Opinió - Articles | Revista 59

Olives negres sense os

No fa gaires dies, comprant en un supermercat d’una coneguda i exitosa cadena d’origen valencià, vaig topar-me amb un rètol que anunciava “Olives negres sense os”. Es podia pensar que, de fet, estaven anunciant una obvietat, ja que, com és ben sabut, les olives no pertanyen al regne animal i per tant no les podem pas posar al grup dels vertebrats. Però, com ja haureu deduït, les coses no van pas per aquí. El cas és que s’estan referint a aquestes olives negres que van tan bé per posar a les amanides i a les quals, prèviament, han extret el pinyol. De tal manera que els autors dels rètol s’han limitat a fer una traducció del tot barroera de la informació que dóna l’envàs: “Aceitunas negras sin hueso”, i tan amples.

Segurament aquest és un cas anecdòtic, que potser no xoca tant com altres que van sortir a la llum fa un temps: un establiment que publicitava “meló pell de sap (sic)” o un inintel·ligible anunci d’una cadena d’hamburgueseries. Però en tot cas sí que posa de manifest un fenomen molt més general: la poca cura en l’ús de la nostra llengua i la deixadesa que d’aquest fet se’n desprèn.

És evident que en les darreres dècades hem guanyat molt en la presència del català en molts àmbits públics: als mitjans de comunicació, a la publicitat, al comerç, a l’esport,...
També hem de valorar com a molt positiu que grans companyies com les que han comés aquests errors hagin vist com un element favorable la incorporació de la llengua catalana al seu funcionament habitual. No em deixa indiferent quan per megafonia la caixera castellanoparlant de Mercadona crida: “Senyoreta Yoli vingui a lineal dos!”. Cal pensar que, per aquest camí, anem bé.

Però no n’hi ha prou. En llengua a més de quantitat també cal tenir en compte la qualitat. I aquí anem molt justos. La qualitat de la llengua escrita en els usos comercials molt sovint és pèssima, sense que calgui arribar als exemples còmics anteriors. Abunden les traduccions literals del castellà, sense cap respecte a allò que és genuí de la llengua catalana, i les interferències lingüístiques de tot tipus.

En la llengua oral les circumstàncies no són gaire millors, més aviat al contrari. El català parlat ha tendit a l’estandarització via ensenyament i mitjans de comunicació, de manera que s’està perdent la riquesa dels parlars dialectals. Cada vegada és més difícil sentir un nen que diu moixó en lloc d’ocell. Aquest fenomen no és, però, exclusiu del català, també afecta llengües molt més potents com ara l’italià o, fins i tot, el castellà. Però en el cas del català tot això es veu agreujat per la pèrdua de riquesa lèxica, gramatical i fonètica. L’ús dels pronoms febles i d’altres no tan febles en alguns casos és delirant, les vocals es neutralitzen i es desneutralitzen sense cap criteri, l’essa sonora és en vies d’extinció i tota mena de barbarismes s’escampen sense control. En molts casos el català parlat s’ha vist reduït a un trist “catanyol” sense suc ni bruc, una parla sense ànima que serveix per comunicar-se però no gaire cosa més.

En definitiva, sembla que estem salvant la llengua, però quina llengua ens quedarà?

Jordi Serra Ferré

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

14/05/2023Passatemps

Olives negres sense os

Nou usuari

Usuari registrat