Opinió - Editorial - Butlletins | Revista 75

Lo Pedrís 75 (abril 2019)

L'Editorial del Pep

Des de les Beceroles de Lo Pedrís, l’editorial sempre va estar reservat al nostre company de redacció Josep de Las Heras Juanpere. Ell va ser el primer president de la revista i com a tal li pertocava l’honor d’escriure-la. Fes fred o calor, estigués enfeinat o no, es trobés lluny o a prop... des de l’octubre del 2000, no va faltar mai a la seva cita trimestral. Els seus lectors van rebre puntualment l’opinió que la redacció havia consensuat i que ell sabia copsar en poques línies. Aquesta primavera de 2019, en aquest número tan especial en què commemorem 75 Pedrissos, dissortadament ja no podrà escriure-la més perquè ens ha deixat orfes del seu bon humor i de la seva fraternal companyia.

En aquests moments es fa molt difícil expressar els sentiments que encara afloren i que suposen un tràngol trist i difícil d’assumir. La pèrdua del Pep, prematura i sentida, arribava de forma abrupta el dia u de febrer passat. L’equip de redacció s’ha sentit sempre embolcallat per la seva ombra protectora, que ens donava confiança i força per superar qualsevol adversitat. Tenia un tarannà alegre, empàtic i una predisposició positiva que facilitava la cohesió del grup. Entre tots nosaltres, no volia destacar amb veu de tenor, sinó que treballava i ajudava com el so constant d’un bon contrabaix que marca el ritme precís perquè flueixi el so harmònic de l’orquestra.

Nosaltres ens coneixem des que érem joves, quan compartíem sopars i tertúlies als estius a la placeta de la Riba, on hi vivia l’avia de la Rosa, la Sra. Juanita, que era veïna i amiga dels meus avis paterns. També havíem jugat alguns partits de futbol junts, amb la UE Vilaplana. Destacava per ser un defensa explosiu i ferreny, difícil de superar. Però no havíem compartit una iniciativa plegats, durant tant de temps i de tanta feina i implicació, com els dinou anys que hem estat junts a Lo Pedrís.

Recordo amb afecte aquell estiu del 2000 quan va començar l’aventura d’aquest projecte cultural comú. Llavors el Pep era President del Casal Vilaplanenc i em va proposar d’entrar a la junta perquè volia aires nous. Tenia unes ganes infinites de fer moltes coses pel poble. D’entrada, li vaig dir que no volia formar-ne part per diversos motius que ara no venen al cas. Ell no es va donar per vençut i va insistir amb aquell poder de persuasió que només tenen els bons viatjants com ell. Em va preguntar: -Què et sembla si intentem tirar endavant una revista al poble, on hi tingui cabuda tothom ? Jo feia poc que havia tornat a viure a Vilaplana i aquella proposta em va semblar tan il·lusionant i atractiva que m’hi vaig implicar en cos i ànima fins al dia d’avui.

Si algú es pregunta com, per què o qui va començar Lo Pedrís, cal recordar-li que la idea embrionària d’una revista del poble i pel poble va ser concebuda per ell. Després van venir les assemblees per triar el nom, per decidir els continguts, la forma, l’equip de redacció, la maquetació i impressió, el nombre d’edicions a l’any, el funcionament, l’economia, com captar socis i publicistes, els correctors, la distribució, la fototeca... els concerts, les xerrades divulgatives, la pàgina web, el vilaplanenc de l’any... Tot el que avui sembla tan fàcil i normal però que es fonamenta en una feinada de molts anys i la implicació i l’esforç de totes les persones que hi han col·laborat.

Des del primer dia, entre totes i tots vam tenir clar que havia de prevaldre el model participatiu i igualitari per edificar el nostre model de revista. Que qui s’hi impliqués havia de tenir les portes ben obertes per proposar i fer lliurement el que volia o podia, com si fos un més. Tots havíem de remar junts. Tant s’hi val si era d’una tendència o d’una altra, si era del poble o de fora vila, si era més Hippy o més Mod. Amb aquest esperit plural i obert, any rere any i número a número, hem anant aprenent a treballar junts i a consolidar-nos com revista de la qual n’estem orgullosos. Lo Pedrís no va néixer del no res sinó que entronca amb altres butlletins d’informació del poble que ens precediren, però mai ha volgut perdre l’ànima primigènia que ens va aglutinar quan començàvem. Perquè com bé deia el Pep en el seu primer editorial:

“Aquests fulls que ara teniu a les mans són el fruit de les inquietuds de molta gent del poble que han volgut tirar endavant aquesta iniciativa. Lo Pedrís és un lloc de trobada, on la gent diu la seva (...) Volem un diàleg obert i plural, i que se’n parli a casa. Volem sortir de nou a Lo Pedrís per continuar reflexionant, xerrant i perquè tots i puguem dir la nostra”

Pep, apreciat amic nostre, ha plogut molt des que vam començar junts. Entre tots hem compartit mil feines, reunions, venut molta loteria, escrit molts fulls... Les filles i els fills s’han anat fent grans. Hem anat perdent companys pel camí i n’hem incorporat de nous perquè les persones, les coses, els temps... són canviants. Malgrat tot, aquell projecte comú continua endavant com tu somiaves enarborar, des del principi. Si pel camí perdem l’esperit col·lectiu, tolerant, crític... i l’entusiasme que ens va aplegar, caldrà plantejar-se si val la pena continuar o bé cremar-ho tot per ressorgir de les cendres i fer foc nou.

Sigui com sigui, ara ens has deixat orfes del teu editorial i sense l’escalf i l’alegria de teva Companyia Il·limitada, i ens colpeix profundament. Estiguis allà on estiguis, volem imaginar-te dalt d’un escenari, enlairat i immens, a través del qual poguéssim veure’t de nou, amb aquells ullets riallers que ens reconfortaven l’ànima. I parar l’orella per escoltar-te altra vegada, mentre alces la veu, content i feliç de recitar aquells versos que ens emocionaven i que feien sentir-nos orgullosos i agraïts d'haver-te conegut.

In Memoriam a Josep De Las Heras Juanpere, amb tot l’afecte.

Arxius adjunts