La nostra gent - Què passa - Entrevistes - Notícies - Portada | Revista 104

Oblidar Gaudí (de 100 a zero)

El passat 13 de juny el Salvador Juanpere va inaugurar una exposició a la galeria Antoni Pinyol de Reus, dedicada al gran arquitecte Antoni Gaudí.
L'exposició "Oblidar Gaudí (de 100 a zero)," és una reflexió artística en què l'escultor ha replicat 101 vegades en guix, la màscara mortuòria del geni, de tal forma que amb cada nova peça es va desdibuixant la cara i la peça que fa 101 és com una pedra qualsevol.
Li vaig proposar d'incloure un article a Lo Pedrís que parlés de l'exposició i em va dir que li fes jo les preguntes que tenia sobre l'exposició, a manera de conversa entre germans.

I aquí teniu la conversa entre els dos germans, la Lídia i el Salvador.

- Salvador, quin és l'objectiu de fer aquesta exposició i com et va sorgir la idea?
L’exposició vol ser un tribut a la memòria de Gaudí, ara que ha fet cent anys que va morir.

I la idea va sorgir per uns quants factors que van confluir. Jo tenia una còpia en guix de la màscara mortuòria que se li va fer quan va morir. Em va venir a les mans fa uns anys, quan un company de la Facultat de Belles Arts em va preguntar: “Mira, tu que ets de Reus, t’interessarà això que hem trobat en un magatzem?”. I tant! Vaig guardar la màscara a l’estudi, en principi, sense tenir cap idea de fer-ne res.

També hi va contribuir la relectura del llibre del Josep Maria Carandell “Gaudí herètic” i el record d’una pel·lícula que es va fer fa anys sobre Mozart, que es va dir Oblideu Mozart i especialment, davant l’absurditat d’aquesta Associació Canònica que el vol fer Sant... Tot això em bullia pel cap i en acostar-se el centenari i anar veient tots aquells actes que s’anaven a fer, especialment a Reus, vaig pensar que estaria bé de fer un projecte que no fos tan populista ni tan festiu i que volgués tocar el moll de l’os, una mica a la contra també d’aquesta vulgarització del Gaudí tan turístic, de marxandatge de parc temàtic, especialment a Barcelona, on el seu èxit està alterant tantes coses...

Vaig pensar... Què passaria si fes cent còpies d’aquella màscara, cent còpies com cent anys fa que va morir?

- I et vas animar a provar-ho. A l'estudi de Sant Cugat?
Sí, tot a l’estudi de Mira-sol, a Sant Cugat. Allà és on tinc els materials i les eines necessàries i on hi passo més temps treballant.

Vaig començar fent còpies en silicona i escaiola. Còpia de la còpia i així successivament, per veure què passava, com podia acabar l'última. La veritat és que anava una mica a cegues. El treball material de còpia rere còpia vol dir que acumula desgast, errors, accidents, distorsions i reduccions pròpies i natural del mateix procés...

Ha estat una peça molt lenta, molt meticulosa, molt pacient, llarga i complicada de fer.

Al final n’ha quedat una forma irreconeixible, una mena de pedra, com si fos un reble (paraula que feia servir molt el nostre pare) del tros.
De fet, he utilitzat el mateix material i el mateix procediment que Gaudí feia servir per fer les escultures que va posar a la Sagrada Família, fent motlles d’escaiola, o sigui que (i amb tota la modèstia) m’hi ha fet sentir proper.

- Per què vas incloure les 10 cases on va viure Gaudí a Barcelona?
Perquè en aquesta exposició he volgut parlar del Gaudí de fora de l’èxit, del Gaudí que no està emborratxat pel turisme, ni convertit en una mena d’estrella del rock, amb marxandatge per tot arreu, especialment a Barcelona. He volgut pensar en el Gaudí artista, creador, que va sortir de Reus i se’n va anar a Barcelona a obrir-se camí i que va tenir dificultats com tothom que té una vocació forta i la vol acomplir. Va viure (abans de fer-se famós) en cases molt senzilles de Barcelona. Hi vivia amb tota la família, que eren nou, per això aquest equívoc “Les cases barcelonines de Gaudí…” És a dir, per on va passar el seu periple de jove estudiant que s'instal·la en una ciutat desconeguda i busca el seu lloc abans “de ser Gaudí.” És a dir, abans de ser famós. Amb això ens hi podem identificar aquells que també hem marxat de casa perseguint un ideal.

- I s’ha exposat a Reus, en un espai privat. Es veurà després en algun altre lloc?
S’havia d’exposar a Reus, evidentment. Els galeristes Pinyol s’hi van engrescar i també la Fundació Reddis amb l’amic Xavier Filella que van voler fer del projecte la seva contribució al centenari. Estic molt agraït a la Fundació Reddis, es van arriscar en un projecte que podria ser polèmic, perquè parlar d’Oblidar Gaudí, a Reus, podria ferir algunes sensibilitats…

Encara no sé si després ho exposarem en un altre lloc, és probable.

-Te’n sents satisfet d’aquesta obra? Per quants diners la vendries?
Me'n sento força satisfet, sobretot ara que la veig exposada i que ha coincidit amb tantes celebracions, escultures, conferències, llibres que se li han dedicat aquests dies a Gaudí. Lo meu - lo nostre, perquè ho he fet amb molta col·laboració- és una proposta molt senzilla austera, clara, sense concessions a l’espectacle ni al populisme festiu.

Bé, pel que fa a la venda, el preu d’una obra sempre és una qüestió molt relliscosa. Depèn del prestigi que tinguis, del que algú estigui disposat a pagar, dels materials que hi hagin intervingut, del temps que hi hagis dedicat, etc. Encara no ho he pensat. Quan surti algú interessat, ja faré preu.

- I el Llibre d’Artista “G” que has fet, com va sortir la idea i per què?
L’exposició és un esdeveniment temporal, i jo volia que aquest projecte pogués quedar més enllà del temps que dura l’exposició. Vaig proposar-li a un poeta de Barcelona, el Vicenç Altaió, si volia fer un poema i en faríem una publicació conjunta. De seguida s’hi va entusiasmar, després vaig parlar-ne amb la Teresa Blanch, que és historiadora de l’art i curadora d’exposicions i també em va dir que faria un assaig sobre el projecte i sobre Gaudí i així va anar. Vam buscar qui ho pogués editar i ha sortit aquest objecte un “Llibre d’Artista” que és una peça que pesa 2,400 kg.

- A Reus, et sents valorat? Hi ha hagut crítiques negatives?
Per ara no. Crec que s’ha entès la idea de l'obra i per ara no hi ha hagut crítiques negatives.

A Reus em sento força valorat. Tant a nivell de públic com Institucional sempre m’he sentit molt recolzat. De fet, em considero reusenc (amb sang vilaplanenca). A Reus hi vam viure molts anys, és on vaig créixer, hi vaig fer els primers contactes amb la cultura, algun amic de l’ànima, les primeres obres, les primeres exposicions… Vilaplana és el lloc de la família, de la terra, de la geologia que ha marcat la meva condició d’escultor.