Contes | Revista 1004/01/2003

Observació de la realitat

Constituïen una família, Carles, Joan i Maria, molt unida, eren com una pinya encara que alguna vegada, no faltaven petits altercats de germans que s’estimaven. Ai ! de qui intentés separar-los o parlar malament d’un d’ells en presència del altre. Mare i pare es lliuraven amb tots els mitjans que tenien al seu abast pel creixement dels seus fills, treballant per donar-los col·legi i una bona cultura, però un dia desafortunat les coses van canviar: un malentès, i en el fons no havia passat res greu. Es van allunyar d’aquella amistat, que tenien de petits. El Joan es va tancar en banda amb els seus afers de cada dia, el Carles decidí canviar de ciutat per qüestions de treball i la Maria feia front als molts problemes que el destí li havia posat en el seu camí. I llavors ja no tenien temps per veure’s sovint i poder-se explicar els problemes, que sorgeixen a diari, i arribà el silenci.

Es parlaven poc i en les reunions s’anaven allunyant. Els pares sofrien en silenci, i estaven sempre donant tombs a la mateixa pregunta: Perquè? Però s’acostava una data important per aquella família, els cinquanta anys de casats. Així que van començar a organitzar una festa i al ajuntar els seus fills podia servir per estar tan units com ho havien estat sempre quan eren petits. I, d’aquesta manera, poder enfonsar aquell mur que s’havia aixecat incomprensiblement per algun d’ells. Tanmateix, algun d’ells pensava que els altres tenien que canviar la seva actitud. De totes formes, l’amor i l’afecte de cada un d’ells pels seus vells pares, romangué intacte, tan sols faltava una petita empenta per resoldre alguns mal entesos.

I així, al final van arribar a la conclusió que obras son amores i no buenas razones. Els pares se sentien feliços i fixaren el dia de les bodes d’or com una festa molt entranyable pels dos avis. Fou el més bonic jubileu arribar a emvellir junts. Així van pujar els vells per renovar el sí vull, envoltats dels seus fills, joves i gendres i nets en l’abraçada de pau entre llàgrimes de pena i alegria. Començà una festa perdurable. Així que no es pot ser bons fills i estimar de veritat els seus pares sense ser també germans units per un amor igual de gran.

Antonio Díaz Martinez