Tradicions | Revista 5122/01/2013

Les festes de la Mussara (part III)

Pel maig, Sant Isidre

A la Mussara, al maig era festa grossa. Fins a temps ben recents van mantenir el costum de guarnir la plaça durant tot el mes amb un pi ben gran plantat al mig. L’últim dia d’abril o bé el primer de maig una colla de joves anaven a buscar-lo en algun bosc proper, el portaven al poble, li tallaven algunes branques baixes i feien un clot per plantar-lo. Quan s’acabava el mes el tornaven a arrencar, el venien a alguna empresa serradora i es repartien els beneficis.
El maig era també el mes de Maria, i almenys a inicis del segle XX se celebrava durant tot el mes amb l’església guarnida.

A més d’aquests costums que compartien amb molts altres pobles, els mussarencs van acabar celebrant al mes de maig la seva festa major. De fet, la primera festa major de la Mussara va ser Sant Salvador –el 6 d’agost–, però a inicis del segle XX va ser substituïda per Sant Isidre –el 15 de maig–, en un procés que comentarem més endavant en parlar de les festes d’estiu.
No sabem des de quan els mussarencs feien festa per Sant Isidre abans d’esdevenir festa major. Arreu del país, la devoció cap a aquest sant protector de la pagesia es va estendre molt ràpidament a partir del segle XVII. Els nostres informants ens han transmès una cançó que es cantava aquest dia a la Mussara, i que relaciona el sant amb l’aigua tan necessària per als conreus i per a la vida diària:

“Sant Isidro, Sidro, Sidro
Sant Isidro Llaurador
pega punxada a la roca
fa sortir una font major”.

L’inventari de la parròquia de 1924 fa constar que a l’església s’hi conservava una còpia manuscrita dels gojos de Sant Isidre, sense música. Podem pensar que probablement es cantaven en algun moment de la seva festa.

A la Mussara, a inicis del segle XX existia una confraria de Sant Isidre, formada pels xics solters, que es cuidava d’organitzar aquesta festa. Per exemple, treien atxa a la missa –acte que es va deixar de fer després de la guerra– i es repartien entre ells unes coquetes.

La devoció dels mussarencs cap a Sant Isidre en aquells moments era tan important que tenia dues imatges a l’interior de l’església parroquial. Una presidia el seu propi altar, situat al costat de l’epístola i cuidat per la confraria del sant. L’altra acompanyava Sant Salvador a l’altar major.

Un altre acte de la festa de Sant Isidre que es va perdre després de 1936 era la processó, que sortia cap a les 10 del matí. L’encapçalaven els majorals amb les tres banderes de damasc que es conservaven a l’església –una vermella, una blava i una morada. La bandera més alta era la de Sant Salvador i tenia uns sis metres de llarg; la portava l’últim noi que havia tornat del servei militar. Darrera anava l’escolà amb la creu, amb un escolanet a cada banda portant un penó. El seguia el capellà, acompanyat per un cor de cantors. Darrera hi anava la imatge de Sant Isidre, damunt d’un tabernacle guarnit amb espigues de blat. Tancaven la processó les autoritats, seguides de la resta dels parroquians.

Aquell dia, a les cases es feia dinar de festa major, tan abundant com ho permetien les possibilitats econòmiques de cadascú. Moltes famílies mataven un be i feien orelletes o altres postres especials, com ara crema o flam.

L’acte més lúdic, però, era el ball. A la Mussara, com en molts altres pobles, hi havia dos sectors –anomenats popularment partits–, identificables per criteris econòmics, socials i ideològics. Cadascun organitzava el seu ball, tant els diumenges com el dia de festa major. Almenys a inicis del segle XX i fins a la desaparició del poble, el partit de la Poca-roba –identificable amb les famílies de classe mitjana i baixa, més aviat d’esquerres– organitzaven el seu ball al cafè de ca l’Estudiant, mentre que els de la Saramandussa –les famílies més benestants, properes a les dretes– sembla que durant l’any feien el ball a cal Cassoles i per festa major a la plaça.

