Montserrat Martorell Mariné (La Montserrat Joaquim), 78 anys, jubilada

Ha estat més fàcil del què em pensava: Hem conversat, i la conversa ha anat creixent i guanyant pes, brillant en silenci, desvetllant-me racons d’una memòria portentosa. Quan sortia de casa de la Montserrat no he pogut obviar de mirar la botiga i recordar-ne l’olor, la sang presa i les peces de carn, i la mestressa rere el taulell..., pensava que n’havia tret una entrevista petita, escassa. No ha estat fins que n’he fet la transcripció, que hi he detectat la veta. Espero i desitjo que hi pugueu apreciar el gust càlid i agradable del solatge del bo que el pas del temps ens va component, dia a dia.

“Ara, si ho expliques, sembla que no pugui ser, que sigui com un cuento... Com que teníem tan poca cosa, fèiem pel què teníem, estàvem fets d’una altra manera. I ara et vas adaptant al que et trobes..., però em sembla que amb menys també passaríem...; Però ara ja, qui ho atura?”

Com recordeu la Vilaplana de la vostra infància?
Sortíem a jugar pels carrers: a corda, a amagar (per les cases)... amb ben poqueta cosa en teníem prou! Els carrers eren de terra i pedra. A la placeta de cal Teodoro fèiem basses a l’abeurador: teníem l’aigua molt a prop. A part de les hores d’anar a col•legi, hi érem moltes hores al carrer, només sortir de l’escola ja ens veus a tots i totes a jugar!

Per cert, com recordeu l’escola d’aleshores?
Realment molt senzilla. Era una sala de ca la Pepita Júlia. Hi anàvem només noies soles. El cert és que anàvem bastant rectes ja que la senyora Maria ens feia anar dretes! Tot era en castellà, allevòrens era així! Cada vegada que parlàvem en català ens feien pagar cinc cèntims! (que ens deien que eren per les missions..., i ens ho crèiem!).

Tot i que no hi teníem gaire coses per jugar, érem felices i també ens ho passàvem bé! Fas pel que et trobes!

El temps de lleure i les maneres de jugar i entretenir-se han canviat molt. Què recordeu que fèieu en aquell temps?
Després del col•legi anàvem cap a ca la Carme Clàudio a cosir. Hi anàvem totes; era aquest sistema: totes les noies (érem una bona colla!) fèiem brodat i labors i preparàvem el nuviatge, per quan festegéssim. Fèiem llençols, estovalles, coixineres, etc.

Quan ja vam ser més grans, recordo amb molt de tendresa l’anar a menjar la mona. Entre naltros mateixes ens dèiem “Xiquetes, què ens posarem?” Ai! Tot i així érem felices! Érem una colla d’amigues (la Maria Planot, la Núria Bidó, la Maria Domingo, la Teressita i la Roser Paca) que sempre ens ho vam passar molt bé! Quasi tothom anava al mas de Mariné, era una cosa natural! No calia preguntar on s’anava! De fet, aleshores el mas estava més cuidat que no pas ara; també és cert que als amos els agradava que hi anéssim, ja que la gent també es comportava més bé que ara... Preníem el berenar, un tros de mona i feliços!

De més grans, anàvem a plegar avellanes quan era el temps i a espigolar fins que ja no se’n veia ni una... I si en trèiem algun centimet, ens compràvem roba!
Tot plegat ja veus que és totalment diferent d’avui en dia!

També hem de dir que han canviat (i molt!) la Festa Major i altres celebracions que abans eren molt esperades, què ens en podeu dir al respecte?
La veritat és que jo no era massa balladora i no era massa del ball. Per les cases se celebrava tan bé com es podia... Amb els menjars, si es tenia un pollastre de casa o si era una altra cosa, cada casa feia el que podia...

Per Nadal, qui més qui menys es feien ells mateixos els torrons. Naltros portàvem una o dues barres amb les ametlles trencades que havíem baixat a cal Padreny. Abans es baratava molt; la mama devia tenir feina i ho fèiem així...

A les Festes Majors es mirava de fer igual. Abans, com que no se'n tenien, es feia més cas de les coses!

A més a més, malgrat la prohibició, tot es feia en català, no és així?
Tot es feia en català, fins i tot la doctrina. A més, mai s’havien ballat tantes sardanes com allevòrens! I ja veus ara com està tot, ara estan com mig mortes! Ballar sardanes ens agradava molt a tots, n’hi havia de molt boniques i sobretot quan veies qui sabia comptar!

