Narrativa | Revista 4115/09/2010

L’última nit d’estiu del 1980, a Vilaplana

Era l'última nit d’estiu del 1980. El cel s’havia tenyit d’un gris cendra tan fosc que no deixava passar la claror de la lluna ni la de les estrelles. Tan sols una llarguíssima corrua de fars de cotxe il·luminava la foscor del paisatge, en aquella nit tan especial per a nosaltres. Des de dalt del turonet del bosc de l’Olla estant, albiràvem astorats, i satisfets alhora, aquella infinitat de cuques de llum que, lentament i en llarga processó, ascendien i ascendien per la serpentejant carretera en direcció al nostre poble.

Arribat el capvespre, la nostra feina, dins del col·lectiu de joves als quals pertanyíem, era intentar guiar una part del trànsit en direcció cap al camí vell de la Selva perquè els cotxes aparquessin a un voral del camí o a l’esplanada del camp de futbol que havíem habilitat. Però, a poc a poc, i a mesura que arribava l’hora assenyalada, s’anava apoderant de nosaltres una sensació de certa angoixa perquè ens semblava que ens seria impossible acabar mai la nostra missió ja que només veiem ascendir llumenetes de cotxes i més cotxes. Per una banda, sentíem alegria i satisfacció ja que això volia dir molta gent i que el concert seria un èxit. Però, per l’altra, també estàvem preocupats perquè aquella gentada, mai vista en un poble tan petit com el nostre, podia desbordar-se en qualsevol moment.

Unes hores abans del concert, durant tota la tarda, mentre netejàvem l’hort, muntàvem l’escenari, organitzàvem el bar, segellàvem les entrades, ultimàvem els preparatius... el cel s’havia anat enteranyinant i alguna que altra gotellada de forma intermitent havia fet acte de presència. Si continuava així, hi havia el perill de que el nostre somni, pel qual tant i tant havíem lluitat amb tota la il·lusió del món des de feia molt de temps, se n'anés en orris per culpa d’una inoportuna pluja.

Però, des que havíem començat aquell meravellós i inconscient projecte de portar música de fama internacional al nostre petit i reclòs nucli rural, tenia la sensació que algú o alguna cosa estranya movia els fils del nostre destí i posava a prova el límits de les nostres forces. Tanmateix, quan arribàvem a un punt límit, allà on ja semblava que no podíem més i que malauradament hauríem d’avortar-ho, tot just llavors l’atzar reconduïa la situació per protegir-nos i poder continuar endavant.

Per això tan intangible i eteri, o per la nostra força de voluntat, o per la unió del nostre grup, o per persistir i persistir malgrat les dificultats, o per simple tossuderia... fos el que fos, volíem creure – érem molt joves- que res de res, ni l'amenaçadora pluja, ni els xiulets del públic impacient per sentir aquell esperat concert, ni la mala bava d’aquell representant usurer del cantant, que només pensava en els seus diners i que ens havia pres el pèl des que vam negociar aquell espectacle musical, ja feia més d’un any al Palau d’Esports de Barcelona, ni la pèrdua del tren per anar a París a convèncer al cantant a casa seva, ni el període militar d’un company que no podia pujar a cap avió per anar a l’estranger, ni la suma important de diners que havíem de reunir per poder pagar-ho tot... impediria que la música omplís de llum i color cada racó del nostre poble en aquella darrera nit d’estiu que avui recordo.

Només faltaven uns quants minuts per l’hora assenyalada i els nervis s’anaven apoderant de nosaltres. De sobte, no vaig poder més i li vaig dir al meu company amb el que aparcàvem cotxes:
- Nen, marxem a l'Hort del Savall a veure com va tot?
- Sí -va dir-me.

A mesura que avançàvem i que veiem el camí, la carretera, els vorals, els carrers... plens de cotxes i de sentir el murmuri i excitació d’aquella gernació, l’alegria ens envaïa del tot. Aquesta joia encara va ser més aclaparadora quan, al baixar les escales de pedra de l’hort del Pep, vam contemplar aquella esplanada repleta de gent i més gent esperant anhelosa que comencés aquell concert que tanta expectativa havia generat arreu. Un altre company del Col·lectiu Llibertari, en veure’ns entrar, va exclamar, amb la felicitat reflectida a les nines dels ulls:
- Quina passada nois, hem venut més de 3500 entrades. Aquí no hi cap ni una agulla.

Que bé, vaig pensar, ja que a més de l’èxit a nivell de grup, també havia guanyat, junt amb un altre camarada, gràcies a una juguesca sobre la quantitat d’assistents, un suculent sopar a Can Bosc de Cambrils.

Malauradament, la cosa es complicava més del compte ja que passava de l’hora concertada per l’espectacle i, a poc a poc, el públic i el cel es començaven a impacientar i en qualsevol moment tota la nostra felicitat es podia convertir en drama. Llavors, s’acostà un altre company, que portava personalment les negociacions amb el mànager, i ens anuncià:
- L’Ibarrondo dels collons, ja ens l’ha tornat a jugar. M’ha dit que fins que no tingui tots els diners que no començarà el concert.
– Què dius? No pot ser que sigui tant cabró -vam contestar.

Així va ser com tota aquella colla de joves d’entre 15 i 21 anys, que havíem organitzat aquella moguda, vam sofrir una de les hores més llargues del món.

Tanmateix, per sort, aquella havia de ser la nostra nit, una nit inoblidable, mai vista i, fins i tot, jo afegiria que històrica. Els àngels del cel van aguantar-se els pixats, el representant -després de més d’una hora de tensa i amarga espera- va rebre escrupolosament els diners que havíem pactat i aquell famós cantautor de barba blanca va desplegar un dels concerts més brillants que hom recorda a la nostra vila... i que principià així: Avec ma gueule de métèque...!

Era l’última nit d’estiu de 1980, i aquest 20 de setembre de 2010 es va complir el 30è aniversari.



Aquest breu relat -basat en fet reals, sobre algunes de les sensacions, imatges i anècdotes, que crec recordar d’aquella màgica nit del concert de Georges Moustaki, que es va celebrar el 20 de setembre de 1980 a l’hort de Cal Savall, i que vam aconseguir tirar endavant el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, gràcies a l’esforç i a la ferma voluntat de lluitar i de persistir i persistir en allò que creus- pretèn ser un petit homenatge o recordatori per a totes les persones que d’una manera o d'una altra hi van col·laborar.


Pitxi.
A Vilaplana, 20 de setembre de 2010

Pitxi



+ Publicar el meu comentari