Aquest ball no atreia només els mussarencs sinó també la gent dels pobles dels voltants: la Febró, Capafonts, Arbolí, Gallicant, la Cadeneta, l’Albiol... No hem d’oblidar que, en la societat tradicional, els balls i les festes majors eren les ocasions que tenien per relacionar-se amb gent dels altres pobles i, si hi havia sort, trobar parella.

A banda d’intencions festejadores, all ball s’hi anava a ballar. Normalment comptaven amb un sol músic, que tocava totes les peces amb un acordió, un bandaleó o un manúbrio. Més endavant, ja ben entrat el segle XX, es van començar a utilitzar les gravacions que posaven a la gramola, tot i que això també depenia de si era el ball dels pobres o el dels rics. Pel que fa a les danses, els testimonis ens han parlat de pasdobles, jotes i masurques, les danses més populars a inicis del segle XX.

A la Mussara, com en la majoria dels pobles, el ball no servia només per divertir-se: també ajudava a finançar les despeses de la festa. No és que fessin pagar entrada, sinó que es pagava per encetar la dansa.

Aquesta fórmula, coneguda generalment com a ball de coques, consistia a tenir preparades durant el ball un seguit de coques fetes amb pasta adobada i sucre, que dies abans havien encarregat al pastisser de Vilaplana. Això és el que ens han explicat els testimonis d’inicis del segle XX, però és possible que en èpoques més reculades les preparessin les mestresses de diferents cases i masos, ja que molts comptaven amb forn propi.
Durant el ball, aquestes coques s’anaven ensenyant als homes que eren presents a la festa i les acabaven encantant d’una en una. Abans de començar cada ballada, un dels organitzadors deia “Quant ne doneu, de la dansa?” i els homes interessats en lluir-se davant de les seves parelles anaven oferint diners. Aquell que en donava més –els testimonis parlen de 5 o 6 pessetes, per exemple– es quedava la coca, anava a buscar la seva parella i tenia dret a triar la dansa –els darrers anys, els qui no en sabien demanaven un pasdoble– i a començar-la. Més tard, s’hi afegien la resta de balladors.

Amb el mateix mètode s’encantaven la toia i el ball del pensament; en aquest cas, l’objecte subhastat era algun objecte de bijuteria de poc valor.

En canvi, en el ball del ramallet era la noia la qui triava parella. S’anunciava amb aquesta cantarella: “Se fa sapiguer que ara serà el ball del ram, que les xiques han d’anar a buscar el xic.” Cada noia triava un ballador, ell li comprava un pomet de flors i ballaven junts dues danses.

Enmig del ball feien una pausa, que anomenaven “la mitja hora”. Els balladors anaven a comprar les begudes que oferien els organitzadors, s’asseien i descansaven una estona.

El ball s’allargava força estona. Tant, que els forasters de vegades s’acabaven quedant a sopar allà i anaven fent gresca tota la nit, fins a l’endemà. Jugaven a dir disbarats, a endevinar qui tenia l’anelleta i altres entreteniments col•lectius d’aquest tipus.


Altres festes de primavera

En un moment variable entre els mesos de maig i juny s’escau Corpus, que abans del Concili Vaticà II –dècada de 1960– se celebrava en dijous. A la Mussara tenim documentada la festa en la seva versió més reduïda: missa i processó pel poble; probablement en aquesta processó s’utilitzava el tàlem de 4 barres que apareix a l’inventari de la parròquia de 1924. La setmana següent se celebrava, com en molts altres pobles, la Vuitada de Corpus: no ens ha arribat testimoni exacte del funcionament d’aquesta festa, però probablement tenia la processó com a element central.

A mitjan juny, els mussarencs celebraven una festa doble. En algun moment de la història que no coneixem, es va decidir que el 13 i 14 de juny celebrarien una festa en honor de Sant Salvador independent de la diada del sant. Això és el que s’anomena una festa votada, i habitualment les poblacions les creaven com a mostra espontània d’agraiment envers un sant al qual havien adreçat alguna pregària de gran trascendència col•lectiva com ara la fi d’una sequera, d’una epidèmia o d’una guerra.

