Entrevistes | Revista 4816/06/2012

Orfes als vuitanta (Jaume Mestre Cardona, Jaume Gori)

Qui els hi havia de dir que quedarien orfes als vuitanta? Lluny de ser aquell cor de veus blanques tan desitjat, amb els cabells enfarinats i amb les butxaques plenes d’il·lusions i anys dels més vells, que han estat lluitant com nens petits per entonar tres notes seguides, s'han quedat sense el pare espiritual, sense el Director, sense el senyor Mestre, sense guia. Ells i la resta de membres de la Coral Amics de la Cançó.

Perseverant, infinit, motivador, valent..., no veiem el fons en el sac d'adjectius que li podem dedicar sense trobar-ne el més adient.

El recordem amb aquella mà sempre a punt per saludar, com dirigida per un ressort rapidíssim que s'avançava infal·liblement, la corbata, el barret per protegir-se del fred a l’hivern i sempre tan a prop de la infal·lible Lola.

S'han quedat orfes als vuitanta i ploren perquè no podran cantar més amb ell! Però el Jaume (com diu la pel·lícula) era un Senyor i un Senyor sap quan se n'ha d'anar.

I se n'ha anat cantant i fent cantar, com no podia ser d'altra manera!! I avui tots hem cantat d'alguna manera una miqueta amb ell!

Finalment no l'hem pogut entrevistar directament, tal com havíem previst per a aquest número. Però, tal com hem après d'ell mateix, no hem defallit, hem perseverat com a bon entrenador de futbol mediàtic i hem trobat una manera de parlar amb ell per descobrir alguna cosa més del seu mestratge: Hem decidit que persones properes a ell, o d’alguna manera relacionades amb coses que ha fet, intentin fer de Jaume Gori i ens ajudin a acabar aquesta entrevista ”impossible” fent servir les seves paraules com si fossin les d’ell..., a veure si ens en sortim!

Aprofitant que estem parlant d'aquest particular grup de jubilats units per la seva afició al cant coral, ens podeu dir quina impressió en teniu al respecte de l'associacionisme a Vilaplana?

L’associacionisme és la voluntat d’unes persones a agrupar-se per assolir un objectiu comú o finalitat. Aquest objectiu pot ser de molts àmbits (econòmic, social, moral, espiritual, esportiu, etc....)

Com no pots ser d’una altra manera, Vilaplana ha tingut de sempre un teixit associatiu important per les dimensions del municipi. D’associacions n’hem tingut força. Amb el pas del temps, n’hi ha algunes que han desaparegut i que els més grans recordaran. A Ca la Narra encara es pot veure la sala de ball que hi ha. També podem esmentar Cal Mariné i el bar a la Sala Parroquial, el Sindicat ubicat a cal Ritu, el Cau, els Xixarel·los, l’associació Terrasud...

Actualment les més importants són: la Cooperativa i Caixa Rural de caire econòmic; el Casal Vilaplanenc, on es mou tota l’activitat social del poble; i la Casa de Cultura, que aglutina l’activitat cultural del municipi.

La riquesa social de Vilaplana es completa amb altres entitats i associacions com la Societat de Caçadors, l’Agrupació de Defensa Forestal, la Unió Esportiva de Vilaplana, l’Associació de Jubilats, l’Associació de Dones, l’Associació de Mares i Pares, l’Associació Cultural Lo Pedrís, Plouen Gralles, el Grup de Jóvens i la Coral Amics de la Cançó.

El Jaume Mestre ha estat un apassionat de l’associacionisme i ha participat en quasi totes les entitats del poble. En tots els casos ho ha fet d’una manera molt activa, com al Casal Vilaplanenc, a la Casa de Cultura, i, darrerament, quan va ser l’ànima de l’Associació de Jubilats.

Però els últims esforços de la seva vida els va dedicar a una de les seves grans passions, la música, ja que amb un grup de gent gran va crear i dirigir la Coral Amics de la Cançó. Aquesta dedicació la va portar a terme tot combinant-la amb l’altra gran passió seva, la de mestre, pel valor que té ensenyar a cantar a persones que no tenen estudis de música i ja són grans.

Per això, amb la mort de Jaume Mestre el poble de Vilaplana ha perdut un associacionista convençut i fidel col·laborador. Però ens queda la seva obra, que cal continuar.

Quin creieu que pot haver estat el motor de la pervivència durant tots aquests anys del cant, en tots els seus aspectes i formes, a Vilaplana?

Molts dels que canten és perquè ja fa anys que ho tenen com un hobby. Alguns d’aquests ja van començar d’escolans, de ben petits, a totes les celebracions religioses i han seguit amb el cantaires de l’església, conjuntament amb les darreres incorporacions. Més endavant, amb l’empenta que el Fèlix va saber donar a la coral, van ser molts més els que van acabar abocant-s’hi del tot, contents amb la idea de poder cantar. Després van venir les caramelles i el grup d’havaneres, potser mes selectes però amb la mateixa empenta i ganes de entonar i fer-se sentir.

Tot això es va acabar quan es va morir el Fèlix. Però ara els jubilats també cantem, som una bona colleta i així ens obliguem a sortir dos dies de casa i és bonic! I ho haurem de seguir fent a partir d’ara, si cal, amb algú que ens assagi perquè el Jaume ja no hi és! I estem d’acord tots que, encara que en costi pagar alguna cosa, hem de lluitar per aconseguir que segueixi. Només pel planter que es veu venir amb el “Mar i cel” ja paga la pena!

Un grup tan heterogeni de persones, unides per un sol objectiu com pot ser el fet de cantar, de ben segur que ha generat situacions curioses. Ens podeu explicar alguna vivència/anècdota que hagueu tingut directament relacionada amb la Coral?

La veritat és que no tenim cap situació remarcable o digna de ser exposada en aquest apartat que ens comenteu. Però qualsevol dels jubilats que formem part de la Coral recordaria veure el Jaume saludant (donant la mà) un per un tots els membres a mesura que anàvem arribant i, una vegada començat l'assaig (i sense desatendre la direcció de la peça en qüestió en cap moment) si algú altre arribava tard, feia mans i mànigues per donar-li la mà mentre seguia amb la direcció. Realment feia un malabarisme magníficament enrevessat i divertit!

Us veieu il·lusionat/s per seguir cantant mentre veieu com ha anat disminuint paulatinament el nombre de components de la Coral?

La música representa per a mi una part fonamental de la vida; la vida m'il.lusiona i, per tant, difícilment que el nombre de components de la Coral augmenti o disminueixi farà que això canviï. Trobar-nos continuadament, esforçar-nos en un objectiu comú, dissenyar les poques actuacions que fem en públic, assajar-les i tornar-les a assajar, ens permet mantenir un contacte que fora de la Coral no seria possible i fa que ens coneguem, ens valorem i ens respectem molt més els uns als altres. Aquest objectiu podem continuar complint-lo per pocs que siguem. Jo diria que els que formem part de la coral "Amics de la cançó" cantem per viure, no vivim per cantar i que del cant en traiem energia per ajudar-nos en els nostres projectes quotidians.

Tanmateix t'hauria de dir que només els imponderables de la manca de salut i la mort han fet que els nostres companys de coral ens deixessin i, sortosament, d'altres els han anat substituint, no pas amb la intenció de fer-ho, és clar, sinó perquè s'han volgut afegir a aquest projecte conjunt que ens proporciona cohesió i que fa poble.

A la nostra vila sempre hi ha hagut projectes d'aquest estil, o d'altres, que han permès fer pinya: el teatre, els aplecs, les activitats d'estiu... moltes de les persones que he conegut, en explicar-los què es fa al poble i, sobretot, com es fa, han coincidit a dir el mateix: Caram, quin poble més actiu; fins i tot un em va dir, un dia: "I a mi, no m'hi voldríeu, a Vilaplana?"

Tot allò que estigui a les meves mans per "encomanar" aquesta estimació pel nostre poble i la seva gent ho faré amb il.lusió, mentre la vida m'ho permeti.

En homenatge directe als Directors que ha tingut la Coral, pel seu esforç, temps de dedicació i preocupacions invertits, caldria dedicar molt més que una entrevista. Com valoreu aquests punts de trobada (tan habituals al nostre poble) i els emprenedors que hi han passat al davant?

La veritat és que cal molt d’esforç personal i molta il·lusió per part de tots els integrants per mantenir un projecte com aquest i aconseguir que perduri al llarg dels anys.

Quin és el secret? Doncs jo diria que el respecte per l’instrument. Els directors de cor “toquem” un instrument viu, cada corda del qual és una persona. Això el fa totalment imprevisible, original i preciós. Els que ho tenim en compte sabem fins on podem exigir i quan hem de transigir per mantenir l’equilibri. I hem de saber fer respectar a cada membre el treball dels altres. Una dosi adequada de disciplina i de motivació és molt important per un treball tan exigent! Com en qualsevol Associació, el resultat és fruit del treball d’un equip entusiasta i lleial.

En el nostre cas, el tema es complica quan pensem que tot s’ha de fer bé a la primera. No valen errors. La música és l’art del present, un moment ric i complex que fa posar en joc les facultats més elevades de l’ésser humà, la racional, l’emocional i també l’espiritual, la qual cosa converteix el director en una mena d’assessor de coaching – que ara està molt de moda – que sempre ha de valorar per damunt de tot el bé comú...Una tasca que en els temps que corren fa molta falta!

Si la música és l’art del temps, els cors en els quals predomina la gent de certa edat són encara més valuosos. Proporcionen als seus membres una ocupació que els ajuda a mantenir l’autoestima, la solidaritat, i les facultats cerebrals en actiu. Potser per això darrer, els seus membres s’hi aficionen: pel cervell, el treball recurrent del nervi auditiu – un dels més curts del cos humà – funciona com una droga: un cop ho tastes esdevé addicció! És tan estimulant! I que millor que enganxar-se a una droga que manté la cohesió d’una comunitat en harmonia?

Estem vivint un moment en el qual ens autolimitem molt amb el temps: sempre ens en falta! No obstant, heu acabat aconseguint treure'n el suficient per conjugar-lo amb les forces que heu tingut a cada moment per arribar a molts dels objectius que us heu proposat. Com s'aconsegueix això, tan difícil?

Penso que la resposta a aquesta pregunta és molt senzilla: la il·lusió. Si la música es fa des de les ganes d'aprendre d'allò que ens proposa la música, des de la il·lusió de descobrir noves coses, llavors el temps és un factor no condicionant.

Quan la música es fa des de l'obligació d'haver de fer quelcom “ben fet”, perseguit un objectiu final molt clar, llavors el treball de la música es torna en un procés complex i feixuc, i es necessita, curiosament, molt més temps.

Preparar una obra musical és un treball molt difícil i a vegades fins i tot dur; si aquest projecte, individual o col·lectiu, l'iniciem des de l'imposició de crear un art correcte, llavors aquest treball estarà buit d'intenció i no tindrà sentit final per l'interpret; en canvi, si treballem una obra musical intentant inculcar les ganes de descobrir i superar aquelles dificultats que ens proposa la música, des de les ganes de descobrir com sona una cançó o de saber-ho tot sobre una peça, llavors el treball musical es torna com un caramel per un nen. I el temps deixa d'importar.

"L'entrevista Impossible" arriba fins aquí! No us volem enganyar, però creiem de ben segur que d'alguna manera aquest petit homenatge a la música, les agrupacions polulars, els emprenedors, els animadors, els seguidors afeccionats, el públic, les famílies, els amics i les institucions, ha assolit els objectius que ens havíem plantejat. Però realment el deute el teníem amb el Jaume Gori! Per això hem demanat la col·laboració de tanta gent, tan variada i dispersa per respondre les preguntes que havíem preparat perque ell ens respongués...Els que llegiu aquesta entrevista heu de valorar si ens n'hem sortit! Només us podem dir que hi hem posat l'ànima!!!