Entrevistes | Revista 5105/03/2013

Montserrat Bidó Bidó, mestressa de casa

La nostre convidada d'avui ha viscut més fora de Vilaplana que al poble, però és tan vilaplanenca com el que més. De seguida va accedir a fer aquesta entrevista i ha volgut aprofitar l'avinentesa per fer un petit homenatge a una època i a uns amics, facilitant-nos una fotografia antiga.

“Vilaplana, en el meu record, la veig petita, acollidora i molt bonica.“

I aquesta fotografia?
Sempre m'ha agradat molt. Era un dia d'estiu de deu fer uns 25 anys ! La Maria Mundeta i jo veníem de ca l'Olla a buscar unes coques de recapte. Va ser el sopar que vam fer a casa d'ella, on ens esperaven el Pepito, l'Ezequiel i el Josep, el meu marit.

Vostè és filla de Vilaplana, però es podria dir que gairebé també ho és de Barcelona. Des de quan hi viu?
Tenia 18 anys quan hi vaig anar per viure amb l'àvia. I ja no me'n vaig moure.

Quins records en té d'aquella primera època?
Recordo que em cridava molt l’atenció veure passar el tramvia pel carrer i el soroll que feia.

Què li sobtava més de Barcelona?
Els carrers tan amples i tants cotxes circulant.

Amb el Josep, el seu marit, van formar una família nombrosa i, per això, no devia tenir temps d’enyorar-se del poble.
De fet, no m’enyorava del poble perquè hi venia molt sovint.

Cada quan hi venien?
Quan el meu marit era viu hi veníem aproximadament cada 15 dies. Actualment hi vinc en les dates festives i quan els meus fills m’hi poden acompanyar.

Vostè és filla del Pepet Bidó, que durant molts anys va ser el fuster de Vilaplana. Quins records té de la seva fusteria?
Sobretot recordo el soroll de la serra de motor i del martell i que cada vespre, quan la gent tornava del tros, la fusteria era un punt de reunió per a tots els homes.

Quins records té dels seus pares?
Molt bons. Era una parella molt unida, molt alegres de caràcter i, amb el meu germà Josep, érem una família molt ben avinguda.

Què ens podria explicar, en general, de la seva joventut al poble?
Ens ho passàvem molt bé anant a les festes majors dels pobles veïns, com la de l’Aleixar o la de La Mussara.

Com eren les festes de llavors?
Eren molt senzilles, feien una missa a l’església, s’estrenaven els vestits per a la festa i, si podíem, anàvem a fer un vermut i a la nit ballàvem amb les cançons de l’orquestra.

I després es va casar amb el Josep Aymamí...
Si, era un bon home, que tenia molta passió per la seva família, per aquest poble i per la fotografia.

Els seus fills ja són grans i alguns l'han fet àvia. Quants néts té?
Tinc 11 néts, de totes les edats. El més gran té 26 anys i la més petita en té 6.

Als més petits de la família els agrada venir al poble?
Si, els encanta, siguin petits o grans. Passen part de l’estiu al poble i fins i tot alguns ploren a l’hora de marxar.

Té casa a Vilaplana i és pràcticament al mateix centre. Què es veu de Vilaplana des del carrer principal?
Un carrer molt llarg i empedrat que m’agrada molt i el campanar de l’església, que és imponent.

I des de Barcelona, des de la distància, com es veu Vilaplana?
En el meu record, la veig petita, acollidora i molt bonica.

La Vilaplana ha anat canviant amb el temps. Com veu aquests canvis?
Positius, veig que Vilaplana ha anat creixent com a poble.

Com li agradaria que fos la Vilaplana del futur?
Que es vagin millorant els petits problemes que puguin sorgir, però sense perdre l’estil i la fisonomia del poble.

Per acabar, voldria comentar alguna cosa que no hem anomenat?
Hi ha una cosa que m’agradaria comentar, és que no m’agrada que hi hagi cotxes aparcats al carrer Major, el fan més estret.
I finalment, vull donar una abraçada a tots els vilaplanencs i vilaplanenques.