Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Història | Revista 26

Origens de La Febró i formes de vida durant el segle XX


Aquest llogarret de les muntanyes de Prades, tan ben conservat, té unes seixanta cases i fa cent anys o menys que hi havia una dotzena de masos habitats.

Siurana, darrer reducte sarraí a Catalunya, va caure en mans dels exèrcits cristians el 1153 i sembla que dos anys abans les forces de Ponç i Ramon de Cabrera arribaren a la Febró. La forma documentada més antiga del nom del poble és “ipsa febror”, citat pel Llibre blanc de Santes Creus (Barcelona 1947) ja el 1163. La mateixa forma es repeteix en anys successius als Manuals d’Actes Notarials de Capafonts, que es conserven a l’Arxiu Arxiepiscopal de Tarragona. Entremig d’ells hi trobarem documents de la Febró, atès que eclesiàsticament era sufragània de Capafonts. Així en un llibre d’òbits del 1561 s’hi escriu: “En la lloc de Capafons i delle febror”. La forma “febró” ja es troba el 1500 en un manual notarial. En un llibre d’òbits del 1565 apareix una curiosa forma, que deu ésser una senzilla etimologia popular: “la febrosa”. I en els dos segles següents “la febró” i “la febrosa” s’aiguabarregen en els llibres eclesiàstics consultats. Es veu que algú es va inventar unes suposades febres malignes que hi hauria hagut a la Febró (1).

Quina etimologia té el nom del municipi? Segons l’autoritat de Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae (volum III, Barcelona 1995, pàg. 158) s’hauria dit “villa fabrorum”, o sia “vila dels ferrers o fusters”, dels artesans. No en tenim constància clara, tot i que Francesc Gras i Elias a Historia de los lugares, villas y ciudades de la provincia de Tarragona (1907) hi parla d’una petita indústria d’escombres i senalles i Coromines insisteix en la importància dels carboners i fargaires.

La reconquesta cristiana va anar avançant a poc a poc. Dalt de les muntanyes devia ésser difícil de construir-hi cases, descobrir-hi fonts o bé artigar el bosc per tenir conreus per a menjar. Per això segons El fogatge de 1497 (Barcelona 1991, volum II pàg. 299), a cura de Josep Iglésies, només s’hi esmenten dos caps de casa: en Peyrot i Nicolau Roca, que, si eren caps de família, podien donar deu habitants a la Febró.

Però mig segle després el mateix Iglésies dins El fogatge de 1553 (Barcelona 1981, vol. II) ja hi situa divuit caps de casa, que podria significar que la població s’acostava o arribava als cinquanta habitants. Són els següents:

Gabriel Alemany
Pere Alsamora
Joan Amorós
Joan Estivill
Joan Eixemeno (Gimeno?)
Ferrer, del Mas
Na Grasa, muller d’en Mateu Gras
Pere Gincosa, major (Juncosa)
Pere Gincosa, menor
Gabriel Martorell
Mestre, granger
Joan Pere
Mateu Roca
Jaume Sobirosa
Joan Sobirosa
Pere Sobirosa, batlle
Vallverdú
Pere Vilar

Tots aquests cognoms ja no hi eren durant el segle XX. Només s’ha conservat Martorell, que el duu, per exemple, Joan Martorell i Salvadó, de cal Gran. A través de la toponímia trobem que el segle XVI hi havia el mas d’en Vilar i el XIX el tros d’en Roca. Els cognoms Estivill i Joanpere es troben de molt antic a la Mussara.

Continuant les xifres de població aportem, gràcies a Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna (Barcelona 19966, volum III) que la Febró el 1718 tenia 93 habitants. Recordem que en segles reculats les pestes havien delmat els habitants de Catalunya. Segons Josep Iglésies a El movimiento demográfico en Catalunya durante los últimos cien años (Barcelona 1961) el 1857 el cens era de 311 habitants; el 1900 de 316; el 1920 de 248 i el 1936 de 191. Els censos posteriors ens donen 180 habitants (any 1940), 128 (any 1950), 86 (any 1960) i 45 (any 1965). Després encara ha minvat més, però el fet que hi hagi hagut nous empadronaments de fills de la Febró o de forasters, una part dels quals no hi viuen, ha permès de mantenir un equilibri demogràfic i sobretot conservar el municipi.

