Entrevistes | Revista 2912/09/2007

Paco Costell i Victorina Felip, el Paco i la Vicki

No ens imaginem passant l’estiu en un altre poble

El Paco Costell i la Victorina Felip, nascuts els dos a Barcelona i coneguts amigablement com el Paco i la Vicki, fa molts anys que passen els calorosos mesos d’estiu envoltats de vilaplanencs, compartint inquietuds i gaudint de les moltes coses bones que ofereix Vilaplana i el seu entorn.



Quants anys fa que veniu a Vilaplana?
Vicki: Jo vaig començar a venir-hi després de la guerra, però la meva mare ja hi venia de petita amb els seus pares i la tia. Els deien “Les senyoretes“ ja que arribaven en tartana al poble i en aquella època no se’n veien gaires.
La mare, doncs, tenia tres o quatre anys quan venia, es va casar i va seguir venint. Primer s’estaven a casa de la tia Nati, de nom a ca les Kimetes, la casa que ara té el Víctor a la plaça; però se’ns quedava petita amb quatre germans, i vam llogar cal Mallol i d’allí cap a cal Serro. Finalment, ja de casats amb el Paco l’any 1970, vam comprar la casa que tenim ara, que era del Picon.

Quina relació teníeu amb el poble?
Vicki: L’Eduard Ferré es va casar amb una tia nostra de Barcelona, la Joana Puig. Al morir l’Eduard, ho va deixar tot a la tia, i, al morir la tia, ho va deixar tot als nebots, és a dir, als germans de la mare. Nosaltres encara conservem el Camp de Vaques i per això sempre ens ha fet gràcia venir-hi.

Sempre heu vingut d’estiueig a Vilaplana?
Vicki: Sí, sempre a Vilaplana, els estius i estades llargues sempre les hem fet aquí; ara, quan jo era joveneta, alguns caps de setmana els passàvem a Sant Cugat.

Com era el viatge de Barcelona a Vilaplana?
Vicki: Uii! No ho vulguis saber! Ens havíem de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a Gràcia, que era de vapor. A l’arribar a Reus, anàvem a casa d’unes amigues de la mare; la Maria i Dolors Vallverdú, i allí ens rentàvem una mica; deixàvem les maletes a Cal Botella i esperàvem el cotxe de línia.

Us vau conèixer a Barcelona, vosaltres?
Paco: Sí, ens vam conèixer a Barcelona, però jo l’any 1951 vaig fer el Servei Militar als Castillejos. Jo feia milícies universitàries i la instrucció es feia aquí; després vaig demanar d’anar destinat a Canàries donat que la meva mare era d’allí. Els dos estius que vaig passar als Castillejos, vaig pensar que per aquesta zona no hi tornava ni boig i, ja ho veus, coses de la vida, mira: he tornat i sempre m’ha agradat molt de fer-ho.

Sabeu que possiblement sou la família que de manera ininterrompuda fa mes anys que estiueja a Vilaplana?
Vicki: És molt possible, ja que la família fa molts anys que ve. Abans també venien els meus cosins, però han buscat llocs més prop de Barcelona o amb platja. Al meu germà Magí, també li agradava molt de venir, fins i tot es va casar aquí, però a la seva dona no li agradava tant com ell, i això ja complica una mica les coses. La Xita també venia però al tenir cinc fills van buscar un lloc de platja i més prop de Barcelona, i ara van a Roda de Berà.

De solters, ja veníeu?
Paco: Sí, els pares de la Vicki es van quedar sols amb la tia i nosaltres els acompanyàvem. Tot i que venir era un follon: la carretera de Reus a Vilaplana era molt estreta , amb moltes pedres, carros circulant i quasi no es podia avançar. Jo tenia un SEAT 850 i el meu cunyat havia vingut amb una ICETA, imagina’t aquell cotxe que semblava un ou, de Barcelona aquí i carregat de canalla.

És veritat que vau ser dels primers de portar una ràdio al poble?
Vicki: Sí, va ser el tio Fèlix Fornells, que era metge. Això deuria ser als voltants de l’any 1920. Van posar la ràdio a la plaça del poble i van escoltar les campanades del Vaticà. La gent es va quedar molt sorpresa i els va fer molta gràcia. També moltes fotografies que han sortit a Lo Pedrís eren d’aquest tiet Fèlix, el “tio” Ernest Puig i de l’avi Puig Larosa, les més antigues.

Hi havia molt de contrast entre Vilaplana i Barcelona?
Vicki: I tant! Aquí no hi havia aigua corrent, t’havies de rentar amb la palangana. A cal Serro, al principi hi havia una comuna i nosaltres ja hi vam fer posar un lavabo, en canvi a Barcelona ja teníem de tot. Però a nosaltres ens agradava el camp, la muntanya i la gent; aquí hi teníem molts amics i això no suposava cap impediment.

Us heu plantejat mai de quedar-vos a viure aquí?
Vicki: Hi va haver un temps que el Paco estava sense feina i ens vam quedar fins al desembre, anàvem al tros que tenim al Camp de Vaques i un dia, a l’arribar, feia poc que havia nevat i la Brigida ens va veure tan gelats que ens va portar una tassa de caldo. Però tot l’any no ens hem quedat mai.
Paco: Ara a la nostra edat encara és més complicat. Allà tenim el Servei Mèdic més a mà i tenim moltes revisions periòdiques. El calendari està sempre aclivellat.


Us heu plantejat mai d’anar a estiuejar a un altre lloc?
Vicki: No, hem fet molts viatges, però Vilaplana ja no la canviem per res. La platja no ens agrada i l’ambient d’un poble és molt bonic: coneixes tothom i pots sortir i parlar amb la gent, i això és molt “maco”.
Paco: Aquí, a més, tens punts de reunió, com quan vas a les botigues o al Casal; sempre et trobes gent per fer petar la xerrada, disposada a parlar i a passar una estona agradable.

Sortiu a prendre la fresca?
Paco: Nosaltres sempre sortim a la fresca i ens ho passem molt bé parlant amb els veïns. Ara no hi ha tant de caliu, hi ha molta gent gran i els joves marxen fora Abans, que no hi havia tants cotxes, la canalla jugava més al carrer, de vegades fins i tot et donaven una pilotada, però feia ambient.

Ara, com veieu Vilaplana i Barcelona?
Paco: Mira, ara no es nota tant el contrast, a tot arreu si fa o no fa hi ha el mateix. Ara de Vilaplana a Barcelona estem 1’30 h fins a la Diagonal i d’allí a casa podem estar ¾ h segons el dia. Aquí hi ha més tranquil·litat, a Barcelona ha vingut molta gent de fora i et fa més respecte sortir al carrer segons l’hora. A la nostra escala érem 14 veïns i ens coneixíem tots, ara només en queden tres i amb els nous no et relaciones tant.
Abans a Barcelona cada barri era com un poble, ens coneixíem tots i pels carrers hi havia un ambient com de poble. És clar que no hi havien tants cotxes; ara hi ha més fum i més soroll, fins i tot les plantes que tenim es queden grises.
En definitiva, a Barcelona tothom va a la seva i als pobles encara es coneixen tots.

Jordi Mariné



+ Publicar el meu comentari