Activitats | Revista 4901/09/2012

Les festes de la Mussara (part I)

Aquest article pretén explicar de manera sintètica quines festes s’havien celebrat a la Mussara a cavall entre els segles XIX i XX, segons alguns documents (Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona) i, sobretot, segons el testimoni dels mussarencs als quals hem pogut entrevistar durant les darreres dues dècades: Esteve Estivill Rius de cal Cintet, Macià Juanpere Juanpere de cal Xollat, Ramiro Juanpere Juanpere de ca l’Esteve, Montserrat Peguera de cal Cassoles, Teresa Rius Olivé de cal Manró, Emília Estivill Rius de cal Cintet, Salvador Abelló Bonet de ca l’Abelló, Salvador Juanpere, Mercè Huguet i Ezequiel Huguet de cal Manco. A tots ells, moltes gràcies.

Un poble, unes festes

Ara fa cinquanta anys, la Mussara va deixar de ser una població habitada, va desaparèixer com a municipi i va ser agregada a Vilaplana.

La dissolució de la comunitat no només va tenir com a conseqüència l’abandonament de les cases i dels edificis i espais públics. També es van perdre totes les manifestacions de vida col•lectiva. Un cop dispersats per diferents municipis –més o més allunyats–, els mussarencs no van mantenir cap expressió de vida comunitària: no tenien, per exemple, cap ermita on continuar reunint-se anualment. Més enllà dels llaços de solidaritat entre les persones, que es manifestaven de manera molt efectiva però alhora individual i aïllada –els mussarencs que havien emigrat a una mateixa població mantenien un cert contacte i s’ajudaven mútuament en cas de necessitat–, es van perdre tots els lligams de comunitat. També les festes.

De fet, l’any 1961 el cicle festiu de la Mussara ja estava força tocat. L’evolució demogràfica de la població, les conseqüències humanes i materials de la guerra –després de 1936 no van tornar a tenir rector i es van perdre alguns objectes d’ús festiu com ara les banderes de professó– i altres factors de tipus econòmic havien fet minvar els recursos amb què es bastien les festes. Alhora, les innovacions de la modernitat havien fet algunes aportacions pel que fa a assistents a les festes –per exemple, gràcies a l’arribada dels excursionistes i dels soldats dels Castillejos– que malauradament sembla que no van arribar a fructificar.

I, malgrat tot, els testimonis orals i textuals anteriors a la guerra civil ens dibuixen un panorama festiu ben diferent. La Mussara havia comptat amb tota una roda de festes que al llarg de l’any celebraven en comunitat, d’acord amb els diferents cicles –Nadal, hivern, Quaresma, primavera, estiu...– que trobem a la majoria de poblacions del Camp. Tot i els reptes de la seva situació, de l’escassetat d’habitants i de la dispersió del seu poblament en desenes de masos arreu del terme, els mussarencs es trobaven i feien festa pels Innocents, per Sant Isidre, per Sant Joan i per Sant Salvador, entre altres dies que veurem tot seguit.

Nadal

Com és habitual al nostre país, Nadal era una festa viscuda a l’interior de le cases i els masos, amb les menjades conjuntes de la família com a actes més importants. Segons les possibilitats de cadascú, s’intentava fer un bon dinar i es matava una gallina, una cabra o algun altre animal del ramat.
Fer cagar el tió era l’activitat que despertava més il•lusió de petits i grans. El tió era un tronc ben gros i llarg que per un extrem es posava dins del foc a terra i per l’altre es picava mentre es cantava. El tió acostumava a cagar nous, secallons, torrons o, en les cases on es passava més necessitat, només els ingredients que s’havien d’utilitzar per fer el dinar.
Com a tot arreu, per aconseguir que el tió cagués cantaven una cançó. Les versions de cançons del tió que hem recollit a la Mussara, que formen part de l’amplíssim repertori de cançons del tió de les nostres comarques, responen al model de cançó més llarga:

“Ara ve Nadal,
posarem lo porc en sal,
la gallina a la pastera,
lo pollí dalt del pi.
Toca, toca violí.
Ara vénen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons.
Lo vicari fa torrons,
de petits i de rodons.
La guineu los ha tastat,
diu que són un poc salats.
Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga, tió,
si no et donarem un cop de bastó!”


