Opinió - Articles | Revista 83

Les propietats de l'Església (II)

Prossegueixo el tema iniciat amb el meu article, amb el mateix títol, publicat a la pàgina 25 del número 82 de LO PEDRÍS. Aquell tenia caràcter informatiu, amb un seriós assessorament previ, el d’ara és només una opinió personal. Recullo la informació, del tot fiable, que el nombre de reclamacions particulars fetes a les immatriculacions de l’Església és insignificant, tot i la campanya pública que va engegar el govern de la Generalitat. Té el seu interès observar que cap dels programes electorals dels partits, en la darrera campanya de les eleccions del 14 de febrer, fa cap referència al tema de les immatriculacions, encara que tots fan alguna al·lusió al fet religiós, en sentits diversos.

Potser és obvi recordar la llarga història de la presència i activitat de l’Església i de les parròquies al nostre país, plena d’avatars diversos, de construccions i destruccions, de desamortitzacions i fundacions de monestirs, esglésies i ermites. Cal que reconeguem les grans aportacions de l’Església a la cultura en totes les vessants i, ensems, una excessiva i injustificable acumulació de propietats.

L’Església no necessita tants edificis per complir la seva missió específica i menys encara li cal el poder polític i econòmic, que més aviat són un obstacle. Explicacions trobaríem de tot plegat, per la intervenció de l’Església en la nostra història, cultura, llengua i institucions polítiques a vegades positiva i altres, errònia. L’Església ha creat cultura i art, amb els instruments de què disposava en altres èpoques. Per a comprendre-ho tot plegat cal situar-se en cadascuna de les etapes històriques, coneixent els condicionants i els criteris de llavors, diversos dels actuals.

A les edificacions cal afegir peces d’orfebreria litúrgica al servei del culte i moltes vegades exhibició sincera i alhora contraproduent de sentiments religiosos. Moltes parròquies, catedrals i cenobis guarden preciosos exemplars d’aquestes obres artístiques que donants benintencionats els van llegar. En temps passats tot això era considerat com una distinció d’aquella parròquia i poble. Per això s’exhibia amb orgull. Cal afegir encara el valor documental i històric dels arxius parroquials i diocesans, amb segles de validesa.

L’Església, les parròquies i les comunitats religioses s’han de desprendre d’aquests edificis i d’aquestes obres d’art? S’han de vendre i destinar el guany a obra social? Tot s’ha de passar a propietat pública?

Si som persones respectuoses de les creences i de la seva pràctica privada i pública, estarem d’acord que la comunitat cristiana de cada lloc necessita, ara i sempre, uns llocs per a poder complir la seva tasca; llocs propis de culte, d’acolliment i atenció a les persones, de reunió, de formació i d’habitatge. Això es necessita a cada parròquia i als organismes diocesans, a cada comunitat religiosa o monàstica, a les entitats i moviments, a Càritas i a les escoles. Espais necessaris que disposin de les condicions físiques i ambientals, adequades segons la funció que tenen, i sobretot,quan algunes d’aquestes activitats tenen una funció social i pública que s’ha de reconèixer. A més, es necessitaran recursos per poder mantenir tots aquests llocs i el servei que fan.

Com recordava abans, i sense jutjar les motivacions, cal lamentar que l’Església, en molts moments de la seva història, hagi sofert injustament la destrucció i l’espoli, privant-la no només de coses i propietats que podríem anomenar supèrflues, sinó fins i tot de les que eren totalment imprescindibles. La història ens dóna lliçons que no podem oblidar i ens fa actuar amb seny i prudència. La sensibilitat dels nostres temps, i sobretot el criteri evangèlic, ens demana procurar tenir el suficient i necessari, l’austeritat dels recursos, apartar tota realitat o aparença de luxe, l’ús dels béns amb destinació social i la sensibilitat solidària pels desvalguts amb accions eficaces. Josep Bofarull Veciana



+ Publicar el meu comentari