La nostra gent - Història - Records - Fem memòria | Revista 3424/11/2008

Pregó de la Festa Major d'octubre del 2008

Distingides autoritats, amigues i amics de Vilaplana
Bona nit a tothom:

Gràcies per la vostra presència i gràcies també a l'Ajuntament per convidar-me a fer el pregó d'aquest any.
Quan el senyor alcalde em va trucar per oferir-me la possibilitat d'adreçar-vos unes paraules de reflexió i de convit a la Festa Major, em van passar moltes coses pel cap i només vaig poder dir-li que
---Quin remei!!!
Ell em va dir
---Això és un sí, no?
Sabia perfectament que no m'hi podia negar. Són aquestes petites coses que de tant en tant cal fer i cal fer-les amb alegria i satisfacció. Va ser ell qui es va arriscar. És un noble orgull això que sento ara. Així doncs gràcies.

A les reflexions que escoltareu els he posat un títol que lliga l'experiència quotidiana de la meva feina i amb el sentit final d'aquest acte

De la paraula a la festa

Com alguns sabeu ja fa molt anys que vaig marxar del poble.
Primer pels estudis. L'esforç del pare i la mare, (el Sebastià i la Quimeta), ho van fer possible.
Després la universitat. Més tard la feina, ara a l'institut Martí i Franquès, a Tarragona.
Del meu poble en tinc una visió malenconiosa i nostàlgica.
Forma part de la meva vida. Però sobretot, de la meva infantesa i la meva joventut.

He triat uns versos de Salvador Espriu escrits fa 40 anys, com una guia per parlar avui,
El poema és en homenatge a Pompeu Fabra, el primer i més important organitzador de la llengua catalana a la primera part del s.xx

POMPEU FABRA

En homenatge
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

Aquests versos van ser escrits el 9 de febrer de l'any 1968.
Jo feia els darrers cursos del batxillerat.
El poble al qual es refereix l'Espriu és evidentment el català i el poema és, com hem dit, un homenatge a Fabra, és dir,
A la llengua catalana com síntesi i senya del seu poble, del nostre.

D'aquells anys us he enviat una postal de record:

Havia nascut a la casa del davant de cal Fulentí, el sr. Pere i la Salomé n'eren els forners. Allí, en aquell raconet del poble m'hi vaig fer gran. Amb el Pere Ramon, l'Albert Maria ... Cal Batjau, cal Morenet, ca la Clàudia.... fins al carrer de la pujada... allà ja n'hi havia de més grans... Cal Sagal... Els Mores,s ep! Ja som al carrer de l'abeurador (aburador)
I davant l'espectacle de la Riba. Tot un territori.
El carrer de terra, amb còrrecs quan plovia, i unes quantes pedres com a lloses, van deixar marca en els meus genolls...
L'escola aquí, a l'Ajuntament... Què voleu que us digui... Temps de "Cara al sol", estufes de llenya (senyor maestro el "boscal") i l'enciclopèdia. En tinc un record gris.
Sort que hi havia el carrer i la plaça, que ja era una altra cosa.
Els jocs: els patacons, les boles de vidre, el "xurro, media manga , mango entero" (mangotero, dèiem), el nom de cavall fort encara no el sabíem, si més no jo.
Els berenars de pa amb oli i sucre o amb vi (què en diríem ara!)
Ens en vam sortir. Uns millor que els altres.
L'any 60 la comunió de blau marineret i casa nova. Al carrer Major. Després a Reus a preparar l'ingrés amb el senyor Jaume, la senyora Lola i la senyora Sisqueta que aquest any va de centenari. El món canvia de colors.
I un germanet petit.
Després el batxillerat intern a Montblanc.
El meu poble i jo ara ja teníem una relació de postal inoblidable.
Als hiverns les cartes, sobretot amb la mare. Els estius amb el Josep Maria, el Pep, el Fernando, el Salvador i... les noies.
I créixer i estudiar i el futbol al Bosc de l'Olla. Amb 15 anys en un partit de solters contra casats em trenco el braç... abans de començar el partit. Un desastre.
Aquestes són unes postals de records amables... Quasi totes.
Segueix Espriu:
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Els anys setanta, la universitat.
Més canvis i al poble també, encara que ens semblava que molt a poc a poc.
Una altra postal que m'arriba d'aquells anys

Participar ens els projectes de canvi, sobretot dels joves.
L'agrupació a la Sala Parroquial, els treballs amb els nois i noies, les excursions, les xerrades, les setmanes de joventut.
El concert dels Lluís Llach (recordo el dia abans a la sala de cal Ritu comptant les cadires, preocupats per si s'ompliria!!!). Aquell diumenge a la tarda jugava a futbol amb el Reus i quan tornava cap el poble em trobo la guàrdia civil que no em volia deixar passar de tanta gent com hi havia! Sort que van entendre que era del poble. Quan vaig arribar el Joan Isaac ja havia fet mitja actuació.
En aquells moments Vilaplana bullia de participació.
I jo que em movia per fora havia d'explicar què feia la joventut (i no tan joves) del poble. Allí, d'una manera o altra hi era quasi tothom. Per això no citaré cap nom. Mireu-vos les fotografies de l'anada a Montserrat i ho comprovareu.
Canvi generacional. A la darrera part del setanta l'empenta dels nois i noies del Col·lectiu pren el timó.
El país reneix i, amb ell, el poble.
Diferent. Amb moltes il·lusions i expectatives que sovint no s'han complert però...
I diu Espriu: la batalla no està perduda, junts i amb esperança continuarem

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

B., 9 de febrer de 1968

Fins aquí les postals i els records, els meus.

Ara, la festa

Divendres 3 d'octubre del 2008 :
La televisió dóna notícies del ral·li de Catalunya per les muntanyes de la Mussara i Vilaplana.
A la nit següent, el canal "Eurosport" en fa un reportatge complet en anglès.
Penso: Vilaplana al món.
Després veig el senyor Alcalde queixant-se del tall de subministrament de telèfon durant 15 dies a la companyia telefònica i demanant responsabilitats i al senyor Simón explicant els inconvenients i perjudicis. També ho llegeixo en alguns diaris. L'editorial del diari El Punt torna a parlar de la brutícia del ral·li.
I penso: Vilaplana... al tercer món.
Què voleu que us digui!...

Semblava que el país durant aquests anys s'havia fet gran i normal. Potser algú en ho ha volgut fer creure.
Però tot i el progrés i l'avenç inqüestionable potser cal que ens preguntem més sovint... Per què?... Per anar on?
Han passat i estant passant coses que ens han de fer veure allò volem ser, allò que necessitem i hi tenim dret.
Res ens pot ser indiferent i la injustícia i qui se n'aprofita encara menys.
Aquí al poble primer, però també com a país i com a membres d'una societat que la volem amb una gent,
(on diuen que la gent és) neta,
I noble, culta, rica, lliure,
Desvetllada i feliç.

com deia Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple

Ara deixeu-me per acabar que m'agafi de la mà literària d'un altre poeta, Miquel Desclot. Són paraules que inviten a reflexionar sobre com viure la festa i per això les vull compartir amb tots vosaltres.

"...una festa, que comença honorant en primer lloc la paraula, ha d'esdevenir per força una festa honorable en ella mateixa. Diguem que el qui revereix (reverencia) la paraula pot xalar i festivar després amunt i avall, a esquerra i a dreta, pertot i arreu, sense por de caure en la ximpleria, la baixesa o la vulgaritat.
Perquè la paraula és, abans que res, la creació que de debò ens fa humans,..."

Si entenem bé el sentit d'aquesta reflexió veurem que res ens exclou de celebrar amb goig i alegria compartida la nostra Festa Major.
Si som capaços de salvaguardar la memòria dels fets, els espais i, sobretot, les persones que ens han precedit. Si fem servir la intel·ligència per millorar el petit racó del món que ens ha tocat per viure-hi i si amb imaginació, si cal, ens engresquem per transformar i créixer nosaltres mateixos.
Si ens proposem fer tot això: veniu i anem corrents cap a la festa.

Així doncs, si la comencem festejant la paraula, no ens conformarem amb la rialla poca-solta, ni amb els saltirons i cabrioles sense enteniment, i demanarem que aquesta alegria compartida (que és la festa) sigui molt més que elementals satisfaccions grolleres.

"...qui, com vosaltres, reverencia la paraula, estima la civilització. I la festa, no en dubteu, és una manifestació de civilització..."

Per acabar, ara sí, deixeu-me que desitgi una molt bona festa major a tothom i que us convidi a participar a tots el actes programats amb un...

Visca Vilaplana!
Visca Catalunya!, lliure si pot ser.
Gràcies i bona nit.

Joan Masdeu Aymamí