Innocents

Dins dels dies de Nadal hi trobem una festa força xocant: el dia dels Innocents. És una festa d’inversió més pròpia del cicle d’hivern, en què es poden fer tota mena de bromes i transgressions sense patir el rebuig de la comunitat i de l’autoritat. Per un dia, és el món a l’inrevés.

Com en molts pobles, a la Mussara el jovent s’apropiava de l’espai públic, feia tot de coses que trencaven la normalitat, organitzava una capta i acabava celebrant una gran menjada col•lectiva.
L’Anton Agustench explica a les seves memòries que aquell dia era freqüent, per exemple, que el jovent entrés al campanar i fes sonar la campana amb tocs que no corresponien –toc de foc, de sometent...–, la qual cosa sens dubte devia crear divertides confusions entre els veïns, que com a tot arreu utilitzaven els tocs de campana com a codi de comunicació.

Una altra diversió que sovintejava era posar-se a prop de la bassa i intentar llençar dintre els qui passaven o, millor encara, fer-los pagar per no ser-hi llençats o per què llencessin algú altre.

Els xics solters compraven un crestó –un boc castrat– ben gros o un be i el mataven. Dues de les fadrines, que feien de majorales, passaven per les cases i els masos a recollir el menjar que els volguessin donar: pa, ous o fruita, o també diners per comprar-ne Amb tot plegat feien una cassola d’arròs i una de carn rostida i s’ho menjaven tots junts. Tot plegat s’acabava amb música i ball.
D’aquesta festa ens han explicat que es va deixar de celebrar entre les dècades de 1920 i 1930, perquè el col•lectiu protagonista va patir un gran trasbals: en poc temps es van morir tres o quatre xiques joves del poble, a causa de la turberculosi. A més, el jovent no era gaire nombrós, per la qual cosa un fet com aquest va significar la fi de la festa.


Festes d’hivern

Del cicle d’hivern, els testimonis recorden dos dies destacats per les creences relacionades amb la protecció de les persones i dels animals.

Com en la major part dels pobles, per Sant Antoni –el 17 de gener– es beneïen els animals, una de les possessions més valuoses per a les famílies perquè servien com a força de treball i de transport. La benedicció es va deixar de fer al segon quart del segle XX, per la minva de nombre d’animals a les cases i masos. Aquesta davallada és comuna a tot arreu, però en el cas de la Mussara no es va produir perquè fossin substituïts per màquines, sinó perquè la població i les explotacions agrícoles van disminuir.
Com a senyal de respecte envers el sant, durant aquell dia no es podien ensellar ni fer-los treballar. S’explicaven històries que reforçaven aquesta creença, com per exemple una vegada que a cal Xollat van baixar a Reus el dia de Sant Antoni: l’animal, que utilitzaven per ajudar al transport, va caure daltabaix del cingle i això es va interpretar com un càstig diví per haver-lo fet treballar aquell dia.

Per Sant Blai, el 3 de febrer, es portaven a l’església tot tipus d’aliments –pa, galetes, xocolata, fruita...– per tal que fossin beneïts i després, en menjar-se’ls, curessin tots els mals. Es creia que aquests aliments beneïts beneficiaven la persona. Segons els testimonis, se’ls menjaven tots al voltant del dia de la festa, excepte una poma que es reservava fins al dia de la Mare de Déu de l’Anunciació, que s’escau el 25 de març. En algunes cases, també reservaven una taronja fins al Diumenge de Rams i un crostó de pa fins al Divendres Sant. Aquests aliments, menjats el dia que pertocava, protegien del mal de gola.

Després de la Guerra Civil de 1936-39, el poble es va quedar sense rector i, qui volia beneir, havia de baixar a Vilaplana o anar fins a la Febró.




Montserrat Flores Juanpere i Laura Poblet Estivill



+ Publicar el meu comentari