A la immediata postguerra les males collites, els preus baixos i la pressió d’uns suposats maquis, que eren al capdavall bandolers, dits Patacons, va fer que s’anessin buidant sobretot els masos, ja que la mateixa guàrdia civil els incitava a marxar perquè els Patacons no trobessin refugis.

Entre els masos que molt probablement s’havien habitat durant el segle XX esmentarem els següents: mas de Casals, mas de la Cova, Mas dels Frares, el famós i històric, avui lloc de rehabilitació de drogoadictes i que havia restaurat el banquer i mecenes de Reus, Evarist Fàbregas. Després hi passà a residir el coronel en cap del campament militar de “Los Castillejos”. Restà abandonat i mig malmès fins que el comprà la Generalitat de Catalunya. Havia estat fins el 1835, quan hi va haver la desamortització dels convents, una granja d’Escaladei i també s’anomenava mas de la Pineda, ja que hi havia un bosc magnífic. Els altres masos són: mas d’en Fum, mas de l’Helena, mas del Mansó, mas del Muntanyès, mas del Panxó, mas del Panxonill, mas d’en Porrera, mas d’en Serol, mas de la Verda, mas del Xapando i mas del Xollat.

A més a més hi havia el caseriu anomenat masos de Galseran amb cinc masies agrupades: cal Bernat, cal Joaquim, cal Perdiu I, cal Perdiu II i cal Po. Avui només un dels masos és habitable, però les planes del voltant són ben conreades amb cereals. No hi ha documentació gaire antiga d’aquest llogarret que sospito que devia construir-se a finals del segle XVII, ja que la primera citació que tenim és d’un llibre d’òbits del 1728.

També cal recordar tres molins, dos dels quals eren dins el terme i el tercer molt a la vora. Eren el Molí de la Febró, davall el mas de la Verda, i que es mantingué actiu fins a mitjan segle XX o més enllà. Molí dels Canals, que sempre s’havia vist enrunat i era a la punta de la Parada del Vent, i els Quatre Molins, dins l’antic terme de Siurana. Hi molien quatre de reng amb la mateixa aigua. Sembla que tant l’amo com el moliner eren de la Febró. Era situat sota el mas d’en Ribelles, terme de Siurana.

Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Ramon Amigó a l’obra Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena (Barcelona 1960) escriuen que la Febró “és un vilatge assentat en el vessant dret del riu Siurana, en l’inici del seu curs i allà on s’eixampla entre els engorjats de la Foradada i de la Cova Serena”. Situada al fons d’una vall, el terme és molt accidentat i amb poques zones planes. Hi trobem també els llegendaris Avencs de la Febró, als Montllats, on diuen que es refugià el general Prim, el didot del qual, de ca l’Ignès, una vegada a Vilaplana, d’on era, el va amagar en una bota, dividida en dues parts. I quan els qui l’empaitaven van arribar al celler, Ignès obrí l’aixeta i els convidà dient: “Vinga, que beureu sang del Prim”. No el van arribar a trobar...

