Què passa - Activitats | Revista 93

Mussart 2023

Ens esperava un bosquet curiosament verd i silenciós.
La veu timbrada i els ulls inquiets del Joan Magrané: -Confio en els arbres- diu.
Rialles de gent jove col·locant cadires. Simetries.
El quartet baixa del cotxe. Murmuris i abraçades.
Instruments i olors d’herbes boscanes.
La Coia somriu i eixampla els cors.
El públic arriba a glopades.
Els Gerhard i el Joan.
Afinen instruments.
Ens apropem amb les cadires als músics.
Tanquem els semicercles i dibuixem asimetries.
Càmera, periodistes, preguntes...
Un somriure permanent i una mirada atenta: el Pep Magrané,
el Magrané pare, observa tot el que passa.

Sentim la veu clara i dolça de la Coia Ballesté. Comença!

Una entrevista viva i juganera i una proposta de la Coia al Joan: escriure amb notes musicals el so del vent que remou els arbres, els crits dels ocells... els silencis plens.
I sí, ho fa! Un paper amb unes notes que passen de mà en mà.
El Joan compositor desgrana Alguns cants òrfics. Trossets, instruments, moments...

Lluís Castan, Judit Bardolet, Miquel Jordà i Jesús Miralles amb un gest precís i solemne inicien el concert.

La vibració i el so natural de les cordes dels quatre instruments llisquen entre els arbres. Es fonen.
La música s’entortolliga amb la natura.
M’agrada tornar a sentir els petits paràgrafs i els xisclets de les cordes i algun misteri que el Joan no ens ha volgut desvetllar.

I en un moment precís -generosa i audaç-, la natura omple el silenci i es barreja amb els instruments. Un ventet perceptible-imperceptible i lleuger engronxa els arbres i els nostres cors.
Música i vent, a parts iguals, compartint pentagrama.
Els músics interpreten. Aixequen la mirada.

Un gest precís i solemne ens fa entendre que s’ha acabat.

Inoblidable.

Breu silenci.

Aplaudiments.

Magnífic i -és clar-, efímer!
Bell -quasi dolorós-, de tan bonic!

Gràcies, Coia Ballesté Brumós!
Gràcies, Joan Magrané!
Gràcies, Lluís, Judit, Miquel i Jesús!
Gràcies, Quartet Gerhard!

-Tothom hauria de tenir l’oportunitat d’explicar un conte davant del seu poble-.

Diuen estudioses, estudiosos i entesos en el tema, que la comunicació és com una dansa. El llenguatge no verbal és ple de micro moviments imperceptibles a simple vista, emesos pel parlant i rebuts per l’oient. I en l’escolta, de l’oient al parlant.

No només les paraules són les que ens uneixen en aquest intercanvi. Sorgeix, també, un mateix ritme, subtil i compartit: Una dansa invisible.
Ursula K. Le Guin diu: -explicar és escoltar-.

Explicar un conte al teu poble és, doncs, ballar plegats.
Respirar alhora.

Amb aquesta idea van ser convidats els cinc intèrprets.
La sorpresa inicial de ser convidades va quedar enrere aviat.
No eren a primera fila esperant ser tretes a ballar.
Aquest era el repte que van assumir amb tanta il·lusió!

Viatjar al poble de vidre, al poble de les dones teixidores, al poble de les nenes perdudes, al poble de les dones abandonades, al poble de la bruixeria... és viatjar al nostre poble.
Algun trosset de mirall trencat ens reflecteix a nosaltres.
El llenguatge metafòric és engolit àvidament pel cervell. Són contes que inquieten, desvetllen, qüestionen.
Rodoreda no és complaent.

Interpretar és estar disposats a mostrar la nostra vulnerabilitat per poder arribar a l’altre.

Gràcies, Isabel Salvat!
Gràcies, Carme Martí!
Gràcies, Judit Abelló!
Gràcies, Jordi Mateu!
Gràcies, Sílvia Chaparro!

A totes, per la vostra generositat, per la vostra il·lusió i per haver acceptat el repte!

Pintar un text. Pintar les paraules.
La flor màgica, la flor sense nom, la flor ballarina, la flor morta, la flor negra, la flor tendra, la flor vermella i la flor fantasma.

Llegir les flors de la Mercè Rodoreda és un aldarull pel nostre cervell. La imaginació desbordada: les paraules, els ritmes, els colors i les formes...
Escoltar-les és com desfullar flors un dia de vent: volen pètals i paraules.
Per aturar-les, set pintores i pintors van dibuixar olors, colors i formes, cadascú el seu quadre. Sinestèsies. Esborrant amb una goma ben grossa els límits entre la literatura i la pintura.
Com focs d’artifici cada vegada que s’alçava la tela i es mostrava el quadre.
Els -Ooooohs!- del públic.
Les pintores i pintors somreien al costat del quadre.
Feia dies que havien assumit el repte de transformar els mots rodoredians en pinzellades.
En la solitud, a casa, van fer màgia convertint l’intangible en palpable, l’efímer en perdurable.
Ben amunt, al costat de la cinglera, l’Anna pinta en directe la flor negra.
El silenci i la mirada.

Gràcies, Xavier Huguet!
Gràcies, Nati Toral!
Gràcies, Helena Vilanova!
Gràcies, Josep Mariné!
Gràcies, Anna Mateu!
Gràcies, Dolça Mugico!
Gràcies, Adela Blasi!

El sol s’anava ponent, el vent bufava viu i fresc.
Darreres paraules per acomiadar la primera part de la nit.
El murmuri de la gent baixant de les Airasses...

No vaig poder assistir al concert de l’Anna Andreu (se’m va girar feina!). M’han dit veus amigues que va arrodonir aquella magnífica nit.
La força de la seva jove veu dolça. El seu gest precís.
La valentia de saber mirar endintre.
La cura en escollir les paraules i el moment.
La cadència, la respiració, el sospir...

Gràcies, Anna Andreu!

Gràcies a l’home que sap fer-se invisible per captar moments irrepetibles.
Generós, discret, silenciós, sempre atent, sempre disponible.
Gràcies, per la teva sensibilitat!
Gràcies, Jordi Sánchez!

Gràcies a les noies i als nois que van acompanyar els grups itinerants d’un poble a un altre. Per moure 150 persones calia mà esquerra i caràcter. I en van tenir.
Gràcies, Marta, Roger, Jofre, Marc, Martí, Paula, Maria...

Gràcies a les noies i als nois del Camp de treball per col·laborar.

Finalment, gràcies a l’Àlvar, regidor de cultura, i al Josep, alcalde.
Vaig rebre amb molta il·lusió la proposta de dirigir aquesta 15a edició del MUSSART. Gràcies per la vostra confiança!

Gràcies a tot l’equip de l’Ajuntament: Judit, Mireia, Magda, Marc i Doro per la il·lusió abocada, pel treball, per resoldre imprevistos i pel vostre entusiasme!

Un any més hem viatjat a l’inspirador poble de la Mussara.