Notícies | Revista 1404/12/2003

Miquel Martí i Pol, el poeta del poble (1929-2003)

TORNA NADAL

L’arbre desvetlla sons i el vent escriu
Ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tol és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i Torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
Mentre amb el gest afavorim la guerra?

Per preservar la veu

Quan el passat 11 de novembre els mitjans de comunicació van donar la notícia de la mort d’en Miquel Martí i Pol, moltes de les persones que l’havíem conegut a través de la lectura dels seus poemes ens vam sentir en certa manera orfes, talment com si haguéssim perdut un ésser molt proper i estimat.

Miquel Martí i Pol, home i poeta.

Neix a Roda de Ter (Osona) el 1929, fill d’una família obrera. Fa els estudis elementals a l’escola parroquial i als 14 anys comença a treballar d’escrivent en una fàbrica de filatures del seu poble. Als 19 anys pateix una tuberculosi pulmonar que l’obliga a posar un any al llit, temps que dedica a llegir i decidir-se fermament per la pràctica literària.

Al 1953 guanya amb Paraules al Vent el premi de l’Ossa Menor. És durant aquesta època que pateix una crisi existencial i religiosa que es resol amb la descoberta de la societat i de les persones que l’envolten.

Fins a inici dels setanta la seva poesia té un caràcter realista, compresa amb la base social de la qual forma part i denunciadora d’opressions que es manifesten en llibres con El poble (1966) i La fàbrica (1972).

Al 1970 li és diagnosticada una esclerosi múltiple, que progressivament li va afectant el moviment i la parla. Vint-i-set poemes en tres temps (1972) és el primer llibre que reflecteix el procés de reflexió de la malaltia. El 1975, atret per les noves circumstàncies polítiques, es lliura de nou a la literatura: Estimada Marta (1978) i L’àmbit de tots els àmbits (1981) en són les manifestacions més destacades.

El 1984 torna la crisi, produïda per la malaltia i la mort de la primera muller. L’autoanàlisi i la reflexió d’aquest moment queden reflectides en l’obra Llibre d’absències (1984-85).

El 1987 publica Els bells camins i s’accentuen, altre cop, les ganes de viure i la importància de l’amor. A partir però d’aquesta data, el ritme d’escriptura de poemes s’alenteix considerablement i esdevenen llargs intervals de silenci.

El poeta se sent vell i percep una sensació de desconcert entre la seva voluntat i els fets personals i col·lectius que l’envolten con es veu a Temps d’interluni (1990), Suite de Parlavà i Algú que espera (1991), Un hivern plàcid (1994) i Llibre de les solituds (1997), si bé en aquest darrer s’introdueix un cert to irònic que li donen un sentit de novetat.

De la seva poesia en destacaria dos trets: la capacitat per aprofundir en els temes més íntims i personals (l’amor, el del temps , la mort) i el joc hàbil amb les paraules per arribar a tot tipus de públic.

No cal massa esforç per entendre la seva obra. Només cal relacionar-la amb la vida honesta que ha portat, amb les alegries i les penes de la gent del carrer i amb el compromís de denúncia infatigable davant tot tipus d’injustícies. És així com en Miquel Martí ha estat capaç d’arribar a un sector de la població molt més ampli d’allò que és habitual en poesia.

Aquesta tardor, infants, joves, gent gran, obrers, intel·lectuals... tot un poble ha perdut un gran home, un poeta que ens ha permès descobrir alguns dels millors secrets de la llengua per arribar, amb senzillesa, al fons dels sentiments.

Marta Cañellas

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

12/08/2023Recerca, Cuina, Portada

Miquel Martí i Pol, el poeta del poble (1929-2003)

Nou usuari

Usuari registrat