Història | Revista 4613/11/2011

Lliçons d'una crisi

Ja fa uns quants anys que a l’institut em toca donar l’assignatura d’Història del Món Contemporani als alumnes de 1r de Batxillerat. Un dels temes que té més pes en el currículum d’aquest curs és el de l’estudi del període d’entreguerres, amb un paper central per a l’anomenada Gran Depressió, és a dir la gran crisi econòmica que va seguir el crack borsari de 1929.

Invariablement, des de l’any 2008, i per raons òbvies, els alumnes em pregunten sobre les similituds de la crisi econòmica actual amb aquella, i també, amb certa candidesa, em demanen com i quan ens en sortirem. Evidentment no tinc cap resposta satisfactòria a la segona qüestió; com ho de saber jo, pobre de mi, quan els grans gurús de l’economia no semblen tenir-ne ni la més remota idea.

Sobre la primera pregunta sí que els puc donar algunes pistes. Tot i que segurament encara és aviat i no tenim prou perspectiva per entendre a fons el que ens està passant, ja hi ha prou dades que ens permeten afirmar que hi ha moltes semblances entre aquell procés i l’actual. I bàsicament jo n’hi veig dues de fonamentals: en ambdues crisis trobem una barreja diabòlica de cobdícia irrefrenable dels principals agents econòmics i d’enorme ineptitud de la classe dirigent.

Així, i pel que fa al primer aspecte, en totes dues ocasions l’inici dels problemes ha vingut donat per l’existència de grans bombolles especulatives promogudes per mags de les finances que es creien que eren molt espavilats (i després han resultat no ser-ho tant). Durant els anys 20 els americans van creure en una prosperitat il •limitada, van pensar que tots es podrien fer rics sense ni treballar, simplement invertint tot allò que tenien (i allò que no tenien també) en la borsa, fins i tot comprant accions a crèdit. Groucho Marx, en les seves memòries, escriu: “Un dia Max (el seu assessor financer) em va dir(...): Tal com mous les teves finances, asseguraria que pots guanyar més diners en una hora, instal•lat al despatx d’un agent de valors , que els que pots obtenir fent vuit representacions setmanals a Broadway”. Una espiral especulativa que va entrampar milions de petits estalviadors i que, en esclatar, es va endur per endavant els somnis d’una classe mitjana que començava a desenvolupar l’american way of life , milers de bancs locals, els dirigents dels quals s’havien convertit en ingenus aprenents de bruixot, i un teixit empresarial que ja no es va refer fins a la II Guerra Mundial. La profunditat de la crisi, que ben aviat es va escampar a tot el món, va demostrar moltes de les contradiccions i febleses del sistema capitalista, com ja havia predit Marx (ara no Groucho, sinó Karl!). El que no havia previst, però, el gran pensador socialista era la capacitat del sistema capitalista de resistir, reinventar-se i, sobretot, de reincidir en els seus errors. Així l’inici de l’actual crisi econòmica (en el futur en direm Crisi del 2008?) s’assembla poderosament a allò esdevingut el 1929. La bombolla especulativa, basada ara en el sector immobiliari, sobretot als EUA i a diversos estats europeus (amb l’Estat Espanyol com a punta de llança), va comportar barbaritats com l’extensió de pràctiques financeres suïcides. Les hipoteques subprime són el principal exemple d’aquest model econòmic embogit, del qual novament la població ha participat amb una ceguesa no exempta d’una certa dosi de cobdícia. Molts ens vam creure que érem molt llestos!

I com han respost les autoritats a tot això? Doncs en les dues ocasions podem comprovar que els dirigents polítics i econòmics han estat molt poc a l’altura de les circumstàncies. És sorprenent veure com amb vuitanta anys de diferència la classe política pot caure en errors tan similars i estúpids. El primer de tots: negar la crisi. Quan això ja no es pot mantenir aleshores diem que aviat ho solucionarem, que no n’hi ha per tant, que les milionàries cues de l’atur aviat s’escurçaran. I mentrestant es dediquen a no fer res, o a empitjorar les coses. Us sona, oi? Estem descrivint a ZP, a Berlusconi, a la classe política grega, portuguesa, irlandesa, islandesa i, encara que ara no ho sembli, a Merkel i a Sarkozy. El 1929 i els anys posteriors el govern nordamericà, encapçalat pel republicà Herbert Hoover, i la Reserva Federal es van entestar en una política absurda que va acabar d’ensorrar allò que la fallida de Wall Street havia deixat dempeus. Van reduir les despeses públiques per reestablir l'equilibri pressupostari. Van disminuir els salaris i les despeses socials. Van mantenir els tipus d’interès massa alts i van tallar la circulació monetària i el crèdit a les empreses (no trobeu extranyes coincidències amb el que ara ens manen des de tot arreu?). Resultat, el 1932 Estats Units tenia al voltant de 13 milions d’aturats, l’economia del país estava en una profunda recessió i la crisi s’havia escampat cap a Amèrica Llatina i Europa, on els dirigents no havien actuat amb gaire més diligència. Tot i això els nordamericans van tenir sort, l’arribada al poder de Franklin D. Roosevelt va posar seny a la política econòmica i amb el seu New Deal va anar recuperant l’autoestima de la seva nació que lentament va sortir del pou. Mentrestant Europa perdia la confiança en el sistema democràtic i a tot arreu s’anaven imposant règims totalitaris. Quan acaba la dècada de 1930 només un petit grapat d’estats mantenien els seus parlaments oberts. La resta de la història ja és prou coneguda.

Ara, per sort, les coses no aniran per aquest camí. Però és evident que les lliçons de la gran crisi no les vam apredre. De fet sembla que alguns es van saltar la classe. I és una pena perquè són els que menys dret tenien a fer campana.

Jordi Serra Ferré