Recerca - De cinema | Revista 99

Lliurament de premis

El 2024 ha estat un any esplèndid pel cinema català, no només perquè dues pel·lícules hagin arrasat a les cartelleres amb xifres rècord de taquilles, El 47 i Casa en flames, sinó per l’excel·lent producció que hi ha hagut.

El 47, de Marcel Barrena, ha estat la gran guanyadora d’aquesta edició dels Gaudí, amb set estatuetes, entre altres, el Premi a Millor Pel·lícula, que també va rebre posteriorment, ex-aequo, als Premis Goya. Com ja deureu saber, ens parla de la història real d’un home, d’un autobús i de la lluita veïnal d’un barri de l’extraradi, Torre Baró, un turó descampat al nord de Barcelona. El relat ens posa en la pell d’un de tants migrants que formaren part de l’èxode rural de mitjans del segle passat. Eduard Fernández, Millor Protagonista Masculí, comparteix interpretació amb Clara Segura, Millor Actriu Secundària.

La introducció ens remunta a finals dels 50, quan creixien els primers assentaments al voltant de la ciutat, construint-se xaboles a correcuita durant la nit, perquè en aquella època la llei impedia esfondrar una casa si a la sortida del sol ja tenia teulada. La història fa un salt fins al 78 i segueix a Manolo Vital, veí del barri i conductor de la línia 47 que, amb el segrest pacífic d’un autobús, s’enfronta a l’Ajuntament de Barcelona, demostrant que era possible fer-lo pujar al barri.

Malgrat la bona rebuda que ha tingut, s’hi han trobat uns quants “peròs”, per mi la major part llicències. Però el més criticat han estat les omissions, i això potser ho comparteixo. En el salt dels 50 a finals dels 70, desapareixen els anys 60, eliminant-se les referències a la militància política i sindical, majoritàriament del PSUC i de CCOO, que va ser decisiva. Manolo Vital n’era membre actiu. Torre Baró va ser un barri marcat per la lluita de la classe treballadora i el centre de reunió de treballadors de diferents fàbriques de Barcelona, la Maquinista, la Hispano Olivetti, en moments en que els drets de reunió, d’associació i d’expressió estaven totalment prohibits.

La pel·lícula potser amplifica el protagonisme del conductor, quan en realitat es tractava de reivindicacions col·lectives, tal com la lluita per l’aigua o per la pavimentació dels carrers. Els moviments veïnals van canviar la història de la ciutat. La revolució dels xarnegos, dit amb molta complaença, va ser un factor decisiu en les transformacions urbanes.

En fi, una pel·lícula senzilla, entranyable, explicada com un documental, que ha agradat molt i que té el gran valor de recordar qui som i d’on venim. Casa nostra s’ha aixecat també amb persones d’arreu que hi han posat la pell: “No se rinde un gallo rojo, más que cuando está muerto”, de la cançó Gallo Rojo, Gallo Negro, de Chicho Sánchez Ferlosio, referència constant a la peli.

I anem ara a Casa en flames, de Dani de la Orden, que, “només” amb tres Gaudí, va perdre el duel amb El 47. És un retrat sobre una família imperfecta que, per desig de la matriarca, comparteix un cap de setmana a la casa de Cadaqués.

Va ser molt oportuna l’estrena d’aquesta pel·lícula a ple estiu, crec que una de les claus de l’èxit, perquè és una història costumista refrescant, en la línia de les comèdies nord-americanes, no cal buscar-li res més, perfecta per un cinema a la fresca. Això sí, plena de tòpics i amb uns personatges plans, que se salven per l’elenc: Emma Vilarasau, Millor Protagonista Femenina, Clara Segura, Enric Auquer, Millor Actor Secundari, Maria Rodríguez, Alberto San Juan... un càsting lluït, sobre segur.

El bon resultat comercial confirma haver trobat la veta i és per això que ja s’anuncia la seqüela, de Casa en flames a Casa en cendres. Marcel Barrena, el director d’El 47, feia broma anunciant també: “El 47 II s’està escrivint. Veurem com el bus va baixar de Torre Baró”.

