contemporània ha adoptat una cadència regulada per les activitats laborals urbanes i ha pres un caràcter institucional cada vegada més allunyat d’aquell paper ritual, simbòlic, d’identificació d’una tribu amb una terra.

Per això, si en algun lloc poden conservar encara part del seu sentit originari és en els pobles petit s com el nostre, on la gent ens coneixem un a un i casa per casa. Aquí a Vilaplana la Festa Major pot ser la gran excusa anual per efectuar el recompte dels membres de la nostra comunitat i mantenir tens el fil de la nostra identitat.

Vilaplanencs: jo proposaria per a la Festa Major d’enguany l’establiment d’un fort compromís amb el passat i el present del nostre poble.

Però sobretot un compromís de sensatesa cara al seu futur. D’intel·ligència, en la forma d’afrontar les transformacions que, inevitablement, es produiran en el nostre poble per mor d’aqueix canvi profund en la nostra estructura social, econòmica, a què estem assistint.

Cuidem i preservem la nostra terra i la nostra Vilaplana com un préstec que ens van confiar els nostres ascendents i que haurem de tornar un dia als nostres descendents.

Aquí, en aquell vell “estudi” de l’antic Ajuntament, alguns de nosaltres vam començar l’aprenentatge cap a la vida i la cultura. A mida que ens hem fet grans hem après la lliçó: aquest final de segle –i mil•lenni- que ens ha tocat de viure és l’època més plena de canvis i més decisiva que hagi viscut mai la humanitat.

I la pau i la justícia, la solidaritat i el respecte per les diferències i la diversitat del nostre món són encara assignatures pendents.

Els científics, els filòsofs, ens ensenyen ara que la supervivència de l’espècie humana damunt de la Terra no dependrà dels grans discursos acadèmics, ni de les llampants declaracions dels polítics, ni de les recomanacions del Sistema Monetari Internacional, sinó d’una petita transformació conceptual a l’interior del cervell de cada individu de cada poble, de cada racó del Món: la Terra, el nostre Món és fràgil. Fràgil i finit.

És un minúscul terròs suspès a l’immensitat de l’Univers. I no en tenim cap altre.

La cultura pagesa, per compte propi, sabia això des de fa més de deu mil anys.

Només volem seguir-ho practicant.

Moltes gràcies i una bona Festa Major