Al segle XIX hi havia plantades de vinya, com ho palesen els marges que encara trobem en ple bosc. De vegades rebrota algun cep americà. Fa cent anys alguns febronencs tenien terres davall de Siurana i hi feien vi, sovint “per al gasto”. Per això en algunes cases encara hi ha els cups. M’explica Joan Martorell i Salvadó que molts anys enrera la collita principal era la nou. Ara a penes es conserven noguers, només per a menjar-ne la família. Després van plantar-hi ametllers, donat que, encara que trobem una vintena de fonts al terme, les zones de regadiu són escasses i generalment vora el riu Siurana, que passa pel peu de la Febró. L’ametller (pronunciat “aumell-ller”) és propi del secà. Al segle vint es van plantar, fins cap al 1950, bastants avellaners i em van dir Modesto Martorell i Altès, que va ésser alcalde, i Eugeni Bonet i Martorell, lo “Queni”, que el 1963 es van arreplegar dos-cents sacs d’avellanes. Tots dos fa uns trenta-cinc anys em van acompanyar pel terme per recollir-hi els noms de lloc, la toponímia. D’ells vaig aprendre que al Desenrocat dels Castellans, avenc que s’esbalçà, vora el riu Siurana, a l’altra banda del poble, en el segle XX encara hi van trobar cranis i pots de pólvora. La veu popular deia que durant una guerra – potser la de Successió (1714) o abans la dels Segadors (1640) contra les monarquies espanyoles – l’alcalde hi feia llançar, vius, els presoners. Segons la tradició eren estrangers i parlaven, diuen, “belga”, cosa que fa suposar que devia ésser la de Successió. També la veu popular ens ha transmès que, anys després, el batlle criminal, cercant un cabrit, va caure a l’avenc i hi morí. La gent ho considerava un càstig del cel...

Tornant a d’altres collites cal dir que la provatura, segurament al segle XIX o abans, de plantar-hi olivers no hi va reeixir quasi mai perquè hi fa massa fred a l’hivern.

Gent de la Febró feia una carbonera l’any, prop del poble, però els professionals, uns quants tortosins que compraven boscos d’alzines, s’hi quedaven en una barraca i hi feien carboneres, de les quals encara es conserva algun rastre entre els pins. A cal Gran van vendre un bosc d’alzines i en van sortir 400 quintars (un quintà són quaranta quilos). D’una alzina del Mas de la Verda en van sortir cent quintars.

Una collita menor, més aviat per al consum propi, eren la verdura (tomaques i bajoques) i també pataques i fesols, una part dels quals es podien vendre. La sembradura és molt més antiga i s’aprofitaven parades grans o planes, com les dels masos de Galseran. La collita principal eren el blat i l’ordi i en menor grau la civada per als animals. Avui algun febronenc encara sembra civada per al bestiar, ja que al poble hi ha un ramat de béns. La faram (gallines) i els conills eren també – i poden ésser – una altra font d’aliment per a la casa.

Al voltant de l’any vint es va construir la carretera que va donar vida al poble. S’hi va instal.lar un ferrer, que era de Colldejou. Calia ferrar molts animals de càrrega que hi treballaven.

Al poble no recorden cap més ofici que el de pastisser. Anaven a Ulldemolins per al baster, però el pastisser, que era de la Juncosa, va tenir botiga molts anys a la Febró. Ara han d’anar a Prades. Quasi totes les cases tenien forn de pa i moltes duien al pastisser la farina per a pastar, però la collita no els arribava més enllà de mig any. Quan algú tenia prou farina per a menjar-ne tot l’any era considerat un gran propietari. Entre els grans propietaris de fa setanta anys hi havia cal Joan de la Font, cal Gran, cal Bernat (als masos de Galseran) i cal Mestret.

Al segle vint i fins després de la guerra civil es recorden dues botigues de queviures: cal Joan de la Font i cal Francino. Ara hi trobem l’Hostal de la Perdiu, que amb més de trenta anys ha consolidat tradició i hi va molta gent forastera.

Fa més de mig segle la necessitat del pa era la primera de totes en molts pobles. A la postguerra, quan el blat estava intervingut pel govern, es venia o es bescanviava clandestinament d’estraperlo i a la Febró recorden que anaven a moldre blat al molí del Gegant, a Cervià de les Garrigues. A la Febró ni amb la guerra ni després no va haver-hi dificultats de menjar. “Naltros aquí no vam estuviar mai lo pa”, em diu Joan Martorell. I em precisa que els anys quaranta, època de gana, a Lleida canviaven una quartera de fesols per seixanta litres d’oli.

