Opinió - Articles | Revista 85

L’estima de l’espai públic

Em passa sovint. Quan em proposo engiponar unes ratlles per a ser difoses, sigui en algun mitjà digital o de paper, per un moment em passen pel cap multitud de temes. La tria es mou entre els qui poden ser més interessants al lector o els qui millor podria desenvolupar.

Mentre feia aquesta obligada operació inicial, va assaltar la meva atenció aquest text: “El toc de queda és el fracàs d’una societat cívica, el fracàs de l’autoestima i de l’estima per l’espai públic” (M.T.) Opinió contundent i dolguda suscitada per les repetides imatges que tots hem vist durant els mesos d’estiu, especialment els caps de setmana i els dies de festes majors de barris de ciutats i de pobles. A més, aquesta opinió es generalitzava en veure els efectes nocius d’un abundós consum de l’alcohol i d’estimulants. Els amples espais físics ocupats, que són públics -és a dir de tots-, per la per la brutícia acumulada, quedaven inutilitzables.

Trobem moltes altres mostres d’aquest fracàs de l’estima per l’espai públic. Trobades nocturnes interminables amb alta contaminació sonora que impedeix el dormir normal dels veïns, no un dia concret, sinó cada dia de la setmana d'uns quants mesos. Un grup de festejadors desbocats i sorollosos en un hotel, impedint el descans dels clients de l’establiment que havien pagat per un sojorn tranquil i reparador. Els bigarrats escrits i dibuixos a parets d’edificis públics i privats, a les persianes d’establiments comercials, als vagons de tren. L’ocupació desordenada de vehicles a l’espai reservat als vianants. Els patinets a tota velocitat que són una amenaça real dels passejants. Els llocs enjardinats a vessar de brossa, quan a curta distància hi ha el lloc adient per dipositar-la. Els contenidors diversificats de les escombraries de cada municipi: una mirada al seu interior ens fa adonar que no sempre conté el que li correspon; una mirada al seu entorn ens assabenta que hi ha qui no ha estat capaç ni de llençar a dins les andròmines que portava. La llista és molt més llarga. No es tracta d'assenyalar a ningú, sinó de prendre consciència tots. No només consciència de pensament, sinó de criteri i hàbit interioritzats.

La motivació d’aquesta presa de consciència es deriva de què hàgim assumit o no un convenciment clau: el que és públic, el que és de tots és molt més important que el que és privat i personal. Això s’aprèn a la família i a l’escola des de la infància per les indicacions raonades que es donen als infants i per la pràctica constant que educa i ajuda a assimilar hàbits.

Quan aquests comportaments cívics s’han d’urgir amb normes i quan les transgressions s’han d’amenaçar amb sancions, s’està constatant “el fracàs de l’estima per l’espai públic”. L’estima i la correcta utilització de l’espai públic és condició necessària per a assegurar béns comuns essencials: el respecte per la dignitat de les persones, la tolerància per totes les maneres de pensar i per la seva adequada i tranquil·la expressió pública, el refús de tota violència física o psicològica. Aquesta no és una dèria estètica, ni un plantejament retrògrad, ni la imposició legal d’un autoritarisme tronat. És una qüestió de justícia i d’equitat, sempre vigents.

Un antic aforisme llatí diu: “Serva ordinem et ordo servavit te” que es podria traduir lliurement com “Respecta la convivència pública i aquesta et respectarà a tu”.

De la multitud de temes que em passaven pel cap, en començar aquest escrit, molts d’ells ens correspon als ciutadans afrontar-los amb responsabilitat i esperit participatiu. Però pertoca als qui hem elegit (i paguem) per a una bona administració pública de marcar prioritats en bé de tots; de prendre opcions polítiques que afavoreixin el benestar i la pau social.

Procurar l’estima de l’espai públic i assegurar les bases per una justa convivència és prioritari.

Josep Bofarull Veciana



+ Publicar el meu comentari