La nostra gent - Què passa - Entrevistes - Mussart Festival | Revista 69

MUSSART 2017: Entrevista a Sergio Caballero

Si fem cas a la carrera d’èxits que us avala, podríem entendre que aquest hauria de ser un treball més... Quin tipus de repte creieu que suposa per a vosaltres enfrontar-vos a un escenari, amb un públic, ambient i paisatge tan peculiar/especial?

En aquesta segona edició en què hi participo, l'orgull, l'honor i l'alegria de poder formar part d'aquesta sensació viva cultural d'aquestes terres. La celebració cultural de la paraula en comunió amb la natura, en aquest marc incomparable que és la Mussara; és un privilegi. I més encara poder compartir els versos d'Estellés amb un públic tan entregat any rere any. Un diàleg a tres bandes: espectador-recitador-espai.

A Vilaplana hem sentit alguna vegada que és un “poble de bufada” en el sentit que les coses no ens duren massa, no obstant Lo Pedrís, com a revista trimestral de petit format i abast, ja fa més de disset anys que sobreviu en aquest entorn. El Mussart aviat en farà deu. Quina vida li augureu?

De f(c)erro després de tantes edicions! Vaig tenir el privilegi de formar part l'any passat, amb Calderón de la Barca, de la història del MUSSART; i repetir aquest any de nou, em fa sentir afortunat. Qualsevol que puja aquí dalt es queda impressionat amb l'etern paisatge, de la seva força... de la gent que fa d'aquesta celebració un únic i especial moment suspès en el temps. I formar-hi part és molt emocionant!

Ja gairebé no queda ningú que hagi vist vida al poble de la Mussara... Per aquest motiu el fet de crear sobre l’enderroc i fer-nos somiar arquitectures imaginades més enllà per fabricar sensacions sobre aquesta boira (tan nostra) sempre ens ha omplert molt. I vosaltres n’heu estat els transmissors. Com valoreu aquest “fer renéixer” un poble abandonat, ni que sigui per un dia?

Un formigueig màgic. Tot el que envolta aquest dia és màgicament especial. La peregrinació del públic fins a dalt de tot, els versos en boca dels rapsodes, el silenci dels arbres, la vida en els ulls de tots els que escolten tots els autors que recitem fa que ressuscite fins l'última pedra més adormida... i tot això amb la celebració final del sopar de germanor que acabem compartint sota el cel net i ampli de la Mussara. Això és vida! Això és sentir-se viu! Així que el cor de la Mussara continua bategant fort gràcies a vosaltres i als qui en formem part.

Estem acostumats a veure-us a la televisió o als escenaris. En aquesta ocasió ha estat diferent: tots plegats, públic i actors, hem anat a l’escenari junts i hem gaudit tant del que hem sentit com del que hem vist. Creieu que cal apropar el públic a la literatura més enllà dels escenaris, tal com ens ha intentat embruixar el Mussart?

Sí, i és necessari. I vosaltres sou el testimoni més clar de la necessitat de continuació. Nosaltres sense vosaltres no existiríem. Treure al carrer (a la natura) la poètica d'altres èpoques que convergeixen amb generacions diferents amb un espai tan únic, fa que es barregen èpoques distintes que el fan (i faran) atemporal i anacrònic, i això és una cosa que hem de mantenir entre tots els que hi som per fer-lo perdurar per als que vindran al darrere. D'aquesta manera aquesta necessitat es farà necessària. Anem a per 10 anys més!!

Carme Maigí

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

MUSSART 2017: Entrevista a Sergio Caballero

Nou usuari

Usuari registrat