Pel que fa als Goya, ja en les nominacions va haver-hi sorpreses. La primera, una absència i nova bufetada a Almodóvar en no ser nominada La habitación de al lado a la categoria principal. Estranyesa per les nominacions a millors protagonistes masculins, Vito Sanz (Volveréis) i Alberto San Juan (Casa en flames), francament no sé on es veuen les grans interpretacions en aquestes dues pelis. També grinyolaven una mica les nominacions a millors protagonistes femenines, sobretot perquè amb les dues actrius de La habitación de al lado, Julianne Moore i Tilda Swinton, s’havia sacrificat a Najwa Nimri (La vírgen roja) i a Angela Molina (Polvo serán), que estan esplèndides.

La pel·lícula triomfadora en aquesta edició va ser La infiltrada, d’Arantxa Echevarría, que va rebre el Premi a Millor Pel·lícula, ex aequo amb El 47. Basada en una història real, la d’una policia nacional de 22 anys que va introduir-se a l’entorn d’ETA durant 8 anys, és interpretada per Carolina Yuste, en un paper magnífic que li ha donat el Premi a Millor Actriu Protagonista. No sé si, com es diu, és la millor pel·lícula sobre la lluita contra ETA, però és un bon thriller, de ritme intens, ambientat als 90, els darrers anys de la banda terrorista.

Echevarría s’atreveix a tractar novament un tema molt trillat, però ja se sap que les mirades són singulars i poden canviar l’aire dels relats d’un fet. Aquesta pel·lícula en realitat no va de terrorisme sinó de la solitud d’una dona, amb el neguit constant de ser descoberta en qualsevol moment, vivint en un món d’homes, el dels polis, el dels caps, el dels etarres... vaja, en un entorn d’incontinència absoluta de la masculinitat. Molt precises les seqüències en les que ella és l’única que assumeix les tasques domèstiques al pis franc, una poli infiltrada fent de minyona del comando Donosti (de puta, sembla lliurar-se’n, no queda clar).

Però hi ha altres referències interessants, com que no s’ignorin les tortures de la caserna d’Intxaurrondo, o que es mostri la descoordinació entre la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, trepitjant-se els uns als altres per posar-se la medalla de l’èxit, fa riure i tot, o entrar, encara que veladament, en l’anàlisi psicològica dels dos etarres que comparteixen pis, Kepa Etxebarria, presentat com un producte del rentat de cervell, i Sergio Polo, un personatge violent, interpretat magníficament per Diego Anido, tot i que potser està una mica caricaturitzat.

Sembla que Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, tampoc va cobrir les expectatives que havia generat, recordem que fins i tot optava a ser nominada com a millor producció internacional als Oscar. Tot i així s’ha endut el Premi a Millor Direcció tant als Gaudí com als Goya. És una pel·lícula sobre la llegenda de Los Planetas, una banda de música indie dels 90, en una de les etapes més delicades del grup, un moment en què havien de pair l’èxit inesperat i afrontar les desavinences i conflictes. Crec que el més interessant ha estat recuperar la vida i la música del grup, especialment pels qui els van seguir, per a la resta no sé si té massa atractiu.

El Premi a Millor Pel·lícula Europea va ser per Emilia Pérez, de Jacques Audiard. Una comèdia, un thriller, un melodrama amb format musical, una telenovel·la, fins i tot l’han etiquetada com un narcomusical ‘queer’, n’hi ha per a tots els gustos. Per a mi, una bogeria, brutal i delicada alhora, la història de Manitas, líder d’un càrtel del narcotràfic mexicà que, incòmode amb el seu cos, fa una transició per a convertir-se en allò que tota la vida ha volgut ser, una dona. És una peça atrevida, amb una bona interpretació de Karla Sofia Gascón i uns números musicals esplèndids, fins i tot per a qui no s’entusiasma amb aquest gènere.

Tot i així, hi ha crítiques que potser hem de tenir en compte, si més no, per pensar-hi. Sembla ser que la pel·lícula té a Mèxic dividit, perquè es considera el retrat superflu, una caricatura, d’un greu problema, el dels desapareguts i víctimes del narcotràfic. No oblidem que és una peça francesa i potser té la mirada distant dels forasters. Serà una pel·lícula només per audiència europea i gringa? No ho sabria dir, però alguna cosa hi ha si allà no ha agradat.

