Notes històriques de Vilaplana

El més freqüent, en aquests casos, és l'atribució, al poble de naixença, d'una antigor superior a la real. A Vilaplana, sorprenentment i curiosa, hi ha molta gent que es pensen, i no s'estan de dir-ho, que no tenim història. Intentarem de raonar, amb la concisió que ens exigeix el poc temps disponible, com és d'immotivada l'opinió que hem cregut oportú de referir.

La gent de La Mussara, encativats, cada vegada més, per la immediatesa d'aquell pla on ja tenim alguns corrals, van decidir d'edificar-hi diversos habitatges aïllats - els "Masos de la Plana" - i un petit poble, més endavant, al qual s'explicava perfectament que posessin per nom Vilaplana.

Segons dades extretes de manuscrits que poden consultar-se a diversos del pobles dels voltants, pot afirmar-se que la fundació de Vilaplana coincideix amb l'any en què té lloc la repoblació de l'Aleixar (1184). Això no priva que també hi ha qui creu inclòs el nostre poble dintre de l'ample terme definit per la carta de Siurana (1153). El fet de ser silenciat al Llibre Verd (del 1276) té una explicació. Com que mancava de municipi, seguia depenent de l'Aleixar.

El primer document on apareix el nom de Vilaplana (un pergamí que es conserva a la Casa de la Vila de l'Aleixar) és de l'any 1297 i diu textualment: "tendit del alexar apud villam planam". També hi ha qui recorda que a l'Arxiu Arxidiocesà de Tarragona hi havia hagut (ara no es troba) un pergamí de l'any 1230 (poc ençà poc enllà) en el qual hom podia llegir: "Joannes emit agrum apud Villam planam".

Tot i que en la presa de possessió del comte de Prades Ramon Berenguer (1324) tots els documents vinculen Vilaplana a l'Aleixar, n'hi ha un de solament vuit anys després (1332) on ja no es parla de cap lligam. ¿Vol dir que Vilaplana era ja un municipi independent? Sigui com sigui, a l'homenatge que el 21 d'abril de 1342 va ser retut, a l'infant Pere (fill igualment del rei Jaume II i nou comte de Prades i les seves muntanyes) van assistir-hi, tot i que l'acte fou celebrat a l'Aleixar, els dos procuradors del nostre Ajuntament (el cognom d'un dels quals, Pere Betjau, encara subsisteix com a renom) designats, la vigília, a dalt de La Mussara, i, per ser més explícits, a l'església.

Un document del 4 de novembre de 1390 fa menció de la capellania constituïda a la parròquia de Vilaplana i posa en clar que Francisco Valcebre, el rector, ho era , al mateix temps de La Mussara. Els erectors del benefici van ser Berenguer Guasch i la seva muller Vidalona.

El 1403 el nombre d'habitants era ja de 60 a 70. Ni que tingui, però, batlle i jurats, continua mancant de prevere exclusiu; i per això el rector de La Mussara se segueix ocupant d'ambdós pobles.

Si del comtat de Prades es pot assegurar que en formà part fins a l'extinció, també se sap del cert, pel que fa a la Comuna del Camp, que mai no hi pertanyé.

Segons un document del 1640, els caps de casa ja ultrapassaven la cinquantena.

El 1596 va ser fundada la Confraria dels Fadrins i el 1691 la del Roser. Temps a venir, la del Roser, sense renunciar a cap dels objectius diguem-ne pietosos, esdevindria una molt eficaç associació de socors mutus.

El 16 de febrer de 1714, tal vegada amb l'intent d'intimidar-los, fou adreçada, als consellers de Reus, una carta en la qual se'ls feia sabedors que s'havia atacat Vilaplana i s'hi havia calat foc pel fet d'haver escollit els patriotes que defensaren les institucions i llibertats de Catalunya. Signava la lletra, en la qual manifesta haver exigit l'acompliment de l'ordre punitiva, el marquès de Lede.

Entre els anys 1736-39 s'edificà l'església actual. El retaule major, d'estil barroc, fou comonat a l'obrador de l'artista vallenc Bonifàs.

El 1775 la vida encara estava voltada de muralla: els actuals darreres.

El 1864, en què el triomf, a les eleccions, fou per als federals, es produí l'aixecament del carlí "Martinet de Vilaplana".

El 15 de març de 1873 ocuparen el poble 200 carlins sota les ordres del comandant Cercós. Se'ls oposaren 14 liberals que s'havien fet forts a l'església.

Les dades precedents, adverades les unes per la tradició i una gran majoria pel testimoniatge d'índole purament documental, han estat revisades per Mariana Vernet i Ferré, vilaplanenca, Llicenciada en Història i possessora d'un abundós material que pensa emprar, segons tenim entès, en l'escriptura d'aquella història del poble que hem trobat i trobem tants cops en falta.

L'esperarem amb candeletes.