LES PROPIETATS DE L’ESGLÉSIA (I)

Observo que quan salta als mitjans de comunicació alguna notícia en referència a l’actuació de l’Església, durant uns dies, aquests van repetint el mateix, com un “mantra”, sense cap investigació periodística de nivell, de manera acrítica, copiant-se uns mitjans als altres, posant l’accent en la dimensió negativa de forma parcial i esbiaixada, sense que ningú cerqui una informació verídica i fonamentada. Segur que el mateix deu passar en qualsevol dels grups socials quan s’informa sobre ells. En el cas de les informacions sobre actuacions concretes de l’Església, sovint retornen fantasmes del passat, argumentacions irreals i basades en prejudicis. En tot cas el que importa és la veritat, costi el que costi i vingui d’on vingui. Aquest és l’objectiu d’aquest article, que només és una opinió del qui el signa.

Això ha passat, el passat estiu, amb el tema de les dites “immatriculacions” de les propietats de l’Església. El titular més repetit: “l’Església s’apropia de”, algun mitjà afegia “fraudulentament”, i seguien els números d’esglésies, cases rectorals, ermites, terrenys, cementiris, etc.

Sóc coneixedor de com, en el passat llunyà, es van construir les nostres esglésies amb els seus campanars, les abadies i les ermites. Quasi sempre hi va posar el coll tot el poble, sobretot amb treball personal, i amb l’ajuntament al davant. Per la situació religiosa i cultural del moment, tothom era conscient que les construccions religioses es donaven a la parròquia per a les seves funcions pròpies, llavors valorades per quasi tothom. Els nostres pobles van néixer conjuntament amb la parròquia. Durant segles les dues entitats quasi es confonien, sense identificar-se mai del tot. En moltes poblacions el campanar, enganxat formant un únic edifici amb l’església, identifica la imatge del poble, sentimentalment és considerat de tothom i compleix funcions al servei de tots els vilatans. Aquesta realitat s’ha viscut pacíficament. La responsabilitat del manteniment costós d’aquests llocs religiosos sempre ha recaigut sobre el rector i els feligresos de la parròquia, amb l’ajut de veïns i entitats de la població. I això continua essent així.

A més d’aquests edificis, també persones particulars han fet donació de terrenys per al manteniment econòmic de la parròquia, de les persones i de les activitats. Eren donacions conegudes per tothom.

És evident que tots aquests bens materials no són propietat de cap rector o bisbe a títol personal, que només en són administradors (de manera encertada o no) al servei de la comunitat dels fidels i, de fet, disponibles per a activitats culturals i cíviques.

“Immatricular” és la primera inscripció d’una finca en el Registre de la Propietat, essent necessari que cap particular o entitat la tingués registrada abans. Cal saber que entre 1861 i 1998 no es podien inscriure temples destinats al culte catòlic. Estava prohibit, perquè es considerava de pública notorietat la possessió de l’Església sobre aquells temples. El 1998 es considerà inconstitucional aquesta prohibició i es van poder registrar els béns, fins al 2015, amb la forma legal d’inscripció per “certificació”.

Cada vegada, doncs, que una Diòcesi ha registrat un immoble ha presentat la documentació de prova de la titularitat eclesial, d’acord amb la legalitat vigent, i sempre amb la supervisió professional dels tècnics del Cadastre i dels Registradors de la propietat.

Per tant no hi han hagut ni apropiacions indegudes ni privilegis. Potser hi han hagut errors en les “immatriculacions”. En aquest possible cas s’està obert al diàleg amb els interessats per a resoldre-ho de forma amistosa, i, en tot cas, recorrent als tribunals de justícia competents.

De totes maneres és important que tots valorem els edificis parroquials per la seva vàlua històrica, arquitectònica, artística, identitària i simbòlica. En conseqüència tots, lliurament, hauríem d’estar compromesos en la seva conservació i millora, i, no cal dir, demanant que continuïn complint la seva funció cultural i social. Que siguin “casa oberta” al servei de la convivència tolerant i pacífica de tots els convilatans.