Donant-li tombs, realment sorgeixen dubtes: Podem redimir el passat i la culpa d’un criminal? Estem idealitzant un Pablo Escobar? Banalitzem la violència? Recordem que el final el santifica, no irònicament ni metafòrica, literal, Santa Emilia Pérez passejant pels carrers (que m’encanta, però dient-ho fluixet).

També hi ha crítiques sobre l’experiència vital de les persones trans. En aquesta pel·lícula, a través de la transició de gènere, un mascle malvat i violent es transforma en una dona de pa d’àngel. Hi ha força comentaris sobre aquesta qüestió. Sembla ser que, tot i que la protagonista és una dona trans, el producte final, per alguns, és transfòbic. Ens perdem en arguments, per desconeixement del tema i de la terminologia, però crec que hi ha apreciacions serioses (*).

Sumant i restant, és una bona pel·lícula, està bé parlar del crim organitzat i de desaparicions; i en un moment de transfòbia creixent, també està bé fer visible una actriu amb experiència de vida trans.

Enguany, sobre els Premis Òscar, tenim menys a dir. Després de la sorpresa pels bons auguris de La sustancia, de Coralie Fargeat, i l’allau de premis a Demi Moore, la protagonista, ha estat un alleujament veure que la pel·lícula no ha lluït. No era una peça, tot i el soufflé, per endur-se res en les categories principals.

El cop d’efecte l’ha donat Anora de Sean Baker, que ja va ser guanyadora de la Palma d’Or al darrer Festival de Cannes i que ara s’ha endut el Premi a Millor Pel·lícula, a Millor Director, i a Millor Actriu Protagonista, Mikey Madison, que fa un paper brillant. És d’agrair aquesta aposta cap al cine independent. No passa gaire sovint que Hollywood es rendeixi a allò que es mou fora dels circuits comercials i de producció habituals. I això està molt bé.

La pel·lícula pot semblar el conte de la Ventafocs, a l’estil Pretty Woman, però és just la contraportada, un retrat agre, i a estones divertit, del somni americà, el d’una ballarina eròtica de qui s’encapritxa un jove presumptuós i frívol, fill d’un magnat rus.

De les nominades a Millor Pel·lícula Internacional, que en general són les que sempre ens agraden més, cal tenir en compte obres molt bones, com La semilla de la higuera sagrada (Iràn) o Flow (Letònia), i la guanyadora Aún estoy aquí (Brasil) que acaba d’estrenar-se i de la que encara no en puc dir res, tot i tenir-la pendent, la primera de la llista.

Pel que fa a la resta de pel·lícules, només en destacaria una. The brutalist, de Brady Corbet, director, productor i coguionista de tres hores i mitja de gran cine. Val a dir que la durada implica una bona disposició, com pot passar en altres, com Lawrence de Arabia o Érase una vez en América; i que aquest fet pot tirar enrere, però tenim davant una pel·lícula que està sent considerada per la crítica d’arreu com una obra mestra. Ho comparteixo plenament.

És la història d’una ànima trista, un emigrant hongarès, jueu, arquitecte influenciat per la Bauhaus alemanya, que es busca la vida a Amèrica després de sobreviure a l’Holocaust. Per això és fosca, ombrívola, amb una atmosfera opressiva. I en la que s’han utilitzat tècniques cinematogràfiques clàssiques, no per caprici, com els 70 mm (un format de negatiu d’alta resolució) i el sistema VistaVision, que han estat claus per crear una experiència visual grandiosa, en el sentit de colossal.

Una pel·lícula ambiciosa, mai pretensiosa, que combina Història i drama personal, amb una posada en escena impecable i un protagonista, Adrien Brody, Premi a Millor Actor Protagonista, que està molt i molt bé. Cinema d’abans, en el bon sentit. Només una objecció, en el final, sembla que hi hagi pressa per acabar-la. A mi no m’hauria importat mitja hora més per arrodonir-la, i no faig broma.

Montse Argerich

(*) Us convido a llegir l’article “Emilia Pérez: un error” de Mikaelah Drullard, transactivista dominicana. El trobareu a Volcánicas.com.