La nostra gent - Records | Revista 101

"Llicència per a matar”

Arturo Gaya
Les aportacions de l’Albert Aragonès en la difusió del català de l’Ebre en la cançó i els mitjans de comunicació.

L’any 1996, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries anàvem a editar el nostre segon disc, ‘Si no fos’, amb una portada per a natros inoblidable en la que Ricard Martínez creava les quatre cadires, símbol de la conversa i que acabarien convertint-se en l’emblema del grup. Després de quatre anys al 4L -tal com sempre ens hem referit a la nostra trajectòria artística- començàvem a assumir molt seriosament la responsabilitat que com a trobadors teníem en la difusió i defensa de la nostra llengua i els trets diferencials de la nostra manera de parlar el català. Alguns jóvens universitaris ja ens havien dit que gràcies a les nostres cançons s’estaven desacomplexant i quan anaven a Barcelona parlaven sense vergonya com als seus pobles d’origen.

Per transmetre la nostra música, no vam dubtar en cap moment que els nostres personatges havien de parlar tortosí, no només per costumisme sinó per normalitzar la presència de la nostra manera de parlar el català. Érem conscients que a partir d’aquell segon disc ens miraria molta gent i volíem fer-ho bé. Ens faltava un model, un referent, un mestre que ens ajudés a caminar segurs en aquell compromís que de tan bona gana ens havíem imposat. Podíem dir lo i los en comptes de el i els? Este i esta per aquest i aquesta? Com hauríem de transcriure aquell Vaiga, Cinteta, no em mires en els crèdits de la carpeta del disc?...

Albert Aragonès ens va ajudar a fer una edició impecable. Personalment, vaig aprendre les diferències a tindre en compte en los models escrits i en los models parlats, i molt especialment a distingir entre els registres. Va ser parlant precisament del nostre registre de cançó popular quan l’Albert em va dir una frase que no oblidaré. Amb lo seu inimitable somriure seriós, tot evocant l’eslògan de l’agent 007, va afegir: “No us preocupeu que, en temes de llengua, vatros teniu llicència per a matar”.

I així va ser com vam deixar transcrites per sempre paraules com les que Joan Moreira va recollir en lo seu llibre ‘Del Folklore Tortosí’ (1934), o les que a partir d’aquell moment aniríem aprenent o recreant. I és que, què seria de natros si avui no poguéssem explicar a les noves generacions que els ‘matriculeros’ eren los antics recaptadors d’impostos?

Mare de Déu de la Cinta,
Lliure-mos dels aiguats fieros,
De pedregades, barrancs,
De llops i matriculeros.

Des del 1977 he anat convivint amb los dos meus oficis de músic i periodista. La gent de la meua generació hem hagut de compatibilitzar la defensa de la nació catalana amb la de la identitat ebrenca. Ha sigut lo treball de construir una identitat des dels territoris; dit d’una altra manera, com es pot fer país des del sud.

A finals del 1985, la cooperativa La Finestra vam adquirir l’editorial del setmanari Ebre Informes al seu fundador Josep Bayerri pel lloguer simbòlic d’una pesseta a l’any. Per aportar aire nou a un mitjà aleshores conegut per posar el periodisme al servei de la llibertat i els nous temps democràtics, vam introduir la defensa de la nostra variant dialectal. La primera acció va ser un petit gran article, sobre temes lingüístics i que es deia ‘Lo Tortosí’. Estava signat per Honest i Serious, que eren pseudònims de dos amics entranyables i que avui són ben reconeguts en l’àmbit de les lletres com Toni Cardona i Andreu Subirats ‘Sito’. ‘Lo Tortosí’ ho va començar tot i és probablement el primer referent publicat amb intenció, consciència i coneixement de causa sobre com escriure i parlar lo nostre català. L’any següent (1986) va aparèixer L'estàndard occidental. Una proposta sobre l'estàndard català a les terres del darrer tram de l'Ebre, de Joan Beltran. Va ser un referent, tot i que el mateix autor ens animava a anar més enllà, conscient que es quedava curt per a les nostres expectatives. Vam avançar amb l’ajuda de persones que també reivindicaven formació per poder portar a terme una bona correcció, ja que sovint les normes anaven variant en funció de la persona que n’estava al seu càrrec o del discerniment de cada periodista. Va ser altre cop l’Albert Aragonès qui va posar al servei dels professionals de la comunicació una eina absolutament necessària, amb criteris clars, oberts i solucions normatives per a totes les opcions del nostre subdialecte. Lo llibre es va publicar el 1995 i és encara avui un referent a l’abast de tota aquella persona interessada: La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard oral.

A partir d’esta aportació, qui vol sap trobar les fonts per poder-hi beure. Des del 2001, el setmanari l’Ebre adopta com a llengua escrita un correcte català occidental; lo mateix any que un corresponsal de TV3 al territori, Víctor Sorribes, comença a aparèixer diàriament, parlant català de l’Ebre, marcant un abans i un després en el seu ús als mitjans de comunicació. Avui tenim molts més exemples com Gessamí Caramés. (Cuines. Meleta de romer), Fàtima Llambrich (Informatius BCN) i Miriam Gavaldà (Delegació TV3 Tarragona). L’efecte de tot plegat no ha estat només en l’àmbit intern del territori català. L’existència i la presència normalitzada de la parla de les Terres de l’Ebre és segurament un dels puntals més clars per explicar que el català, el valencià o el mallorquí són formes diferents de parlar una mateixa llengua. Segueixo viatjant en tren i trobant estudiants, encara més jóvens, que em continuen dient que gràcies a les nostres cançons, quan van a estudiar a fora, conserven lo parlar ebrenc i n’estan ben orgullosos de fer-ho. És una de les coses més boniques que m’he pogut sentir en 48 anys d’ofici i mai em cansaré de donar les gràcies a l'Albert Aragonés.