Tal com ha restat al record dels testimonis, la festa votada de Sant Salvador consistia en una processó en honor de Sant Salvador i Sant Antoni de Pàdua el dia 13 de juny, i un ball l’endemà. Pel que fa a la presència de Sant Antoni de Pàdua en aquesta festa votada, hem de tenir en compte que és el sant del dia 13 de juny i que, segons una descripció d’inicis del segle XX, la seva imatge era a l’altar major al costat dels dos patrons de la Mussara, Sant Salvador i Sant Isidre.


Festes d’estiu

Com a tot arreu, l’estiu començava per Sant Joan. El centre de la festa era la foguera que, tal com recorden els testimonis, es botava.

Durant el mes de juliol no ens consta que els mussarencs celebressin cap festa. En canvi, començaven el mes d’agost amb la festa major de Sant Salvador, el dia 6.

Sant Salvador era el patró de la Mussara i el sant titular de la seva església parroquial, probablement des de la seva fundació a l’època medieval. La seva imatge presidia el retaule de l’altar major de l’església, segons l’inventari de la parròquia de 1924.

Almenys des de finals del segle XVIII comptava amb una confraria pròpia, i a inicis del segle XX es conservava a la sagristia secundària un “banc de Sant Salvador”, probablement destinat a conservar els objectes de la confraria.

La devoció dels mussarencs cap a Sant Salvador es reflecteix en el gran nombre de nens als quals es posava aquest nom –tot i que en altres municipis també trobem utilitzat aquest patronímic amb més abundància que a l’actualitat. També n’és una prova el fet que la campana grossa del campanar, que pesava 6 quintars i mig i havia estat construïda l’any 1738, portava el nom de Sant Salvador.

El funcionament de la festa de Sant Salvador, segons ens han transmès els testimonis, era exactament igual que la de Sant Isidre, és a dir: missa, processó, dinar familiar i balls organitzats per la Saramandussa i la Poca-roba.

Malgrat tot, els testimonis expliquen que a inicis del segle XX la festa de Sant Salvador va perdre importància i Sant Isidre va esdevenir la festa major. Segons l’explicació que ha arribat, la causa del canvi era que Sant Salvador coincidia plenament amb la batuda del blat: a la Mussara el clima retarda el cicle dels cereals i la sega no començava fins al juliol. La perspectiva de perdre un dia de feina mentre la collita romania exposada al tros o a l’era –i subjecta a possibles robatoris– i la necessitat d’aprofitar els escassos dies en què la boira respecta la Mussara –per batre, el gra ha de ser ben sec– sembla que van mobilitzar una part dels mussarencs, que van demanar a l’arquebisbe el trasllat de la festa. Anton Agustench explica a les seves memòries que durant uns anys els rics celebraven la festa un dia i els pobres un altre, amb algunes situacions de conflicte com aquell any en què un animal, que tornava carregat de la feina, va irrompre enmig de la processó que celebrava l’altra meitat dels mussarencs.
Fos com fos, la festa de Sant Salvador va desaparèixer –no hem pogut confirmar que en la seva totalitat– però va romandre en el record col•lectiu com a dia del sant patró.


Cloenda

Els mussarencs acabaven el cicle festiu de l’any per Tots Sants, recordant els seus difunts mentre coïen castanyes i intentaven resguardar-se dels primers freds de la tardor.

Setmanes després tornaria a començar la roda de festes amb el cicle de Nadal, després el d’hivern, la Quaresma i la resta de l’any. Unes festes que utilitzaven els referents i els recursos de la litúrgia cristiana i del cicle de la natura, entre altres. I que, com hem vist, s’anaven transformant d’acord amb l’evolució de la societat.
Com a tot arreu, però encara més en un lloc en què el medi –dispersió horitzontal i vertical dels masos al llarg dels cingles i les planes– dificultava la trobada diària entre els seus habitants, a la Mussara les festes van continuar exercint la funció polièdrica d’espais d’esbarjo, de relació humana, d’intercanvi amb els pobles veïns i de punt de trobada de la comunitat per tal de reforçar els seus llaços de cohesió.

El cicle festiu va continuar girant fins que no va quedar comunitat per cohesionar i la Mussara va desaparèixer com a col•lectiu demogràfic, ara fa justament cinquanta anys.



Reus, agost de 2012

Montserrat Flores Juanpere i Laura Poblet Estivill



+ Publicar el meu comentari