Entrevistes | Revista 701/03/2002

Pere Ramon Aymamí, l’agutzil de Vilaplana

“Aquesta feina me l’estimo, perquè fa molts anys que la faig”

Com un rellotge de corda inesgotable, Pere Ramon Aymamí és l’encarregat d’executar els manaments dels diversos consistoris de Vilaplana, als qui ha servit des de fa més de 34 anys. Realitza amb diligència i estima bona part d’aquelles petites però importants tasques que un poble precisa per al seu bon funcionament. La feina pública li ve de tradició. El seu pare, el Pep "Cinto", ja va ser un veritable missatger de la cultura local ja que, entre d’altres coses,era l’encarregat de passar les pel·lícules de cine i de cantar com el joglars els pregons a toc de trompeta. El Pere Ramon, com si fos un home orquestra,ha fet i fa quasi bé de tot: d’agutzil, de pregoner, de campaner, de cobrador, de vigilant de la potabilitat de l’aigua, i ha enterrat molts dels nostres vilatans. I ha esdevingut, per la seva cordialitat i saber fer en les tasques públiques, un d’aquells personatges familiars que la gent valora.

Quan i per què vas començar a treballar per a l’Ajuntament de Vilaplana?

Vaig començar el 23 de novembre de l’any 1968, quan va morir el pare. Ja fa 34 anys. Tot va ser perquè el pare es va posar malalt, i em va dir que fes un pregó, ja que ell anava amb el ruc i no podia. Jo no ho volia fer perquè tenia 17 anys i em feia molta peresa. Vaig fer 2 o 3 pregons. A partir dels 18 anys, quan ell va faltar vaig haver d’afrontar la carrera d’agutzil. Jo era jove i no volia estar lligat, però a l’haver d’ingressar el pare a Barcelona, em vaig trobar amb el fregat. El pare va estar a l’hospital des d’octubre fins a la seva mort al novembre. I mentre era a Barcelona van morir una o dues persones. Això és fort, perquè et trobes que ho has de fer amb 18 anys sense haver-ho fet. La mare em va ajudar i ho vaig fer, però de totes maneres jo m’ho volia deixar. Vaig anar a veure l’alcalde d’aquella època, en Joan Pellicer " Carletes", per deixar-m’ho.

Era perquè compaginaves aquestes tasques amb la teva feina professional de paleta?

Sí, feia les dues coses. El que passa és que jo aquesta feina del cementiri no l’havia feta mai . M’era violent fer-la ja que no hi estava acostumat, i era molt dur per tot el que comporta. La meva mare va anar a veure el "Carletes" perquè em convencés, ja que ella em deia que continués, i ell em va dir: "Escolta a ta mare, provaho i continua".

Com a agutzil de Vilaplana quines feines has fet al llarg de tots aquests anys?

Una mica de tot. He fet i faig la feina del cementiri. Fa anys la germana de la Quimeta Baiget, la Victòria, anava a donar corda al rellotge, però es va fer gran, i com que no ho podia fer, ho va agafar el meu pare i després jo. Cada dia s’havia d’anar a donar corda al rellotge del campanar.
També, una vegada al mes, netejar els rentadors; s’havia de canviar les bombetes del carrer quan es fonien; vigilar l’aigua, per tant anar a la mina a veure si rajava bé. A partir dels anys 70, posar-hi clor. També fer la feina de l’Ajuntament, com ara portar papers per signar, cobrar rebuts, escombrar l’entrada, etc.

Tot això, és clar, després de fer la teva jornada laboral de paleta?

Sí, sí, tot les hores després de treballar. Ara però, no en tinc tanta de feina, perquè del manteniment se n’encarrega una altra persona. Ara bé, les tasques de l’Ajuntament sí, jo continuo anant-hi cada dia per si s’ha d’anar a portar un paper al jutge o a algú altre. I si em trobo algun paper pel carrer també l’arreplego.

Per les dates a què fas referència, has vist i sofert com a treballador públic el canvi i l’evolució que suposa la transició d’un tipus d’ Ajuntament franquista a un de democràtic.

Sí, sí que he vist l’evolució i el canvi, i és evident que hem millorat a nivell de llibertats i benestar social, però en el fons, en els pobles petits com el nostre són més importants les persones que governen que els partits a qui representen. He treballat amb els mandats del Joan Pellicer "Carletes", del Sebastià Joaquim, de l’Agustí Ferré " Mallol" i ara amb el de l’Ernest Aymamí i de l’Eduard Bonet

Ara t’és més descansada la feina pel fet que s’hagin modernitzat les coses o se’t complica més ?

De feina en tinc igual.

Les tasques públiques que realitzes les decideixes i organitzes tu mateix?

Sí. Per exemple, si sé que al dipòsit hi falta aigua, doncs engego el motor, pujo l’aigua i l’omplo. Jo m’administro la feina lliurement però haig de procurar donar constància del que faig. I dir: a tal lloc s’ha de fer això o allò, allà sembla que estigui malament. O sigui que jo aviso del que hi pugui haver. I si ho puc fer jo mateix ho faig; i, si no, ara ho fa el noi de manteniment.

