Literatura - Contes | Revista 71

Petits fours

TRES PETONS

No sabia fer petons. Cada vegada que en feia un prenia el somriure de la noia a qui el feia. Era molt desgraciat per tot això, ja que només havia pogut fer tres petons a la seva vida. Tres desgraciades havien sentit en el seus llavis com aquell amor es fonia desesperadament just en el mateix instant que naixia. Tres amors que no havien tingut temps ni de ser. Tres paraules, una sobre l’altra, s’havien desintegrat sense el més mínim murmuri o fressa. Tres eren tres, i això el condemnava.
        - Què és un petó sense amor? - Es preguntava, desesperat.
        - Com és l’amor sense un petó? - S’interrogava una i altra vegada, sense aconseguir desfer-ne l’entrellat.
       
Tres petons havien estat el motiu de la seva presó. Tres noies, les fiscals de la seva condemna. Tres paraules mudes entre els llavis, la seva pena.
       
Però el temps també sap recompensar i, tot i que no el féu oblidar l’angoixa, li obrí els ulls i li aclarí les orelles. Cercava i cercava, buscava i buscava. I és clar que va trobar!
        - Oh!, ha estat el meu amic el temps qui m’ha ajudat. M’ha dit que tan sols amb el pensament, si aquest és pur, jo sol puc ser capaç d’aconseguir el que vulgui! - No es cansava de dir.
        - El temps és un bon amic, i si l’esperes t’ajudarà - Li van dir un dia que el van descobrir ofegat de pena.
       
I el temps no el va decebre: li va concedir tres desigs, però només si aquests eren purs, no pas en cap altre cas. I així ho va fer:
        - Oh temps, bon amic meu! Voldria que tornessis tot allò que he robat a qui n’és l’amo.
       
        Així va ser com va perdre la por de “estimar sense un petó”. Joiós d’ell mateix, va aprendre a caminar de nou, a ser un home nou. El sol havia tornat de nou a sortir i brillar per ell i la lluna pàl·lida el guiava en la foscor.

        Reclòs en el monestir, avui recorda, amb l’avidesa dels anys vells, aquells dies i no es cansa de donar les gràcies al seu amic el Temps cada dia en les seves oracions.



LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

         Oh, i tant, és veritat que sóc jo! Però com pot ser això? Em resulta del tot inversemblant que al diari hi hagi la meva nota necrològica! No m’ho acabo de creure, tot plegat és prou inexplicable: estic ben mort des de la matinada de fa dos dies i jo encara no ho sabia! Si és una broma, maleeixo sobiranament qui ho hagi tramat tot! Això no es fa a un amic, què dic! ni tan sols a un conegut!, vaja quina broma de mal gust!.

        És ben veritat que tots hi hem de passar pel tràngol de morir-nos, però no es tracta pas de fer “Pasqua abans de Rams”, no ens precipitem, cony!

        Ara mateix em passa pel cap de trucar al director del diari i proposar-li que dimiteixi, però segur que no en trauré pas l’aigua clara, abans no em posin amb ell hauré d’esperar llargament que la telefonista em posi amb el redactor, aquest amb el seu cap i, si hi és, el director em dirà que té una reunió urgent o que no es responsabilitza del treball mal fet dels seus subordinats o de les seves errades. De ben segur que em faran perdre entre línies i abandonarien la meva reclamació darrere alguna columna o peu de foto.

        No seria pas millor trucar a la policia? No ho crec pas, doncs em prendrien per boig; a més, posar en evidència l’eficàcia d’aquest cos és potser tasca màssa fàcil, si fem cas dels resultats que se’n poden esperar.

        Potser si em posés en contacte amb els hospitals o amb centres d’atenció sanitària per esbrinar si hi hagués estat algú que respongués a les meves dades o descripció física? Segur que seria una feina massa complicada i llarga i força difícil que me’n sortís amb la rapidesa que m’urgeix ara en aquests moments.

        També penso que m’hauria de decantar per intentar descobrir qui n’ha pogut ser l’inductor, ja que crec que la colla que habitualment freqüento és prou petita com per localitzar fàcilment el bromista. Em sembla, però, que tant si començo pel davant com pel darrere aviat acabaré: aquella colla d’avorrits són ben poc capaços de fer una broma, i molt menys encara una com aquesta!, tot i que sempre em recorden que alguna vegada em tornaran de cop totes les que els he fet jo...

