Recerca - Cuina | Revista 56

L'Estètica

L'ESTÈTICA... avui en dia s'ha convertit en quelcom primordial. Hem passat d'uns temps de postguerra, on l'estètica era totalment prescindible, només cal mirar-se pel•lícules dels anys 50 i 60 per veure que la majoria de la gent prou feina tenia per poguer vestir-se com per preocupar-se de si el jersei tenia un un cocodril, o si el color que es portaria aquella primavera seria el “pastís socarrat”... a una veritable dèria per anar a la moda.

No es dolent el preocupar-se per donar una imatge polida, agradable i, fins i tot intentar ser “el mes guapo del barri”. El problema ve quant l'embolcall esdevé el més important. Quan passes tantes hores al gimnàs que no et queda temps per llegir. Quan el mirall i la pinta no et deixen cinc minuts per dutxar-te.
A l'hosteleria estem patint, també, aquest problema. Per una banda en quant al disseny del local i, per altra, amb el menjar en sí. Pel que fa als espais, sovint són massa enfarfegats, quan no pequen per l'altre extrem: minimalismes inquietants que no afavoreixen l'estar còmodes i a gust.

Pel que fa al menjar, portem ja bastants anys suportant una estètica uniformadora d'allò que es suposa modern, de cuina d'autor i a la moda... plats i plats on el contingut és escàs i testimonial, on el que prima és la decoració, a vegades ben allunyada del sentit comú i de l'equilibri entre sabors, colors i ingredients. La cuina, la bona cuina, no crec que sigui un joc de colors, un exercici cromàtic. Us imagineu a les nostres mares o àvies muntant plats com qui pinta aquarel•les? De ben segur que s'haurien fet un bon tip de riure si veiessin no només el que ens donen a segons quins llocs, sinó encara més el que paguem per aquestes experiències!!!

No estic en contra de la innovació, al contrari. Entenc que grans cuiners de casa nostra han elevat la cuina a nivells internacionals, i això és bo, sens dubte. Però cada cosa al seu lloc. De la mateixa manera que no ens posaríem segons quins vestits que desfilen per les més anomenades pasarel•les d'alta costura, tampoc podem menjar sempre les més exagerades i estrambòtiques novetats culinàries, que responen més a experiments de laboratori que a una cuina tradicional, de sempre i, per tant, assenyada. Hi ha d'haver de tot i cadascú ha de triar allò que li escau millor, aquí rau la llibertat pròpia de decidir el que li convé, el que li agrada més. N'hi haurà, segur, que optaran precisament pel que critico, i em sembla bé. Però jo també faig ús de la meva, de llibertat, i tal com penso, cuino. Estic convençut de que la cuina ben feta, el menjar ben cuinat, fet amb paciència, il•lusió, carinyo i cura -tal com s'ha fet sempre a casa nostra i com les àvies ho feien, sense escarafalls ni sofisticacions embafadores- és bonic per sí mateix.

Poc a poc hem anat sent exigents amb la qualitat dels aliments, reivindiquem els productes sans i de la terra, i això ens honra. Ara potser ja cal anar defensant també la tradició culinària, que la tenim, i de la qual ens hem de sentir orgullosos.

Leo D’kastro
VILALLONGA DEL CAMP

Leo D'Kastro

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

12/11/2023Passatemps, Portada

L'Estètica

Nou usuari

Usuari registrat