Aleshores, quina diferencia trobeu que hi ha entre el que vau viure i el que veieu que estan vivint els vostres fills. Realment podem dir que avui estem més bé que abans?
A veure, de gana no en vam passar..., el problema el tenien els pares, que havien de fer amb el que tenien. Ara, si ho expliques, sembla que no pugui ser, que sigui com un cuento... Com que teníem tan poca cosa, fèiem pel què teníem, estàvem fets d’una altra manera. I ara et vas adaptant al que et trobes..., però em sembla que amb menys també passaríem...; Però ara ja, qui ho atura?

Ara poden estar bé amb tot el que tenen però naltros, amb el poc que teníem també érem feliços. Si els Reis et portaven una joguina, ja era molt! T’adaptaves, ja que portaven poqueta cosa..., la capseta de colors, els llàpissos, la bossa d’anar al col•legi. Sempre eren coses de servei. Recordo un any que a la Roser Paca li van portar un Nen Jesús maco preciós (ves que potser més que el de l’Església!) i a mi un de petitet que també estava força bé... (encara el tinc!) Va ser l’any que els Reis van passar pel carrer (abans sempre havien deixat els regals i les coses als balcons o les passaven per les finestres) i, com que no hi havia cavalls, anaven en mules; i els patges, amb el camió del Mario, ens van anar deixant els regals per les cases (com es fa ara). Però només va ser aquell any!

El període de la vostra vida dedicada a la botiga va ser prou llarg, què va representar per a vostè i la vostra família?
Quan vaig posar-me a la botiga jo ja tenia 35 anys, mentre que el Sebastià ja hi va néixer... Clar que si no hagués fet la carnisseria, hauria hagut d’anar al tros o fer confecció com d’altres noies. El cert és que m’ho vaig trobar fet i va ser tot plegat més fàcil. Em vaig haver d’espavilar una mica amb la canalla, però el Sebastià em va ajudar molt, quasi tot ho feia ell!

Ens podeu fer cinc cèntims d’alguna anècdota o vivència que ens vulgueu explicar?
Jo hi estava molt bé a la carnisseria. Una vegada jubilada ho vaig trobar molt en falta! Sobretot per la companyia que feia parlar amb les dones.

Matàvem el be que ens pujaven de Reus i l’engreixàvem a casa, i quan s’acabava, en matàvem un altre (ho feia el Sebastià). De cop, però, veníem gallina; encabat van venir els pollastres i la vedella; i quan va plegar la Jacinta, vam agafar el tocino. Abans, quan érem petits, només es venia be i gallina.., les coses, però, han anat canviant. Les gallines ens les portaven de les cases. La gent tenien gallines, pollastres i ous per les cases.

Per acabar, i atenent a la relació que Lo Pedrís va establir amb vostè i bona part de les seves amigues de la infantesa en la recuperació del conte de La Blancaneus, no ens podem estar de demanar-li que ens expliqui què en recorda amb més afecte.
De jovenetes fèiem teatre a la Sala Parroquial. La que més recordem és la Blancaneus, perquè era en vers i vam disfrutar molt assajant-la a ca les Quimetes i a cal Morell! La van escriure (en català!) la senyora Lola (que també havia fet un drama: “La tragèdia al cim”) i la seva germana Maria. A més, elles, per fer-ho encara més bé, van dir-li a l’Octavi (el germà del Paco Sagal, que ja assajava els Pastorets i el teatre) perquè ens ajudés. Això va fer que quedés encara més bé. Érem una bona colla, no només de la nostra edat, n’hi havia de més grans i de més petites. Vam assajar molt de temps..., tant que totes sabíem els papers de totes les altres...

Em quedava pendent l’agraïment que, personalment, volia rendir a la Montserrat i a la “colla d’amigues” que em van ajudar a recuperar el Conte de la Blancaneus. Aquella il•lusió que vam imprimir en aquell repte (impossible!) he mirat de transmetre’l en aquesta entrevista. No sé si l’efecte aconseguit ha estat el pretès, doncs mirar de recuperar i transportar al nostre present, tan canviant, ni que sigui un pessic d’aquells temps és més feina d’historiador que no pas d’entrevistador. Valgui la present a modus d’homenatge al temps, a la memòria i a la realitat d’un poble que, tot i ser petit, alberga grans humanitats.