        I si visito els cementiris de la ciutat?, potser així me’n faré càrrec, de la meva mort i hauré de claudicar a l’evidència. Ara que, ben pensat, aquesta no és pas una bona idea perquè, si m’hi trobés, això representaria que sóc una ànima en pena i no vull fer pas pena a ningú, jo!

        No entenc pas què m’ha pogut passar: certament m’he de creure que sóc mort, doncs?

        Veure com he fet cap aquí i d’aquesta manera és prou rar i alhora transcendental com per sospitar que hi ha alguna cosa que no funciona tal com hauria de ser. I el més estrany no és pas el què sinó el com. La veritat és que no em preocupa pas gaire estar tal com estic ara i així, només és que aquella recança del qui no sap què li passa, ni tan sols a casa seva, fa que d’alguna manera trontollin els fonaments sobre els quals habitualment se sustenten els neguits habituals i quotidians, que la sensació d’agoixa esdevingui temor i que aquest es transformi en terror i desempar paulatinament a mesura que s’avança el dia.

        No, no és pas massa agradable veure com et van passant pel davant tot un seguit de sensacions i visions que desconeixes, que no et pertanyen o que senzillament no havies pas comptat que et poguessin haver passat mai. D’aquesta manera vas adonant-te paulatinament de com els coneguts deixen de ser-ho, o com fins i tot els colors van variant la seva tonalitat i els sons més habituals comencen a sorprendre’t pel canvi.

        Mentrestant, i sense aparentment cap explicació, no he deixat de ser un espectador més d’aquest teatre, assistint a la millor representació de la meva circumstància vital que mai no s’havia fet fins ara.

        Això sí, si estàs mort no hi pots fer pas res, company! Tant si vols com si no, tant si t’agrada o hi estàs d’acord com si no, solament et queda una mínima opció que cal que aprofitis i t’hi aferris tan fort com puguis: descansa tan en pau com puguis!


DIARI

        Acabo de néixer no fa pas massa, tot plegat uns instants. Ja sé volar i m’agraden els olors que visito, però ningú no m’ha dit què he de fer per ser en aquest món; les meves companyes no m’ajuden a trobar menjar per sobrevuire-hi, i els meus pares, que solament els he vistos uns moments, els ha faltat temps per abandonar-me a la meva sort.

        Tot plegat no deixa de ser força graciós veure com totes anem volant, marejant la peça de menjar, amb l’única intenció de prendre’ns-la. Per altra banda, però, i no és per res, crec que sóc molt maca, la més maca del vol.

        Quantes hores han passat?, no pas massa i ja començo a sentir com el pes de la responsabilitat de procrear em mena a aparellar-me. No la conec de res la meva companya: no fa falta. És curiós com tot és tan fàcil: ningú no m’ho ha ensenyat i ja ho sé fer tot: volar, menjar, sobreviure, fornicar...!

        Fa poc acabo d’esquivar un atac; sóc conscient que segurament moltes no han tingut tanta sort com jo i han perdut la vida en l’intent d’arribar a aquella peça. Em fan por els vidres nets de les finestres (algú m’ha explicat  que et traeixen) però m’agrada molt volar; volar i volar per tot arreu, tant se val per on, tant si és arran de terra com més amunt, tant com puc, deixant-me portar per l’aire calent, enlaire, cap a no-sé-on.

        Fa temps que no trobo res per menjar, i fa molta calor, aquella calor que fa quan m’agrada tant sortir a volar. Ara, cada vegada que surto em costa més i més de fer-ho. Les ales em pesen i aviat moriré; i mentre aquest moment no arribi, seguiré escrivint el meu diari. No sé pas qui el llegirà, o bé si el llegirà algú. Mentre això no passi, però, seguiré escrivint per fer veure a les meves companyes que hi ha alguna cosa més, més enllà del meu nas, que pot ser que faci que la curta existència d’una mosca tingui algun alicient, per insignificant i molest que pugui ser per a tanta gent. Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari