Literatura - Contes | Revista 70

Petits fours

EL COP

 
        Miro el rellotge, i és l’hora: entro. Sóc dins: observo. Tot és tal com ho tenia previst: segueixo. Camino fins al taulell i he de fer cua: m’espero. L’empleat em saluda i aprofito l’instant que em mira als ulls per apuntar-lo amb la pistola que he robat al policia que he pelat fa uns minuts al carrer: estic cagat de por, però continuo amb el pla previst. L’empleat està encara més cagat de por que jo: me n’aprofitaré. Tan educadament com puc i sense perdre la compostura en cap moment li faig entendre que m’ha de donar tot el que té a la caixa: ho fa. Em fa l’efecte que tot està essent massa fàcil i em sembla que ho hem de complicar una miqueta més, per això sense cap altra raó que les ganes de fer-ho més divertit disparo un tret al cap del guàrdia jurat que tenia a la meva esquerra i el raig de sang que li brolla pel forat que li acabo de fer comença a tacar de vermell el blanc immaculat del terra, acabat de fregar, de la sucursal: comença la histèria entre els clients. Començo a fer-me el boig i els amenaço amb la pistola a la mà que els pelaré a tots si no callen: criden més encara. Els tinc solament controlats al lloc, però no els puc tapar la boca, per això he d’anar disparant-los un a un fins que se m’acaben les bales: és fins i tot pintoresc anar veient com van caient i fent més i més gran el bassal de sang. El soroll és ensordidor però per un moment em sembla sentir la melodia coneguda d’una sirena: és la policia. Efectivament, són ells: això s’acaba. A dins hi quedo jo sol i dos o tres més que es pensen que aviat seran pell, perquè encara no saben que ja no em queden bales: inexorablement m’acosto cap a la porta. Surto a fora i observo com una vintena d’agents de la policia m’encanonen amb les seves armes reglamentàries, i per això intento mostrar-los la pistola com a senyal de la meva voluntat de lliurar-me a la justícia com qui no ha fet res: m’han reconegut. Amb tot, el neguit per fer-ho massa bé em traeix i l’arma em rellisca de la mà,amb tanta mala sort que així que aconsegueixo d’evitar que caigui a terra crec que els ha semblat que era jo qui els encanonava també a ells:...


TRES PETONS
 
        No sabia fer petons. Cada vegada que en feia un prenia el somriure de la noia a qui el feia. Era molt desgraciat per tot això, ja que només havia pogut fer tres petons a la seva vida. Tres desgraciades havien sentit en el seus llavis com aquell amor es fonia desesperadament just en el mateix instant que naixia. Tres amors que no havien tingut temps ni de ser. Tres paraules, una sobre l’altra, s’havien desintegrat sense el més mínim murmuri o fressa. Tres eren tres, i això el condemnava.
        - Què és un petó sense amor? - Es preguntava, desesperat.
        - Com és l’amor sense un petó? - S’interrogava una i altra vegada, sense aconseguir desfer-ne l’entrellat.
        Tres petons havien estat el motiu de la seva presó. Tres noies, les fiscals de la seva condemna. Tres paraules mudes entre els llavis, la seva pena.
        Però el temps també sap recompensar i, tot i que no el féu oblidar l’angoixa, li obrí els ulls i li aclarí les orelles. Cercava i cercava, buscava i buscava. I és clar que va trobar!
        - Oh!, ha estat el meu amic el temps qui m’ha ajudat. M’ha dit que tan sols amb el pensament, si aquest és pur, jo sol puc ser capaç d’aconseguir el que vulgui! - No es cansava de dir.
        - El temps és un bon amic, i si l’esperes t’ajudarà - Li van dir un dia que el van descobrir ofegat de pena.
        I el temps no el va decebre: li va concedir tres desigs, però només si aquests eren purs, no pas en cap altre cas. I així ho va fer:
        - Oh temps, bon amic meu! Voldria que tornessis tot allò que he robat a qui n’és l’amo.
        Així va ser com va perdre la por de “estimar sense un petó”. Joiós d’ell mateix, va aprendre a caminar de nou, a ser un home nou. El sol havia tornat de nou a sortir i brillar per ell i la lluna pàl·lida el guiava en la foscor.
        Reclòs en el monestir, avui recorda, amb l’avidesa dels anys vells, aquells dies i no es cansa de donar les gràcies al seu amic el Temps cada dia en les seves oracions. Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari