Portada - Opinió - Articles - Què passa - Música - Teatre | Revista 81

Un oasi cultural anomenat MUSSART

Recordarem l'any 2020 per molts motius, però indiscutiblement per la xacra que ha significat l'aparició, expansió i punició de la Covid-19 sobre tot el món. Res ni ningú se n'ha lliurat, tothom -d'una manera o d'una altra- n'ha patit les conseqüències. És clar que aquest tipus de “damnacions universals inesperades” sempre acostumen a atacar i desequilibrar -encara més- els col·lectius i els sectors que històricament han sigut més febles o que s'han considerat residuals pels poders fàctics. Un d'ell n'és la Cultura. La Cultura és el sector que històricament ha hagut d'empassar-se gola avall i repercutir qualsevol crisi o factor desequilibrant del benestar d'una societat. Si en condicions normals podem afirmar que té una “mala salut de ferro”, en situacions crítiques com la que estem vivint, podem constatar que es troba en un perillós fil de funàmbul que es pot trencar en qualsevol moment i evidenciar la seva mort a tots els nivells.
Ja no depèn només de governs, conselleries ni regidories per a sobreviure -reitero “sobreviure” com a eufemisme de “malviure”-, sinó de cadascuna de les persones que formem part d'aquest món. La pandèmia de la Covid-19 és una pandèmia no només sanitària sinó tembé espiritual, que ha posat en evidència la situació agònica d'un món mancat de referents, que contínuament necessita crear productes per a ser consumits i cremats en lapsus de temps ímmediats. La Covid-19 mata, sí. Mata el present i mata el futur d'una generació que si no pren consciència del pes que la Cultura i l'Educació han de tenir en la comunitat, veurem com a poc a poc anem tirant enrera, a pas de cranc, cap a una nova incultura il·lustrada en que se'ns imposa les idees a manca d'un esperit crític fonamentat en el coneixement i la saviesa.

Podem viure i sobreviure sense moltes coses, però no sense la llavor de la civilització, sense l'essència que ens ha fet millors, sense l'eina que distingeix l'home de les bèsties, la Cultura. Normalitzem el seu ús i el seu consum; ara és un bon moment. Consumir Cultura no és una despesa, possiblement és una de les inversions més importants que farem a la nostra vida. Pensem-hi. Parlem-ne. Contagiem-nos d'ella; no li tinguem por.

Enguany, com a conseqüència de l'efecte social, sanitari i legal imposat per la pandèmia de la Covid-19, el Festival Mussart ha fet un exercici de responsabilitat i corresponsabilitat amb la societat civil i amb la Cultura, mantenint l'edició però adaptant-la a les necessitats imperioses del moment.
Aquesta petita-gran festa de la Cultura del sud de Catalunya, ha restringit el seu aforament a un límit de 250 assistents -gairebé el 10% del nombre d'assistents a l'edició del 2019-. Al tractar-se d'una situació especial, el Festival Mussart ha adaptat la seva activitat al marc legal i social requerit pel moment sense perdre ni un brí de la seva essència i singularitat. S'ha continuat realitzant en un marc incomparable: l'espai natural de La Mussara, amb un contingut cultural de primer ordre, és a dir, un contingut elaborat detalladament per a poder apropar a l'espectador la millor poesia, les millors actuacions, la millor música i el millor context.

En aquest cas, l'edició d'enguany ha près com a eix principal de la seva temàtica la SUBCULTURA. Sí, la Subcultura com a eina indispensable de transmissió ideològica, musical i artística, gestada no des de les elits sinó des d'un orígen més popular i revolucionari.
La subcultura és un dels fets socials més importants dels darrers 70 anys. La seva existència ha ajudat a entendre la creació de fenòmens com les tribus urbanes, les modes i els corrents de pensament artístic que han aparegut i transcorregut en paral·lel a l'història del món occidental, i que sovint, sense saber-ho, encara continuen formant part del nostre dia a dia.
L'Enric Majó, la Txe Arana, en Joan Carreras, en Joan Masdéu, l'Oest de Franc i la Poetry Company del Mussart, ens han parlat i han musicat al voltant del món dels mod's, dels rockers, dels punks, dels skinheads, de tots els grups de música, dels poetes, dels artistes i dels filòsofs que han articulat i vehiculat tots aquests moviments revestint-los d'una essència i una empremta indiscutible. Hem entès el per què, el com i el quan es van gestar tots aquests moviments i com van influïr -i alhora qui va infuïr-los per a ser creats-. S'ha evidenciat la qüestió sobre si realment només ens trobem davant d'un fenòmen social o si les seves conseqüències han anat molt més enllà i es pot o s'ha de considerar com un fet cultural d'àmbit global.

Un públic respectuós i proactiu amb les condicions especials del Festival ha gaudit i compartit -amb els actors i les actrius- aquest moment tan especial, esperat, distingit, divertit, ple de vida i de bones vibracions que han amarat La Mussara d'esperança i certesa en la Cultura i per la Cultura.
Un cop més s'ha demostrat el coratge i el compromís d'un consistori valent i gens vacil·lant a l'hora de posar la Cultura com a bandera visible i reconeixible de l'esperit dels vilaplanencs i vilaplanenques. I aquest esperit ha traspuat amb escreix en el resultat final del festival. Organització, equip artístic i públic han convergit en un espai d'estima, respecte i difusió cultural sense precedents.

Enhorabona a totes i a tots i llarga vida a la Cultura i al Festival Mussart!... L'any que ve, més!



Francesc Cerro-Ferran