Durant la guerra civil el 1936 no van assassinar ningú, però tres fills del poble – Josep Martorell i Altès, de cal Ballador, Josep Llort i Roig, de cal Josep Abelló, i Anton Altès i Olivé, del mas de Panxonill - , van morir als fronts de guerra. Joan Martorell i Salvadó, en entrar els “nacionals” i tornant de la Cova del Corral, on s’havia amagat molta gent durant la retirada de l’exèrcit republicà, va estar amenaçat i a punt de morir a mans d’un soldat moro que el tenia apuntat. No li va fer res perquè va sentir que des del poble l’oficial cridava els soldats (2). Pel terme van trobar una seixantena de cadàvers de soldats que van haver d’enterrar i moltes bombes i altres artefactes per explotar.

A la Febró abans hi havia llebres i encara hi ha la fagina i la geneta, nom del gat mesquer. I musteles, però les pestes del conill han afectat aquests animals carnissera i també els ocells nocturns o diürns, de l’àliga a l’esparver. Se sent poc el gall carboner, un ocell de nit que té molts noms a Catalunya i que jo sostinc que el van batejar a Prades on de nit els carboners anaven a vetllar les carboneres i el sentien cantar amb el seu crit força esfereïdor.

La festa major del Roser se celebra el segon diumenge de maig i la de Sant Esteve el dos de setembre, però fa anys que es traslladà al darrer dissabte d’agost. Crec que aquest sant és Esteve I d’Hongria, que va viure al segle X.
Convindria que els conreus del terme, amb l’ajut de nouvinguts, es tornessin a recuperar en part. I potser encara hi seríem a temps de refer algun mas enderrocat. I cal que l’ajuntament encarregui a un expert una història breu del poble i el terme de la Febró. Ara molts pobles cerquen les arrels en la pròpia història.





(1) Totes les informacions són tretes del meu treball Toponímia del terme municipal de la Febró, “Boletín Arqueológico”, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, fascicles 121-124, anys 1973-1974, pàgs. 163-192. Klaus L. Eberhardt, un alemany que va viure llargues temporades a la Febró, va transcriure dues recanes del poble, un “Apeo” (1851) i un “Amilloramiento” (1861), amb comentaris en anglès. Klaus va morir, però em va fer arribar còpia de tots dos.

(2) Aquest fet i altres els explico en el meu llibre La guerra civil i la repressió de 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (Cossetània, Valls, 2006) on hi ha un apartat sobre la Febró.





Albert Manent




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
La nostra gent, Homenatges, Portada

Agraïments finals

La redacció de Lo Pedrís agraeix a totes les persones que han...
La nostra gent, Literatura, Homenatges, Poemes, Portada

Poema pel Xavier, per la seva tan estimada terra

Al Xavier li agradava molt la poesia i poques eren les trobades  que no em demanés...
Recerca, De cinema, Portada

Torna el REC

Enguany la XIX Edició del Festival Internacional de Cinema de Tarragona ha patit. En...
Què passa, Activitats, Portada

V Campionat de botifarra, Memorial Mossèn Josep M. Musté

Un any més hem aplegat un petit exèrcit de jugadors. Aquest any 35 parelles...
Opinió, Articles, Portada

Pulsòmetre 78

Puja Puja la millora acústica de les dependències del Casal. Amb la...
La nostra gent, Records, Portada

Enllaços 2019: Alba i Dani

L’Alba i el Dani es van casar a l’Ametlla de Mar el dia 13 d’octubre de 2019.
La nostra gent, Homenatges, Portada

Fins a la victòria sempre, company!

