Història - Fem memòria | Revista 82

L’EXILI DELS PRESIDENTS

Ara fa 81 anys va começar un exili que aplegà, durant la matinada d’un fred 5 de febrer, els presidents de la II República, don Manuel Azaña; de Catalunya, Lluís Companys i d’Euskadi, José Antonio Aguirre. Malgrat que els acompanyaven moltes personalitats, algunes de les quals han deixat per a la posteritat les seves memòries, queden certes incògnites que em permetré, simplement, esbossar aquí.

Per què escolliren el Coll de Lli? Cal recordar que amb la desfeta militar de la República, a Catalunya prop de mig milió de persones s’abocà a la frontera francesa per fugir de la repressió dels vencedors. Però França havia tancat les fronteres el 26 de gener, el dia de la caiguda de Barcelona, i només va obrir-les parcialment el 28, per als civils. Els militars hi pogueren passar a partir del 5 de febrer. Aquesta situació va comportar una gran aglomeració de gent, en condicions pèssimes, que potser no hauria vist de bon grat el pas dels cotxes oficials (i n’eren molts). Només una anècdota per il·lustrar-ho; ens diu Azaña (1): “En el camino de Figueras, una pandilla de fugitivos nos robaron el coche de Servicio del batallón de guardia”. El Pertús, estava completament saturat, així que cercaren un pas més discret. Després d’anar canviant de recer, les autoritats es trobaven a Agullana i La Vajol, pobles a través dels quals era fàcil passar al poble francès de Les Illes, en un recorregut d’uns 6 o 7 kilòmetres; així que optaren pel Coll de Lli, camí que uneix les dues poblacions.

Passaren junts? La resposta és no. Hi ha algunes raons perquè fos així. Cal esmentar, primerament, la voluntat d’Azaña de mantenir un cert protocol, que va concretar-se en ser acollit per les autoritats franceses a la seva arribada. Això pot ser criticable, o no, però cal afegir-hi un segon factor: la seguretat.
Durant els darrers dies de gener i els primers de febrer, els bombardejos franquistes foren continuats, per la qual cosa era recomanable evitar aglomeracions de gent. Si la comitiva d’Azaña constava d’alguns cotxes, en què s’aplegaren el Cap del Govern, Juan Negrín i el de les Corts, Diego Martínez Barrio, més alguns escortes, la de Companys i Aguirre era molt més nombrosa, ja que els seguien gran nombre de càrrecs dels respectius governs- alguns amb la família- i l’escorta del govern català que estava formada per uns centenars de mossos. Ens diu Josep Benet en el seu llibre Exili i mort del President Companys (Barcelona, Sàpiens. 2005. P. 44) que, a més del president i la seva esposa, hi havia el Consellers en Cap (Tarradellas), el de Cultura (Pi i Sunyer), i el de Governació (Sbert), seguits d’un nombrós grup de col·laboradors, funcionaris, familiars i escortes. Sobre aquests, un testimoni directe, el mosso d’esquadra Josep M. Malageladai (2), afirma que el seu grup havia sortit de Barcelona en nombre d’un miler. Això fa pensar que la decisió de passar per separat era assenyada, i que fins i tot hauria estat prudent dividir l’expedició catalano-basca en grups més petits.

Ho feren a peu? No en tenim fotografies, però es té la idea dels mandataris passant penosament a peu la frontera. Aquesta idea és certa, però necessita una explicació: Com podien decidir passar tanta gent , alguns d'edat avançada i no tots en la forma física adient , per un “camí de cabres”, com el qualifica el mosso esmentat? El desnivell no és molt gran (uns 500 m.) i el recorregut tampoc excessiu, però les condicions, a primers de febrer, no eren gens favorables. Tanmateix, si cerquem una mica més en la bibliografia, podem veure que la intenció era fer-ho amb cotxes adaptats. Diu Azaña: “Nos acomodamos en los coches de la policía, capaces de trepar por aquel derrumbadero”. Però més endavant trobem la raó d’haver passat la frontera a peu: “A Martínez Barrio, con unes personas de su familia, se le ocurrió meteres en un cochecillo que, antes de remontar la pendiente, se rompió, obstruyendo el paso”. Ni els escoltes, ni els esforços del mateix Negrín pogueren moure’l, obligant-los així a passar a peu la frontera, quan s’aixecava el dia.
Aquell 5 de febrer fou una data fatídica en què els presidents autonòmics i el de la II República, passaren a l’exili a peu, en plena desbandada de l’exèrcit republicà i, amb ells, centenars de milers de persones travessaren la frontera vers un destí desconegut, que en molts casos (més de 200.000) significà l’internament en els camps de les platges del Rosselló. La frontera es tornà a tancar, en arribar les tropes feixistes, el dia 13 de febrer. Tot havia passat en dues setmanes.

1. Cites d’Azaña extretes de la carta de Manuel AZAÑA a Osorio y Gallardo. A AZAÑA, Manuel. Memorias de guerra 1936-1939. Barcelona, Grijalbo-Mondadori. 1996. Pàg. 425 i següents.
2. MALAGELADA, Josep M. L’èxode dels mossos d’esquadra el 1939. Avui, diumenge 6.2.1977. Pàg. 11.
Peu de foto: Ruta de La Vajol a Les Illes (Fr.) pel coll de Lli, i perfil de desnivells.