Abans, quan hi havia l’abeurador també s’havia d’anar a netejar?

Sí, el netejava. Primer el meu pare i després jo, fins que es va desfer.

Tu notes més sensibilitat en la gent o en els que governen pel tema de conservar i respectar les coses antigues, com per exemple els rentadors?

Per la gent sí. Per l’Ajuntament no ho sé, perquè no pregunto. Les dones grans que hi han anat tota la vida a rentar ho respecten com un bé preuat que és del comú, i t’ho diuen amb estima. Si està una mica brut, t’ho fan saber, i hi vaig a fer una netejada.

Tot i les millores tecnològiques, actualment encara hi ha gent que va a netejar la roba als rentadors?

Sí, i tant. Hi va la Montserrat Melitón, la Maria Peirona, l’Adela de Cal Conso, la Neus, la Quimeta Baiget . També hi anava l’Adela de Cal Guillermo i altres.

La canalla d’ara també van a jugar als rentadors com la d’abans?

La canalla van a fer-ho malbé. A l’estiu hi van, i tantes pedres com troben al riu les tiren dintre. Però és lo normal perquè s’ha fet tota la vida.

Quant al delicat però tan humà i ineludible tema d’enterrar els morts, qui te’l va ensenyar ?I quins són els passos a fer, des que un mor fins que es sepulta?

A mi el tema del cementiri me’l va ensenyar el meu pare. La primera vegada que hi vaig anar tenia 14 anys. Ell ja anava coix i em va dir que l’havia d’anar a ajudar a fer un clot perquè s’havia mort la mare de la Maria de cal Rossell. Avui en dia, el que faig és el següent: obrir la tomba, llençar els guixots, treure-ho tot a fora i separar la fusta i desglossar la part òssia, que la poso en sacs. La fusta, la cremo tota i ho deixo net. Després poso la caixa, ho torno a cobrir i ho tanco.
Abans una feina que jo no feia i la feia el Pep Bidó era anar a buscar el mort a casa i posar-lo dins la caixa, però quan el Pep es va fer gran va dir si ho volíem fer nosaltres.

Així que a més d’enterrar, també poses el mort dins la caixa?

Sí. Ara tinc doble feina perquè he d’anar al cementiri a preparar-ho tot, després clavar les lletres a la caixa, anar a la casa del difunt, posar-lo dins la caixa i anar a tocar a missa.

Déu n’hi do! Al ser una persona coneguda per la gent del poble i que et trobes per la teva feina amb aquestes situacions de dolor per la mort d’un ésser estimat, sembla que es pugui establir un vincle més humà, familiar, o com a mínim menys fred que per exemple el que es dóna en els enterraments que es fan a les ciutats.

Efectivament, així és. Aquí el que fem quan arribem amb la caixa diem a la família si podem pujar a buscar el difunt. Llavors demanem ajuda als familiars per posar-lo a la caixa. A cada casa és una història i cal tenir molt de tacte. Si la família et demana estar una estona més amb el difunt, doncs tu t’esperes. Al cementiri ara la gent comença a pujar més perquè abans no pujaven gaire. I tu tapes aquell senyor o senyora davant de tota la família, i per tant ho has de fer bé.
Jo aquesta feina me l’estimo perquè fa molts anys que la faig. No són 4 dies i tant això del cementiri com tocar les campanes, com el rellotge, o l’aigua, són coses que van amb mi.

En relació als tocs de campanes i al so del rellotge, fas el mateix ara que quan vas començar?

Al rellotge, abans li havies de donar corda perquè sonés, ara és automàtic. I la feina de tocar campanes també ha variat força. Abans hi anava a la una del migdia i tocava per anar a dinar. A l’hivern hi tornava a 2/4 de 3 per anar a treballar. I quan arribava la primavera anava a tocar a les tres per tornar a treballar. Però a partir del 76, 77 els vaig dir que això no podia ser perquè era maldecap haver d’anar amunt i avall contínuament, i ho vaig deixar de fer. També tocava al Rosari de l’Aurora (als 70) quan el feien a l’octubre m’havia d’aixecar a les 7 del matí. I al maig tocava cada dia pel mes de Maria, també al Sagrat Cor. Abans, s’anava a tocar per una persona que a l’any de morir li feien dir una missa. Això s’ha perdut. Ara només vaig a tocar el diumenge i per la Festa Major toco dissabte i diumenge. Quan hi havia mossèn Saludes volia que també hi anés a tocar el Rosari a les 5 de la tarda, però li vaig dir que no perquè hi havia d’anar al matí, al migdia i al vespre.

Et sents valorat per la feina pública que fas a Vilaplana?

Sí, la gent del poble em té estima i l ‘ajuntament també, pels anys que hi sóc. Jo he procurat i procuro fer la feina tan bé com sé, i no sóc una persona problemàtica.

I, ja per acabar, has pensat qui podria ser el teu successor? El teu fill potser?

No. El meu fill no. Jo, mentre pugui, ho vull acabar tal com m’ho van deixar a mi.