Amb el Xavier hem fet coses, moltes coses, és el que tenim els catalans que de coses en...
La nostra gent, Homenatges, Portada

UNA ESCOLA DE LA IGNOR€NCIA

L'article de Xavier Joanpere Olivé Una escola de la Ignorància es va publicar...
La nostra gent, Records, Portada

Naixements 2019

- Abril Sotorras Cardona. 13 de gener - Arc Roig Cortezón. 10 de març -...
La nostra gent, Records, Portada

Enllaços 2019: Tomàs i Anabel

Tomàs Llauradó Virgili  i Anabel Fernández Ortega es van casar el 3...
La nostra gent, Records, Portada

Decessos 2019

Feliu Cabré Salvat, 88 anys, 18 de gener Pepita Bigorra Mariné, 95 anys,...
Literatura, Contes, Portada

DORM...

Confesso que quan em van demanar que escrivís el relat que ara us explicaré em va...
Recerca, De cinema, Portada

De cinema

Ara ve Nadal... Matarem el gall i a la tia Pepa li donarem un tall. Nadales, pessebres,...
La nostra gent, Records, Portada

Noces d'Or 2019 de Sebastià i Josefina

Noces d'Or de Sebastià Anguera i Josefina Magrané. Van contraure...
La nostra gent, Homenatges, Portada

Xavier Joanpere,  amic

Al Xavier el coneixia a través d’un company comú, en Jaume Soler, en Nic...
La nostra gent, Homenatges, Portada

Que tinguis sort, que tinguem sort, Xavier

La matinada del tres d’octubre em vaig desvetllar inquiet. Tenia la ment convulsa i,...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Manoli Escribano Funes, 60 anys (manipuladora d€aliments)

"...És el destí de les persones. Si algú em diu que jo havia de...
Opinió, Editorial, Portada

Lo Pedris 78 (desembre 2019)

En un món líquid, en constant renovació i on el canvi és...
Recerca, Natura, Portada

Què és SECOMSA SA

Com a presidenta de la empresa Serveis Comarcals Mediambientals SA (Secomsa) em plau poder-me...
Recerca, Cuina, Portada

TEMPS DE CAÇA, TEMPS DE CUINA, TEMPS DE TAULA

Estem en plena campanya de caça i, tot i que cada cop queden menys caçadors,...
La nostra gent, Homenatges, Portada

XAVIER JOANPERE, UN AMIC QUE HA MARXAT

Hola, Xavier, has marxat sense haver-nos avisat, (sens dubte perquè tu mateix no ho...
La nostra gent, Homenatges, Portada

XAVIER JOANPERE, COMPANY I AMIC, PER SEMPRE!

Amb en Xavier de Reus –de Vilaplana, si us plau!– ens vam conèixer a finals...
La nostra gent, Homenatges, Portada

L€àmplia i duradora petjada d€en Xavier Joanpere

Resulta molt dur saber que haurem de viure sense l’imprescindible Xavier Joanpere,...
Què passa, Activitats, Escola, Portada

Tenir cura de l'entorn natural

Emmarcats dins de les sortides d'entorn que realitzem a l'escola, enguany li hem volgut...
Entitats, Literatura, Escola, Portada

QUÈ VOL DIR QUE DUES PARAULES RIMEN?

LLEGEIX AQUESTES RIMES QUE HEM FET ELS ALUMNES DE CICLE INICIAL A VEURE SI HO DESCOBREIXES!...
La nostra gent, Entitats, Homenatges, Escola, Portada

PRIMER DIA D€ESCOLA

Com cada any el primer dia d’escola ens vam trobar tots i totes al pati per...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

PROGRAMACIÓ AMB SCRATCH I MAKEY MAKEY

Aquest curs, els/les alumnes de cicle superior, ens introduïm al món de la...
Què passa, Entitats, Activitats, Escola, Portada

Ens relaxem!

Els nens i nenes de la classe de l’hoquei i de la classe de la bandera olímpica...
La nostra gent, Homenatges, Portada

A XAVIER JOANPERE I OLIVÉ (1959 - 2019)

En Xavier ja no podrà llegir aquestes línies, però sí la seva...
La nostra gent, Homenatges, Portada

Les causes obertes

  Fou el febrer de l’any 1993 quan vaig conèixer en Xavier Joanpere...