L'última pixarada

El Joan Moreno de Vilaplana va tenir la malaltia de les febres i el doctor Marc li va recomanar que, per posar-se del tot bo, hauria de passar una temporada a la muntanya; i com que a la Mussara eren molt amics de la família de cal Cassoles, i a cal Cassoles no hi vivia ningú, es van entendre, i van pujar a recuperar-se allí. El Joan Moreno, la seva dona i el seu fill, que també es deia Joan, i jo, Josep de ca l' Esteve, més o menys de la mateixa edat. Ca l' Esteve i cal Cassoles eren cases veïnes, per tant de seguida ens vam fer amics inseparables, tots els dies els passàvem junts, jugant i passejant.

El Joan (pare) en poc més de tres mesos es va recuperar de la molèstia, i va coincidir en l'època de plegar avellanes; com que el Joan i jo érem tan amics, la família Moreno va demanar als meus pares que em deixessin anar a Vilaplana a casa seva a passar uns dies amb ells, i al mateix temps a plegar avellanes. I com que el meu pare de tant en tant anava a Reus a comprar, van donar el consentiment que anés amb ells a Vilaplana i el dia que el meu pare anés a Reus, em recolliria i jo un altre cop cap a la Mussara; però amb una gran experiència i uns dies de gran satisfacció inoblidables.

Als vespres, després de tornar del tros de plegar avellanes, anàvem pel poble i ho passàvem molt bé amb els amics. Jo de seguida em vaig fer amic amb molts d'ells... el Ferranet, el Sebastià Gori, el Jaume Manco, el Pep Serru, el Llorens (fill del Dr. Marc), el Tomàs Bigorra de cal Serres, el Jaume Ritu, i a més amb moltes famílies del poble, que pel sol fet de ser dispeser de cal Moreno, em van dispensar una gran estima.

La casa de cal Moreno m'impressionà al veure-la tan endreçada; molts mobles nous i tot molt ben ordenat, em va fer l'efecte que era una de les millors de Vilaplana.

En aquells temps a moltes cases de Vilaplana, per no dir totes, tenien el costum que l'habitació de matrimoni i el menjador nou el conservaven sempre intacte, com una peça de museu. Quan em van ensenyar la casa i vaig veure aquella brillantor dels mobles tan elegants... i tant l'habitació de matrimoni com el menjador em va semblar que estava somiant.

El matrimoni dormia en una habitació en bon estat, però antiga, i menjar també menjaven al menjador vell. El menjador nou i l'habitació nova només era pels grans esdeveniments, d'amics o familiars i festes majors.

El Joan (fill) i jo dormíem junts al seu llit.
I vet aquí que el dia abans que passés el meu pare a buscar-me, el Joan (fill) estava una mica constipat i tenia unes dècimes de febre, i perquè no me l'encomanés em van fer dormir a l'habitació nova i em van dir que dormís bé, ja que demà només aniríem a un tros molt a prop del poble a collir dos o tres cistells de préssecs perquè els repartim a tres o quatre famílies de la Mussara de part seva, com a agraïment (que per cert els préssecs eren boníssims, encara que en aquell temps no s'ensulfatava res).

Jo quan em vaig veure sol en aquella habitació, les cames em tremolaven, no sabia com posar-me al llit, no obstant això vaig dormir tota la nit d'una tirada. lL'endemà, quan em van cridar per esmorzar, vaig tindre una gran alegria per tots els dies que vaig estar a cal Moreno, ¿no sabeu per què?... doncs ara us ho dic. La meva naturalesa era molt fluixa i a les nits alguns dies s'obria l'aixeta del sortidor, però durant l'estança a cal Moreno no es va obrir cap dia, així que quan em van cridar per esmorzar estava tan bé al llit que em vaig dir faré una estona més, i es veu que em vaig adormir un estona i l'aixeta del sortidor es va obrir i adéu l'alegria. Vaig tenir tal disgust que no sabia on anar, m'hauria volgut fondre. L' impacte va ser tan fort en la meva naturalesa que, als 12 anys i al llit, aquesta va ser l'última pixarada.